Sigil·losament, com si llisqués entre les pedres centenàries, arriba al temple que, il·luminat tan sols per la llum tènue del gairebé esgotat Ciri Pasqual, sembla dormir el somni de la calma eterna, atorgat només per Déu als seus fidels. Però l’abadessa Sofia no es deixa enganyar i es dirigeix directament a la tomba de Violant d’Hongria. Una ombra forfolla per obrir-ne la coberta, fent palanca amb una barra. Ha desplaçat la cadira de braços del mossèn fins al sepulcre i hi ha pujat al damunt.

–Déu del cel! –crida, en una exhalació, l’abadessa, mentre s’hi abalança– Què estàs fent, infeliç?

La tapa encara no ha cedit i l’ombra, que ha deixat de ser-ho, ha d’abandonar la seva comesa per poder-se alliberar de l’abadessa, que amb una mà li estira el xandall i amb l’altra li dona cops a l’esquena. Forcegen. L’abadessa Sofia és grassa i no gaire alta. Costa poc de lliurar-se’n. Amb les dues mans l’empeny fort, l’abadessa cau d’esquena i pica de clatell amb l’escala de pedra que separa l’absis del creuer. L’agressor se la mira i es queda estupefacte quan s’adona que... és morta! En el mateix instant, sent un soroll que ve d’on ha aparegut abans l’abadessa i, ràpidament, torna la cadira al seu lloc, agafa la barra amb què estava a punt d’obrir el sepulcre i s’esquitlla per la porteta que dona accés al campanar.

* * *

La lluna plena d’agost, il·luminant l’espaiosa cel·la de l’abadessa de Santa Maria de Vallbona és, sense voler, testimoni silenciós i privilegiat d’uns fets que haurien pogut canviar el rumb de la Història.

Violant, la reina, esposa de Jaume i d’Aragó i la seva principal consellera, tremola. Al seu davant, Eldiarda li besa l’anvers de la mà. Dempeus, una davant de l’altra, ningú no distingiria qui és la reina i qui és l’abadessa, ni per l’aspecte ni per la riquesa dels seus abillaments. L’abadessa Eldiarda d’Anglesola aplega en el seu nom i persona gairebé tan alt llinatge, drets feudals, rendes i terres com la reina Violant.

Després del bes a la mà, desfà totes les cintes que empresonen el seu braç i les besades, de contacte suau, gairebé sense fregar-lo, no s’aturen. Violant sospira.

–Em dec al meu rei, Missenyora –protesta dèbilment.

L’abadessa somriu mentre va alliberant-li la cabellera. En acabar, li aixeca amb les dues mans i amb els llavis en ressegueix l’arrel per tota la nuca. La reina atordida, i a la vegada desitjosa que l’abadessa no s’aturi, no es mou. Eldiarda no s’aturarà fins que tots els vestits de Violant llisquin suaument fins als peus. Amb la mateixa delicadesa, la convida a estirar-se al llit reial. Així, per primera vegada, l’abadessa, vestida, fa conèixer a la reina, nua, què poden fer per una dona les mans d’una altra dona. Davalla pel seu cos amb les mans, amb els llavis, amb la llengua i va deixant el seu rastre en cada mil·límetre de la pell de Violant, que es pregunta quin esborronament desconegut és aquest que recorre el seu cos des de la punta del dit menovell del peu, fins al més llarg dels seus cabells. És, tal vegada, aquest, el plaer de què parla el rei quan s’acoblen, que ella mai no ha experimentat si no és a través del d’ell? En arribar a la font, Eldiarda, assedegada, beu.

(Fragments del llibre El silenci de Vallbona)