Entre el 1936 i 1944, els 17 quilòmetres de frontera entre el municipi de l'Alt Àneu ( Pallars Sobirà) i França, va ser un camí de fugida en les dues direccions. Un camí de llibertat primer pels que escapaven de la guerra civil, i després pels europeus perseguits pels nazis, ja fossin jueus, soldats francesos, aviadors o homes decidits a unir-se als exèrcits aliats. S’anomenava passador a qui coneixia el terreny i ajudava la gent en aquesta dura travessa per la supervivència. Sobretot d’això tracta Camins de Llibertat, però d’una manera que pot arribar fàcilment als lectors adolescents. El còctel que els ha preparat Maite Carranza barreja aventura, misteri, història d’amor i també història del nostre país, tot ben lligat per un ingredient sempre encertat: l’humor.

Alèxia és la protagonista i narradora de la novel·la. A l’inici del relat sembla que l’única seva preocupació a la vida és que el noi pel qui sospira no li fa ni cas, però a poc a poc i amb bona lletra anem descobrint que aquesta noia queixosa i melodramàtica també pot ser valenta, generosa i compromesa. L’estiu dels seus 17 anys descobrirà l’amor i també el passat familiar desconegut. Farà de monitora al Piirneu, en un campament al Pallars Sobirà, i la seva àvia li encarregarà que trobi la tomba del seu pare —besavi de l’Alèxia— perquè ella creu que no va morir el 39 al front sinó més tard, al 44, en algun lloc de la comarca pirenaica. El cos no es va trobar mai.

En el relat del dia a dia en la vida de l’Alèxia s’hi barregen una sèrie de capítols protagonitzats per diferents personatges en aquells anys de guerra; un trencaclosques que no adquireix sentit fins al final del llibre, quan l’Alèxia descobreix la història increïble del seu besavi.

Només en mans d’una autora tan bregada la història podia arribar a bon port mantenint l’equil·libri entre tots els ingredients. L’humor ajuda a fer suportable el tema amorós, ja que l’Alèxia és capaç de riure’s d’ella mateixa i de les situacions ridícules provocades pel seu enamorament eixelabrat. I també s’ha de destacar el lleguatge emprat, proper, però ric en matisos i farcit de mots de parla pallaresa.

Un relat molt entretingut que ens convida a anar fins al Pallars Sobirà per passejar aquests camins de llibertat ara convertits en reclam turístic.

(Maite Ricart. "Conèixer el passat per encarar el futur", El Mundo. Tendències, 29 de setembre de 2016)