Dimarts, 4 de maig de 1943

Abans d’agafar el llapis em rento les mans i així i tot, els dits m’han quedat verdosos, les ungles negres i la pell rasposa de tant arrencar males herbes. Després de ploure surten amb un estirada suau de les entranyes terra amb tota l’arrel. Perquè les remolatxes es facin ben grosses i panxudes, diu el Ramon que s’han d’eliminar les males herbes de l’entorn, que els xuclen la humitat. El primer dia vaig demanar-li que m’aclarís quines eren exactament “les males herbes”, com es podien distingir de les altres,“les bones herbes”. Em va explicar que primer em fixés com eren les fulles de remolatxa i que arrenqués totes les que eren diferents. Vaig dir: “O sigui, que si enmig d’un camp de remolatxes hi trobo, com ara, una planta de blat de moro o una mata de patates, també l’he d’arrencar”. I ell: “Ja veig que ho has entès. Les males herbes són les que creixen en un bancal que no és el seu”.

A posta de sol ha vingut l’Aurora per ajudar-me a traginar fins a casa els feixos d’herbes pansides. Són pastura per als conills. Els primers temps de la colònia la dona sempre em preguntava pels meus pares, trobava curiós que tinguéssim una rellotgeria. Això de poder calibrar el temps exacte li devia semblar cosa de bruixots o de màgics. Ja fa temps que no me’n pregunta, deu pensar que si algun dia en tinc notícies per carta ja l’hi diré. O no caldrà que l’hi digui, ella m’ho coneixerà a la cara. Si avui m’ho hagués preguntat, li hauria dit que els meus pares són com males herbes a Alemanya. Igual com jo ho sóc a França i com ella i la seva família ho deuen ser a l’Espanya de Franco. Em consolo pensant que la mala herba no ho és per la seva natura sinó pel lloc i per l’època que li ha tocat de néixer. 

(La llarga migdiada de Déu, capítol 21, p. 275)

* * *

El delegat de la Joint a Barcelona era un portuguès de trenta-un anys, d’origen jueu, anomenat Samuel Sequerra. Havia arribat tres anys enrere a la ciutat amb la missió d’organitzar l’acollida dels nombrosos refugiats hebreus que fugien dels nazis. I com que en aquells anys l’associació americana era clandestina a Espanya, en principi s’hagué de moure sota l’aixopluc de la Creu Roja portuguesa. A còpia de visites al govern civil i als consolats de països aliats, i sobretot amb l’avinentesa de les primeres derrotes alemanyes al Mediterrani i a Rússia, per fi havia obtingut el reconeixement oficial de l’associació benèfica. Actuava de bracet amb el seu germà bessó anomenat Joel. Els Sequerra, el mateix que Esaú i Jacob, eren d’aquests bessons que no s’assemblen gens, ni de físic, ni de caràcter, ni de formació. El Samuel era més aviat magre, de caràcter fred i taciturn. Tot un senyor polit i elegant amb unes ulleres de pasta, negres i brillants, que feien joc damunt d’una cara neta, acabada d’afaitar i un pentinat impecable, planxat amb brillantina. Tenia estudis d’Economia i Diplomàcia i se sabia moure entre els peixos grossos de la policia, de l’Administració i de la política.

Per contra, el seu germà Joel era un assistent social alt i robust, cabell ondulat i rebel i un posat jovial que a l’acte queia bé a tothom. No parava quiet a Barcelona: dia sí dia també anava d’una banda l’altra del país amb el seu auto Hispano Suiza recollint fugitius a la frontera francesa, rescatant-los de les presons i dels balnearis on els havien confinat. En definitiva, els Sequerra eren uns bessons que, en comptes de rivalitzar entre ells com els fills d’Isaac, es complementaven en la feina. Entre l’equip de col·laboradors de la Joint corria la facècia que el Joel havia estat el primer de néixer, perquè, avorrit d’estar tancat al ventre de sa mare, tenia ganes de sortir a veure el món de fora. En canvi, al Samuel, reservat i calculador, li havia costat un mica més de decidir-se. Per als milers de jueus que aquells temps convulsos van passar per les oficines de la Joint, els germans Sequerra eren dos àngels portuguesos que Jahvé havia enviat a Barcelona per socórrer els israelites d’arreu del món.

(La llarga migdiada de Déu, capítol 40, p. 534)