Del relat ELS ARBRES SABEN EL SECRET

Diuen que quan els arbres van poblar la terra tenien una marxa formidable i es desplaçaven d’ací d’allà, sempre de nit, amb l’única precaució de no entrebancar-se amb les pròpies arrels i les capritxoses branques. També podien parlar sota la lluna, encara que en un llenguatge especial i no accessible a altres espècies. Diuen que tot se’n va anar en orris amb l’afer de la poma i que Déu va imputar la pomera, i amb ella tots els arbres, en el cas de la temptació a Eva.

Déu va castigar els arbres a romandre immòbils pels segles dels segles i a poder exercitar la parla només quan la pluja i el vent fossin tan intensos que les paraules dels arbres es confonguessin amb la seva remor. Adam va demanar un alleujament de la pena, la culpa, va dir, ha estat d’Eva –i aquí va començar tot– però només aconseguí que Déu autoritzés els arbres a moure’s en un perímetre restringit. Per això els arbres des d’aleshores enfonsen i estenen les arrels ençà i enllà com si els hi anés la vida, creixen en direcció al creador i eixamplen branques i capçada a dreta i esquerra, recordant aquells vells i meravellosos temps quan tot era tan senzill com treure les arrels de la terra fonda i començar a caminar. D’aixecar el càstig sobre la parla, Déu no en va voler saber res.

Diuen els erudits en la matèria que els arbres van saber des del principi que Eva era tan innocent com ells en l’assumpte de la poma i que Adam es deixà subornar per la serp i per això l’acusà. Per aquest motiu des d’aquell temps tan antic, els arbres s’han sentit sempre en deute amb les dones, perquè si bé a ells se’ls va alleujar la condemna, a la dona no se la va exculpar mai.

Del relat EL CEDRE I LA ROSA

El cedre va enamorar-se de la rosa. Ell tenia dos-cents anys, ella només dos dies. El cedre, a la rosa, amb la seva mirada de càmera lenta amb lent d’augment, no deixava de contemplar-la nit i dia, dia i nit; somniava despert, prendre-la suaument en una branca i ascendir-la fins al seu cim per ensenyar-la al món, per ensenyar-li el món. La rosa, al cedre ni l’afigurava; ves si n’era de petit el seu!

Els dies de la rosa van passar, l’esplendor, la gràcia, l’encís, i el cedre va veure consternat com els seus pètals es marcien, primer un a un i després tots. Finalment, una insignificant glopada de vent la va fer caure a terra.

No havia vist mai tan abatut el cedre. Alacaigut, trist i melancòlic no aixecava el cap de terra i no trobava consol en res. Tot allò que abans l’omplia de vida en el nostre Jardí dels Salesians, havia perdut el valor per a ell. Amb discreció vaig moure les meves branques de saüc per poder fregar les seves; només era un arbust jo, i més jove, però sabia quelcom que potser el cedre encara no havia hagut de comprovar: que els mals d’amor sempre han estat difícils de curar.

(Del llibre Arrelats, 2016)