M'agrada viatjar, mare. Llevar-me de bon matí, quan la nit s'esberla pel cel de llevant, enfilar el camí que remunta la vall a contracorrent del riu, mentre la muntanya de la dreta s'acosta a la de l'esquerra, tan juntes que sembla impossible que ens puguem obrir pas entremig, doncs i tant si passarem, si hi ha lloc pel riu, també n'hi haurà pel camí, i pel riu sempre n'hi ha, de pas, per més que les muntanyes escanyen la vall mai aconsegueixen escanyar-la del tot. I a la sortida del congost t'espera una vall oberta i lluminosa, i més amunt un altre congost, encara més estret, més ombrívol i eixordador i al final del trajecte, t'acollirà una fonda ben arreada d'aliments i matalassos per refer les forces, i un llum d'oli per repassar la jornada. No es pot demanar més a la vida.

A Andorra, més que en cap altra vall dels Pirineus, diries que les muntanyes es mengen el cel. La mestressa de l'hostal em diu que durant els mesos d'hivern, amb prou feines si veuen el sol, només una ullada breu a migdia. En comptes d'un país de l'estranger, sembla l'acabament del nostre, l'últim reducte de les valls pirinenques de Catalunya. Deixant de banda les plantacions de tabac, una mena de bleda, alta com el blat de moro, que els andorrans conreen en els camps més planers a tocar del riu, la configuració del paisatge no difereix gaires de les altres valls. La mateixa fesomia dels pobles: un grapat de cases de pedra fosca i cantelluda apinyades a l'entorn de la torre del campanar. Les façanes arrebossades escassegen. Molt de tant en tant, en veus blanquejar una entre la negror, com bedoll solitari al mig d'un bosc d'avets.

(Capítol 38 del llibre Per les valls on es pon el sol)