"La tardor de l'any 1971, assistia a les classes de Filosofia Antiga que impartia el professor Emilio Lledó en una aula petita i fosca, encofurnada al fons del pati de Lletres del vell edifici de la plaça Universitat. Per pagar-me la carrera i l'estada a Barcelona, treballava en un soterrani de l'edifici central de Correus classificant piles de correspondència en l'horari nocturn. De manera que el dia de la setmana que la classe s'esqueia a primera hora del matí, havia de prendre els apunts mig endormiscat. No podia fer campana perquè era dels pocs dies que el professor avançava matèria. Més enllà de les onze del matí solia passar que un grup d'estudiants irrompien a l'aula per comunicar-nos, posem per cas, que a la fàbrica tal de Sant Adrià del Besòs els obrers s'havien declarat en vaga i per tant, en aquesta greu situació el nostre deure era solidaritzar-nos amb els companys de lluita. La solidaritat envers la classe obrera es manifestava interrompent la lliçó de Filosofia i improvisant una assemblea d'estudiants, en la qual els únics que prenien la paraula solien ser els mateixos que acabaven d'entrar. Els alumnes de la matèria, el mateix que el professor, o bé optàvem per abandonar l'aula o bé ens hi quedàvem d'espectadors. En un moment o altre del debat sempre hi havia alguna intervenció en què es denunciava la Universitat com una institució burgesa i com a tal, el nostre deure era destruir-la. La primera vegada que ho vaig sentir, em vaig quedar perplex. Pel disbarat de la proposta i sobretot, en comprovar que no s'aixecava cap veu discrepant, com si es tractés d'un assumpte tan evident que no admetia discussió. Si destrueixen la Universitat, pensava jo, no sé pas on fareu les assemblees. I també pensava: "Tant que m'ha costat arribar fins aquí, tant que em costa compaginar feina i estudis, i ara aquestos volen liquidar-la".

Passades les vacances de Nadal, a mesura que s'allargaven les hores solars i avançava el curs, la febre de la revolta pujava de grau fins al punt que més enllà de les onze del matí pràcticament no es feia mai classe. Un matí de mitjans de febrer del 72 el professor Lledó va encetar el pensament d'Heràclit amb una sentència que diu: "Cal que el poble lluiti per la llei com per la muralla". L'havia escollit, va dir, per demostrar-nos la falsedat d'un prejudici, difós d'ençà d'Aristòtil, de considerar els filòsofs presocràtics com uns pensadors interessats tan sols en el coneixement de la natura. Lledó va valorar la sentència del filòsof com realment innovadora per al pensament occidental ja que no solament ens diu que la llei preval per damunt de la força, sinó que ens adverteix que tan perillós pot ser l'enemic de fora que assetja la ciutat, com els nostres conciutadans. La diferència entre bàrbars i grecs rau precisament en la idea que, mentre que els bàrbars s'ocupen de bastir muralles, els grecs redacten les lleis escrites per les quals s'han regir els ciutadans. Durant l'exposició, l´home es veia forçat a alçar la veu per damunt del rebombori, cada vegada més eixordador, que venia del pati de Lletres. De cop i volta van entrar un parell d'estudiants anunciant a crits que la policia era a les portes de la Universitat i que s'havia de suspendre la classe immediatament en senyal de protesta. El professor no hi estava d'acord. Va argumentar que, tot i l'escarni que suposava la presència d'homes armats a les portes d'una institució lliure com la Universitat, el seu deure era acabar la classe. Els intrusos se'n van tornar a fora de mala gana, però la tranquil·litat no va durar gaire. Aviat es van sentir crits i corredisses, i tot seguit la porta s'obrí de patac i una allau d'estudiants corrien a refugiar-se a la nostra aula, fugint dels "grisos" que repartien llenya a tort i a dret pels entorns del pati i feien presoners. Llavors Lledó es posà dret i donà per acabada la classe tot anunciant: "Ja són aquí els perses!"

(Fragment del llibre Al mateix riu d'Heràclit)