Obro l'ordinador i la pantalla és tan blanca com el paisatge que es veu darrere els vidres de la finestra que tinc a la meva esquena. La pantalla sembla un mirall de la finestra. O a l'inrevés, és la finestra el mirall de la pàgina d'escriure que acabo d'obrir. Tant li fa quin és el mirall i quina és la cosa. Ahir va nevar tot el dia, un nevada tan forta que avui el pare no ha pogut anar a la feina i la mare no ha pogut baixar a comprar al súper i l'oncle Franxo fa una mica que ha enganxat la pala al tractor i s'ha posat a treure la neu del prat del davant de casa. La ronquera del tractor és l'únic soroll que se sent al poble. Si hi hagués escola, la neu encara podria tenir alguna cosa de bo. Però resulta que fem vacances. Fa cinc dies que vam començar les vacances de Nadal i no puc baixar a Berastó a jugar amb l'Andreu, i la mare va renyir amb l'oncle Franxo i no vol que vagi a ajudar-lo a treure la neu del prat del davant de casa. Total, que un dia més avorrit que avui ja no pot ser.

No em deixen anar a treure la neu del prat de l'oncle Franxo, m'hauré de conformar traient la neu de la pantalla de l'ordinador. Cada línia que escric d'una punta a l'altra de la pàgina, no gaire llarga perquè el prat de l'oncle Franxo tampoc és gaire gran, cada línia escrita és una passada amb la pala del tractor. Avui no em toca escriure per l'escola perquè, com acabo d'escriure, fem vacances i no hi ha deures. Però a mi em passa pels collonets d'escriure. No escriuré sobre el riu que passa pel meu poble, ni sobre la tardor que pinta de colors els arbres de la vall, ni sobre la famosa rierada que se'n va emportar el càmping.

(Tercera part, C, de Nius)