La notícia dels assassinats de Carreu es va estendre com taca d'oli entre els masos i poblets que aquells anys plantaven encara ben vius per les serres meridionals del massís del Boumort, escampada pels qui baixaven al mercat setmanal, per l'enrenou dels tricornis que anaven amunt i avall amb els cavalls i per la cautela que havien de prendre els estraperlistes d'oli, de bestiar i de fesols. El rumor de la matança va arribar a les poblacions importants que ja figuren als mapes de carretera, com la Pobla de Segur, Tremp, Isona i Organyà. I aquí es va aturar. Cap diari ni revista no van dedicar ni una sola ratlla a l'assassinat múltiple. En aquells primer anys de la postguerra una censura estricta de premsa impedia que els crims i delictes d'una certa consideració sortissin als diaris o que es difonguessin per la ràdio. Calia donar la imatge que la nueva Espanya era un paradís de pau on tothom complia al peu de la lletra els dictats de Franco i els manaments de la llei de Déu. Aquells dies de primers de març de 1943 La Mañana de Lleida, l'únic diari de la província, esmentava a la crònica de successos el cas d'una senyora que s'havia punxat el dit amb l'agulla de cosir i havien hagut d'assistir-la a la Casa de Socors.

La sang que tant escassejava a les pàgines dels diaris i als aparells de ràdio (la sang vessada per delinqüents comuns, no pas la sang dels fronts de guerra a Europa i al Pacífic), corria de boca en boca per aquesta regió prepirinenca. L'esglai de la matança feia esborronar vells i joves. L'assassinat d'una família sencera, el matrimoni i dues filles, tots quatre degollats amb una ganiveta de matar porcs. Primer van matar l'home a la borda mentre munyia les vaques, encabat van anar per les dones que estaven soles a casa. Imagina't quin drama! La mare es veu que aquella nit pastava. Els civils van trobar-la abocada damunt la pastera, on li havien fet donar la sang. Com si amassés la pasta de fer botifarres, pobrota! A la filla gran, que es veu que ja estava feta una polla, primer els botxins l'havien forçat i després li havien obert el ventre. Finalment quedava la petita, l'última de morir perquè mentre mataven els grans, s'havia amagat sota el llit. No, sota el llit no, sota el banc del foc. Doncs, a jo m'han dit que es va amagar dintre del sac de la farina. Tant li fa, el cas és que després de morta, se la van menjar els gossos de la casa, pobrissona. Amb el puny tancat de la maneta, un dels pocs trossos que en va quedar, engrapava un manyoc de cabells de dona, pèls de la pitrera d'un home segons altres, i aquest senyal havia servit a la guàrdia civil per descobrir els assassins.

("El jutge en funcions", capítol 10 del llibre Dos taüts negres i dos de blancs)