El castell de Milany s'aixecava antigament, altiu i ferreny, al capdamunt de la serra que separa les comarques del Ripollès i d'Osona. Conten que fa molts anys hi vivia un cavaller jove, que a part de ser ric, llest i poderós, tenia l'amor de les noies més maques dels pobles i masies de banda i banda de la serra. Se sentia tan satisfet de viure que una nit, a la tornada d'una festa, va sospirar:

–No se pas què donaria a canvi de poder viure sempre!

A l'acte se li va presentar el dimoni i li va dir que si li donava l'ànima, ell li procuraria el remei màgic per poder viure sempre. El cavaller Milany, que com hem dit no tenia un pèl de ruc, va desconfiar d'entrada dels negocis amb el dimoni. De seguida es va adonar que, ben pensat, el tracte no podia fallar, ja que mentre ell visqués, el diable no la tindria pas la seva ànima. I en cas que morís, tampoc, perquè llavors el dimoni hauria trencat el pacte. Va respondre doncs, que hi estava d'acord.

–Tracte fet –va exclamar el dimoni– A canvi de l'ànima no moriràs mai. Si tu no et vols morir, naturalment.

–Ho tinc molt clar que no em vull morir mai –va confirmar el jove cavaller encantat de la vida.

Aleshores el dimoni va agafar d'un prestatge de la xemeneia una estella de teia que servia per fer llum i va dir al cavaller que la guardés com un tresor, que la desés en un lloc secret del castell on no la pogués fer malbé el foc ni l'aigua de la pluja. I abans d'esfumar-se, va sentenciar:

–Tu seràs etern com aquesta teia.

Al jove li faltà temps per amagar aquell tros de fusta en un forat a la paret de la seva cambra, que després va tornar a tapar dissimuladament amb pedres i calç.

El cavaller va viure uns anys donant-se tots els gustos, sense mirar prim. Fins que un dia va notar que es feia vell. De primer va reaccionar indignat, pensant que el dimoni havia incomplert el tracte. Després però, recordant fil per randa les paraules que s'havien intercanviat amb el Banyeta, es va adonar que de fer-se vell, no se n'havia parlat i que per tant, potser el tracte no era tan rodó com ell havia imaginat de jove.

I així va ser com el cavaller Milany, igual que tota cuca viva d'aquest món, es va anar fent vell. Assegut al pedrís de la plaça d'armes va veure morir els seus amics, els seus germans, fins i tot els seus fills, que és la cosa més trista del món. Quan les cames no podien donar un pas, es va arrupir al banc del foc, des d'on va veure morir els seus néts. Millor dit, no va veure res perquè s'havia tornat cec, però va saber que havien mort pels plors de la gent i pels gori-goris dels capellans. Al cap d'un temps es va tornar sord i va arribar un moment que la seva pell no notava l'escalforeta del foc, ni el seu nas sabia distingir l'olor de la carn que rostien a les brases, de les llufes que afluixava el gos, cargolat sota el banc del foc.

El vell cavaller va sobreviure a un rosari de generacions. Els hereus del castell naixien, es feien grans i morien, però el vell es quedava al banc del foc, immòbil com un tronc. No tastava res, ni menjar ni aigua. L'únic que feia era xerrar, xerrava contínuament com si desvariegés, amb uns crits i gemecs que ningú no entenia. Al cap de molts anys els descendents, farts de se sentir remugar aquell vell que només servia per ocupar el racó més calent de la casa, van acabar per traslladar-lo a la cambra dels mals endreços. El vell no va callar, al contrari, continuava gemegant cobert de teranyines, enmig d'una pila d'armes antiquades i d'eines del camp retirades de la circulació.

Al cap de molts i molts anys, dos viatgers que passaven vora les muralles del castell es van estranyar de sentir aquells crits i van entrar a preguntar què passava. La senyora els va dir que no s'alarmessin, que es tractava dels crits d'un vell que repapiejava. Els forasters van preguntar quants anys tenia. La dona va respondre:

–No ho sabem. Els més vells diuen que sempre l'han vist al castell.

–Que el podríem visitar, senyora?

La dona no hi va posar cap impediment, al contrari, encara se'n va alegrar:

–Si poden fer-lo callar d'una vegada, els ho agrairé. –I va acompanyar-los a la cambra on havien desat el vell.

Els forasters van escoltar-lo amb molta atenció. Després van dir:

–Aquest home parla una llengua que fa segles que va desaparèixer. Nosaltres l'entenem perquè l'hem estudiada als llibres.

–I què dimonis diu? –es va estranyar la dona.

Els savis van explicar que el vell no parava de repetir el mateix. Deia que dins del mur d'una determinada cambra del castell hi havia amagat un tros de teia, que l'anessin a buscar i que el tiressin al foc de seguida.

Gràcies a les indicacions del vell, no va costar gaire de localitzar l'amagatall de la teia. Van tirar-la al foc i a mesura que es cremava, el vell emmudia fins que va poder morir tranquil. Conten que al cavaller de Milany li va quedar un somriure enganxat als llavis, com si les penes de l'infern on havia anat petar, no fossin res comparades amb els horribles turments que havia patit al llarg mil anys de malviure com un trastot inútil.

Avui, de la nissaga de senyors que habitaven l'antic castell de Milany no en queda rastre, i de l'altiva i ferrenya fortalesa tan sols en queden les ruïnes d'un pany de paret i les pedres escampades muntanya avall. Aquesta llegenda doncs, és l'única cosa que ha sobreviscut a la calamitat del temps, que tard o d'hora, tot ho destrueix.

("La llegenda del cavaller Milany", dins del llibre Llegendes d'arreu de Catalunya)