Els dos nens juguen al pati de casa. Ja fa estona que s’entretenen amb un pot de llauna buit. És el pot que encabia la pintura amb què el pare va pintar la seva habitació abans de néixer, ara fa tres anys. Fins ahir l’empraven per guardar les quatre joguines que tenen i avui han vist que la seva pròpia imatge es reflectia en el cul del pot. Ja fa temps que es van descobrir en el mirall del lavabo, però poder-ne tenir un a les mans i atansar-lo i allunyar-lo, fent cares i ganyotes, mirant-s’hi ara un, ara l’altre, ara tots dos alhora, és un privilegi que encara no s’havien pogut permetre i que, com tots els descobriments de la infantesa, troben meravellós.

Tots dos s’entenen bé i no es barallen mai. Ni pel pot, ni per res. Saben que s’hi miri un, s’hi miri l’altre, el cul del pot sempre reflectirà la mateixa imatge. És la imatge que poden veure quan s’encaren tots dos i que, sense ells ser-ne conscients, els atorga identitat i els dona calma i seguretat.

La mare els va vigilant des de la finestra de la cuina, complaguda per aquesta bona avinença que ja fa temps ha observat i que la rescabala dels pocs capricis que els pot oferir. Aviat alçaran el primer vol. El curs proper començaran a anar a l’escola. Ja sap per les dues filles grans que quan això passa, l’envaeix una tristesa compacta que l’enfonsa. No és el sentit de possessió el que la domina; són els perills que li consta que els sotjaran i que ella els voldria estalviar.

(...)

I mentre el Quim és de cara a la pica fregant els plats, ella el troba tan sexi amb aquell davantal amb la imatge de la Llesta en serigrafia, que li treu, amb intenció de tornar-li a posar quan li hagi desbotonat la camisa i li hagi descordat el cinturó i pugui veure aquells calçotets amb roselles que li va regalar ella, amb què el Quim està imponent, i que segur que avui s’ha posat.

Però el davantal ja no li podrà tornar a posar perquè el Quim ja ha deixat els plats i la pica i les bombolles de Fairy i ja es troba ell mateix dins d’una bombolla que el transporta a un altre món. Corpulent com és, la pren en braços cap el llit i amb els pantalons descordats que li van caient, gairebé s’entrebanca, però són tan a prop del llit que hi cauen tots dos i riuen nerviosos, talment dues criatures a punt de jugar al seu joc preferit. Avui ella porta un vestit vermell botonat al darrere de dalt a baix amb traus de bagueta i el Quim s’hi haurà d’entretenir. Una brusa sempre és més fàcil de treure, però res no el priva de gaudir uns instants més de preludi, que allarguen el plaer que ara mateix encén el seu cos. La dona no pot veure la cara del Quim perquè li ha de donar l’esquena, però nota la tremolor dels seus dits en desbotonar-li cada botó i sent els seus petons baixant-li esquena avall, cada cop més nua, cada cop més lliure. Ja no pot més i s’ha de girar. El cos del Quim ja no és jove, però ella no hi troba a faltar res. No és la vigoria ni la fermesa del seu cos el que la té embriagada. És l’expressió del seu rostre que reflecteix l’amor, la devoció, el desig que sent per ella. I no ho pot veure ara mateix, però el cos del Quim, més avall, li indica que està en perfecta consonància amb la seva passió. En acabar, s’adormen abraçats, el llum de la cuina encès, la pica plena d’aigua, els plats per esbandir.

(...)

Als pusil·lànimes de seguida els veig a venir, jo, però aquell em va enganyar. Se’l notava tan excitat, tan motivat, en les converses que tenia amb el captador, que mai no vaig pensar que en el moment decisiu podia comprometre la meva expertesa per afegir combatents a les nostres files. En els quatre mesos a Síria la seva conducta va ser exemplar: els entrenaments, la participació en les xerrades, l’entusiasme a l’hora de cridar consignes, l’enardiment amb què exhortava els seus companys, la seva manera de donar-se a l’hora de combatre... Només dos detalls trencaven la seva coherència gihadista, però me’n vaig adonar massa tard, quan ja s’havia deixat portar pel dubte en el moment clau, i quan ja havia minat part del meu prestigi. El primer indici que m’havia d’haver alertat era que tenia massa iniciativa. El Gihad no necessita pensadors ni suggeriments, sinó seguidors incondicionals. El segon, el seu tracte amb la puta que li vam regalar. Era molt jove, divuit anys com ell havia dit que tenia, i per la consideració amb què la tractava, no sé perquè no vaig caure en què al mitja merda li cabien, en la consciència, altres sentiments, a banda del d’abocar-se en cos i ànima al Gihad. A la puta l’havíem capturat quan ell ja portava un temps a Raqqa. Fugia de l’Iran, pel que vam poder esbrinar, d’un règim que en deien totalitari, però que en realitat només defensava els interessos de l’integrisme islàmic més pur.

(Del llibre La llum de l'impostor.)