Només el sud existeix

Encara es pot trobar en un únic llibre, aixoplugat pel sostre de les mateixes tapes, una novel·la que es desplegui en moltes novel·les, seguint una mena d'efecte acordió. D'entrada una novel·la d'amor —de desamor, de fet— que malda per reproduir el renou i el soroll dels daus amb què March comparava el sentiment més honorable, més constitutiu de l'espècie humana i, probablement, també el més destructor, el més corrosiu del teixit de l'ànima, quan les coses van mal dades. Una novel·la d'intriga, d'aventures, sobre la corrupció política que es projecta en l'àmbit privilegiat i poderós de la ciència. Un western amb totes les de la llei, amb un personatge —Mario— que, havent diferit la possibilitat d'enfrontar-se d'una vegada per tores amb ell mateix, acaba enfrontant-se amb altres personatges que, al seu torn, l'abocaran a un atzucac moral que no es resol sinó amb la lluita personal. Una novel·la moral, no psicològica, que va seccionant temes d'interès, d'actualitat bategant; que planteja el valor de l'amistat, el del compromís, el de la soledat, el de la recerca d'impossibles.

Ecologia i barbàrie
Maite Carranza ha fet servir sis-centes pàgines de lletra impresa per fer-nos conèixer un món molt ben travat. El marc és un hospital, i l'acció comença amb les tensions i els tripijocs habituals entre els metges i altres treballadors en nòmina de Luis Ventura. De seguida, però, la virulència distingirà la relació entre dos personatges. Darío, el director del centre, i Mario, un dels metges. Hi ha una dona entremig, Ana; ambigua i amfíbia, fosc objecte d'un desig de mascle compartit.

Darío és ambiciós, nodreix fermes expectatives polítiques; Mario és deixat, mena de progre postmodern orfe d'ideologia (jo hi veia la cara de l'actor Oscar Ladoire), i de tant en tant s'emborratxa. El descobriment fortuït de la potencialitat cancerígena d'un medicament administrat sense cap tipus de restricció per l'hospital, farà que Madrid indagui en els vincles corruptes entre Darío i el director d'uns importants laboratoris mèdics. Els vincles s'aniran ramificant en una espectacular xarxa d'exportació de residus farmacèutics tòxics, Àfrica avall (l'eufemisme habitual es veu que és "recirculació de productes": els països pobres s'hi avenen per extreure'n contrapartides econòmiques que els ajudin a alçar un cap massa aterrat, un cos podrit del tot). Aquest atemptat amb totes les lletres a l'equilibri ecològic i a la recta moral és el que destacarà els diferents personatges en un bàndol o en l'altre.

Les referències a l'escalfament del planeta, des del cancell mateix del títol, són constants: "Fue un invierno caliente y pegajoso que cubrió la ciudad de fango". El canvi climàtic es fa cada vegada més palès, i la variació estacional s'anul·la, s'iguala en una mateixa sensació de xafogor i opressió. Paral·lelament, també es va esborrant la riquesa de personalitat, de mentalitat, dels personatges; s'esmussa la raó penetrant, es relaxen els costums, la immunització davant la barbàrie assalta la voluntat, fins que només queda la configuració d'un mapa maniqueu: hi ha els bons i els dolents; els corruptes, d'una banda, i els encarregats de redimir la bassa de llot del planeta, de l'altra. Com més va, fa més calor; a mesura que Carranza els va constituint, els seus personatges senten també aquesta calor malsana de l'ànim defallit (proposo des d'aquí a un d'aquests comparatistes aprenents de conspicu que dediqui un treball a això, justament: jo defenso que un enamorat rebutjat sent físicament una calor angoixosa, però mai un fred glacial...). Qui hagi fullejat el Diccionario de socioecología del doctor Ramon Folch veurà de seguida la possibilitat d'adscriure els primers (els corruptes) en les files dels financers, dels neoliberalistes de la crosta i dels difusors convençuts del pensament únic. Fins i tot en les de certes mentalitats ecologistes fonamentalistes que no es decideixen a actuar fins que no disposen d'un completíssim informe conscienciosament contrastat amb la realitat que els permeti moure un dit (o fitxa, que es diu ara en la metafòrica politològica habitual).

Sin invierno planteja, a parer meu amb èxit, tota aquesta cartera de temes, una complexa estructura de binomis antilògics que podríem representar en aquests tres: el Primer Món enfront del Tercer; l'abocador mundial de residus tòxics del primer enfront de l'abocador de residus morals del segon; la individualitat més o menys autista, més o menys despreocupada de les coses del món, enfront del compromís a ultrança. "Quien no haya conocido la nieve no añora los inviernos": qui no ha vist com un innocent es desplomava a terra amb els ulls blancs i la mirada extraviada tinrà més pegues a entendre el concepte de justícia social. És un llibre, encara que aborda amb un esperit diguem-ne constructiu la consciència professional dels metges, l'essència d'allò que es coneix com a "codi deantològic". Es tracta d'una obra compacta, sense un desenvolupament espectacular, sense passatges brillants, ben cert, però d'efectes progressius, d'interès sempre viu. Una novel·la molt recomanable i que caldria encarar amb un ànim net de prejudicis: sis-centes pàgines d'un autor es poden fer més passadores que les dues-centes d'un altre de més enllà. Només cal posar-s'hi.

(Jordi Llavina: Avui, 1999)

* * *

En busca del invierno negado

Un entramado de historias de amor, de búsquedas desesperadas, de oscuras tramas que esconden la ambición desmedida detrás de la que se encuentra la codicia, el deseo de poder y un oculto fraude farmacéutico son algunos de los asuntos sobre los que se asienta esta novela de Maite Carranza. Sin invierno está escrita desde unos ojos que observan un futuro bastante tumultuoso, un futuro de ambición que quiebra la esperanza misma por un futuro mejor. Mario, médico ginecólogo de un hospital barcelonés, descubre por casualidad los efectos dañinos de un fármaco. A raíz de este hecho la novela va ofreciendo una sucesión de tramas, de historias en las que se cruzan los asuntos amorosos de los personajes, turbios o delicados, con otros que tienen el afán de la denuncia.

De un lado, las historias amorosas, que en cierto modo sirven a la autora para ofrecer la dimensión psicológica e íntima de los personajes, se sitúan en dos planos enfrentados y al tiempo complementarios: el amor como descubrimiento del otro, como pasión en la que construir el ser auténtico, o como engaño, como modo de simulación debajo de donde se esconde un río de mentiras piadosas o de estafa humana.

De otra parte, la novela desarrolla toda una serie de asuntos encaminados a denunciar el desastre ecológico que se avecina, un desastre que es consecuencia de la ambición desmedida que no repara en el daño. Y frente a ello una organización ecologista, secreta, que lucha por cambiar el rumbo de los acontecimientos. Así, la novela de Maite Carranza se sitúa en ese territorio del relato realista en que la peripecia novelesca está en función de la denuncia y el compromiso. La escritura de Carranza, sin embargo, tiene escaso artificio literario; la narración es de carácter objetivo, aunque intercala relato en primera persona, con abundancia de diálogos en los que se sustenta gran parte de la tensión narrativa. Es la novela de un guionista, y eso se nota en el tratamiento del texto, en el peso de los diálogos, y en la escritura que en ocasiones tiene una función casi de acotación dramática. A pesar de ello, Carranza usa la escritura también para introducir, junto a la información, un cierto tono discursivo que sitúan la voz de la autora en ese lado en el que la denuncia cobra perfiles críticos y comprometidos. Así, la historia contada se comporta como un río de sucesos, como un culebrón bien contado y con intención clara y determinante de denuncia, pero sin trascender a otras esferas más allá de las anécdotas narradas. Unas historias planas y unidimensionales, que ejercen el efecto, no despreciable, de la denuncia y la crítica.

(Luis de la Peña: El País, 19 de juny de 1999)