El Mingo era de bon conformar. A pesar de sirgar festa i feina com una bèstia, sempre el veies content i satisfet. Mentre treballava, no parava mai de cantar, i si la feina era molt bruta, com és ara treure fem del corrals, estalzinar la xemeneia o netejar el pou de la comuna, la cançó encara era més bonica. Un dia que la mare a l'hora de sopar li va preguntar per què feia sempre aquella cara de pasqües, ell va respondre que era per la sort de viure, perquè la vida, mestressa, és com un rellotge trobat. I tot seguit, per explicar l'exemple del rellotge, ens va contar un fet que li havia ocorregut de jove, quan estava llogat a casa Perutxo de Malpui. Resulta que una vegada ell es va trobar un rellotge d'or en una font del terme, cosa que li va fer suposar que el propietari se'l devia haver tret per rentar-se les mans i després se l'havia descuidat vora la tolla. Era un rellotge preciós, d'or massís que lluïa fins i tot a la nit amb la llum dels estels. El mosso en va donar veus pel poble, i vist que no sortia l'amo, el duia sempre al canell, sense amagar-se de presumir-lo davant de tothom. Al cap d'uns quants dies va aparèixer l'amo, un guàrdia civil de la Pobla, a qui el Mingo va tornar el rellotge sense cap ombra de disgust. I quan el civil, que ja donava la joia per perduda, li va dir que muchísimas gracias, ell va replicar: "Sóc jo, senyor civil, el qui hi he d'estar agraït. Gràcies a vostè, jo he pogut lluir aquest preciós rellotge durant uns quants dies". I per això, segons ell, la vida era justament una cosa així com un rellotge que havíem trobat en una font i que era ben nostre mentre el propietari no ens el reclamés.

(Primera part, capítol 7, del llibre El segle de la llum)