Pep Coll i Martí naix a Pessonada l'any 1949. Fill de pares pagesos, és el segon de quatre germans. De l'escola del poble on aprèn de lletra, passa al Seminari de la Seu d'Urgell on cursa els estudis d'Humanitats, i d'aquí a la Universitat de Barcelona on es llicencia en Filosofia. D'ençà de 1980, treballa de professor de Literatura Catalana a l'IES Marius Torres de Lleida, ciutat on viu amb la Roser Trepat, i dues filles, la Bruna i la Nuri.

La seua activitat literària, paral·lela a la de dinamitzador cultural, s'inicia durant la segona meitat de la dècada dels 70 amb la creació (amb altres companys entusiastes de la comarca) de la revista pallaresa Escudella (La Pobla de Segur, 1977) i posteriorment, amb la fundació del Centre d'Estudis del Pallars (Tremp, 1987). Durant aquests anys, s'interessa especialment per l'estudi, sobre el terreny, del dialecte pallarès, treball que sintetitzarà més tard amb la publicació de El parlar del Pallars (1991).

Tot seguit, després de recuperar les paraules, s'interessa per les històries velles. Recorre totes les valls del Pirineu occidental català (poble per poble, des de la Cerdanya fins a la vall de Benasc) a la recerca de narracions tradicionals (llegendes, rondalles, acudits i anècdotes vàries). Fruit d'aquest treball, són els reculls de llegendes Quan Judes era fadrí i sa mare festejava (1986) i Muntanyes Maleïdes (1993). Aquesta recerca, a cavall entre l'etnologia i la literatura, continua amb l'obra Viatge al Pirineu fantàstic (1994), una mena de guia pels indrets pirinencs que han generat fantasies, publicada primer en fascicles al diari Segre i posteriorment, en forma de llibre, a l'Editorial Columna. I culmina amb un recull de narracions tradicionals de l'Aran, "El rei de la Val d'Aran". També ha engegat una sèrie de guies sobre indrets mítics i llegendaris del Pallars Sobirà (2010), la Ribagorça catalana i aragonesa (2012) i el Pallars Jussà (2015).

A la vegada, i conscient de la colonització cultural que pateix el món de la fantasia infantil, recrea i adapta alguns d'aquests mites pirinencs per a ús dels lectors joves. En són exemple La bruixa del Pla de Beret (1991), El tresor de la nit de Nadal (Premi Lola Anglada, 1997) i sobretot, Què farem, què direm? (1992), novel·la juvenil amb què guanya el Premi Gran Angular (1991) i el Premi de la Crítica Serra d'Or (1992), i de la qual se n'han fet fins ara quaranta edicions. L'habitació de ma germana (2008) és la seva darrera novel·la juvenil.

La novel·la és, amb tot, el gènere literari més conreat, la forma amb què es troba més còmode. Des de l'inici de la seua carrera literària, ha publicat aquests títols: El secret de la moixernera (1988), El Pont de Mahoma (1995), El segle de la llum (1997), La mula vella, publicada el 1989 i revisada el 2000, Per les valls on es pon el sol (2002), és una nova versió del mite del Graal, ambientada a les valls pirinenques, Els arbres amics (2004), biografia imaginària d'un esporgador, una mena d'artista boig pels arbres, El salvatge dels Pirineus (2005), història d'un Robinson pirinenc, nàufrag voluntari en un feixanc, Les senyoretes de Lourdes (2008), biografia humana de Bernadette Soubirous, la nena que va veure 18 vegades la Mare de Déu en una balma de Lorda, Nius (2010), novel·la coral que gira a l'entorn d'una catàstrofe natural en un càmping de muntanya, i Dos taüts negres i dos de blancs (2013), recreació novel·lada de la matança d'una família de masovers, ocorreguda l'any 1943 en una masia del Pallars Jussà. Aquesta novel·la rep dos dels guardons a obra publicada més prestigiosos, el Premi de la Crítica Catalana de narrativa i unes setmanes després, el Premi Crexells de l'Ateneu Barcelonès, els quals reconeixen la millor obra de narrativa en llengua catalana publicada durant l'any anterior. Posteriorment, la mateixa novel·la és reconeguda amb el Premi Joaquim Amat-Piniella de Manresa, el premi Setè Cel de Salt i el Prix du Livre Pyrénéen de Bagneres de Bigorre, a la traducció francesa titulada Quatre cercueils: deux noirs et deux blancs. L'any 2018 publica Al mateix riu d'Heràclit. El 2020, L’any que va caure la roca, que vol ser una metàfora de les il·lusions i desenganys de la transició política a la democràcia, vistos des del món rural. La seva darrera novel·la, La llarga migdiada de Déu (2023), suggereix el silenci de Déu durant l’Holocaust, la seva desaparició progressiva al llarg del segle XX, però el seu retorn a inicis del XXI.

A part d'escriure, té dues grans afeccions més: l'ensenyament de la literatura i la muntanya. La primera, més que no pas una activitat professional, és una vocació a la qual s'ha dedicat amb cos i ànima al llarg de trenta anys. I pel que fa a la muntanya, li agrada enfilar-se als cims del Pirineu, sigui damunt dels esquís o calçat amb unes bones botes de muntanya. El seu relat breu "L’home que corria més que el sol" (inclòs dins del recull L’edat de les pedres del 1990) es converteix l’any 2004 en una cursa de muntanya, que se celebra al llarg de deu anys a la vall Farrera: consistia en sortir corrent d’Àreu quan l’ombra del sol ponent arribava a la plaça del poble i coronar amb sol el cim del Monteixo, de 2906 metres.