He de dir, per començar, que l'escriptora d'aquest llibre sempre és de les millors a comentar els meus poemes, al meu blog. I que la humanitat que destil·la tot aquest llibre no és digna de ser passada per alt.

A mi, personalment, m'ha recordat la passió que tenia a l'adolescència pels llibres policíacs, i en concret, pels de Simenon. Amb un personatge, Maigret, a qui la Mimí protagonista d'aquesta novel·la no ha d'envejar el carisma. Simenon em captivava per la psicologia entremesclada amb l'acció, jo que començava a sentir-me atreta per alguna cosa més que la narració.

La Mimí, mossa d'esquadra excel·lent, no seria gaire diferent que el major Trapero. "Vas fer oposicions al cos l'any 2017 i ja ets sotsinspectora" (58), li diu la nostra futura presidenta el 2021, una idea que segons l'autora anava acompanyada amb la il·lusió que ja fóssim independents en aquest any, i que ja es veu que no serà el cas. Però parlar d'una presidenta, i que la Mimí sigui mossa demostra que l'escriptora és força feminista. No he entès, però, que la Mimí espia hagi de ser un impostor, en masculí. Però la llum del títol parlaria tant de la seva humanitat com del fet que al final "dona a llum" l'Elna.

Una mossa que s'estima l'estrès, que només espera que caigui la poma de Newton del descobriment que sap que acabarà fent. Que ha de controlar el caràcter quan fa d'espia gihadista perquè no es vegi com és, i que sap més de l'Islam que cap dels seus contactes. Un Islam que no té res a veure amb Estat Islàmic. Però el llibre posa el dit a la llaga quan denuncia el nostre racisme més o menys latent amb els nouvinguts. 

Quan un pakistanès arriba aquí, en té prou amb treballar dotze hores al dia en un "pakistanès", però els seus fills potser aspiraran a estudiar una carrera com els seus companys de classe a l'institut, i el fet d'adonar-se de la diferència, per a mi és una de les coses que els porten al ressentiment. Aquest llibre hi reflexiona molt en el ressentiment. Es nota que és molt ben documentat, la història a més funciona de meravella, i els diàlegs amb un reclutador de gihadistes són molt ben trobats.

Però, tal com he dit, la humanitat de l'escriptora es fa present constantment, i me n'agraden especialment les descripcions de les relacions físiques de la Mimí amb l'Enric, la seva parella, i de la seva mare amb el seu cap, el Quim. És un contrast segurament volgut amb tanta misèria com se'ns explica. Acompanyada de l'embaràs de la Mimí, m'ha arribat molt quan parla de la connexió entre mare i filla, que "ja no es tallarà mai més" (293).

Si surten nous llibres amb la Mimí de protagonista, els voldria llegir tots, i començaré amb els que ja són editats. Ja es veu per la manera d'escriure al seu blog, salsa-ficció, que aquesta és una bona escriptora (amb molta llum), que té el do de fer-se llegir, que és tant o més difícil que fer-se escoltar.

(Helena Bonals. Blog "L'eco se sent", 28 de novembre de 2020. En línia)
 

* * *

«La novel·la sorgeix del 17A, de veure qui eren els que van atemptar. Aleshores, la pregunta que em vaig fer en aquell moment, jo i molta gent, va ser com podia passar, amb persones que semblaven integrades». Després dels atemptats terroristes de Barcelona i Cambrils d’agost de 2017, Teresa Duch (Vimbodí, 1956), va posar la Mimí Vidal, la seva investigadora estrella, a treballar en el seu tercer cas, La llum de l’impostor (Terra Ignota Ediciones).

Encarregada de furgar entre les xarxes de captació del Daesh, la sotsinspectora dels Mossos d’Esquadra haurà d’aprendre a mossegar-se la llengua quan entra en contacte amb un membre de l’organització terrorista. «He volgut fer això perquè es mostrés el seu caràcter. Els que la coneixen ja saben com és», diu la Teresa. «Al principi era indomable, però ha anat evolucionant». Així és, en aquesta tercera entrega també.

(Glòria Aznar. Diari de Tarragona, 3 gener 2021. En línia)