ESCENA 1

Al darrere de l'escenari del teatre Scala de Berlín. KRAUSS es mira l'actuació a través d'un forat de la cortina que dóna a la pista. Porta a la mà un barnús. Continuen sentint-se les rialles de l'escena anterior, ara molt més properes. KRAUSS al mateix temps somriu. El públic torna a riure encara més fort, i tot seguit esclata un llarg aplaudiment. Per la cortina entren corrent CHARLIE i WITZI; CHARLIE amb la seva clàssica caracterització, WITZI vestit de clown.

KRAUSS, afalagador: Senyor Rivel...!

CHARLIE i WITZI, sense deixar de córrer, fan una volta. CHARLIE surt de nou a la pista, tot sol, deixant KRAUSS amb la paraula a la boca. Se sent el públic com riu.

WITZI: Senyor Krauss! Bona nit! Una altra vegada per aquí? Com van les coses per la Gestapo?
KRAUSS: Com de costum.
WITZI: Ja m'ho temia.

Un silenci. De sobte se sent una gran riallada i tot seguit una gran ovació. Sona l'orquestra. CHARLIE torna a entrar. Ara però, un cop a dins, s'atura.

KRAUSS, anant cap a ell: Senyor Rivel, vostè és...

De cop i volta, CHARLIE i WITZI, encara concentrats en la feina, comencen a caminar de pressa, aquest cop al voltant de KRAUSS.

KRAUSS, riu, una mica descol·locat: Senyor Rivel, realment vostè és tan... És el més gran.
WITZI, sense deixar de donar voltes al voltant de KRAUSS: És el més gran, és el més gran...
CHARLIE, igual: Sóc el més gran, sóc el més gran...
KRAUSS: No sabria com explicar el que fa vostè. No tinc paraules.

CHARLIE i WITZI s'aturen.

CHARLIE: No té paraules? (Es palpa per tot el cos com buscant.) Jo tampoc. (A WITZI:) A tu te'n queda alguna, Witzi?
WITZI, buscant igual: No. (Tocant-se l'estómac.) Sí, aquí en tinc una. (Comprova quina és.) Però no es pot dir.
KRAUSS, oferint el barnús obert a CHARLIE per posar-l'hi: La seva dona m'ha deixat aquí la seva bata. La seva filla Pauline necessitava que l'ajudessin amb el vestit...

CHARLIE hi fica els braços de cara, posant-se-la a l'inrevés. Mima els gestos d'un cirugià.

CHARLIE, anant cap a WITZI: «Aveiam», a veure si li podem extreure aquesta paraula. L'aviso que mai faig servir anestèsia.

WITZI fuig. CHARLIE l'empaita. Donen voltes al voltant de KRAUSS.

KRAUSS: Senyor Rivel, he vingut a dir-li...
CHARLIE: Què diu?
KRAUSS: Que he vingut a dir-li...
CHARLIE: Des d'aquí no el sento, acosti's.

KRAUSS es posa a caminar al darrere dels dos, tractant de fer-se sentir. Tots tres donen voltes ara.

KRAUSS: Com cada any, s'està organitzant l'espectacle en honor del Führer, pel seu aniversari. Al doctor Goebbels li agradaria molt que vostè hi participés.
CHARLIE: Al final caldrà l'anestèsia. Martell!
KRAUSS: Hi participaran els millors artistes del Reich. Carl Orff ha compost una oda expressament per a l'ocasió, hi serà Von Karajan, en fi... Ah, i José Arriola, espanyol com vostè, tocarà el piano.
WITZI: Mentre només ens toqui el piano...
CHARLIE: Acabaré de seguida. Obrellaunes!
KRAUSS: Estaria bé que fes un dels seus números. Potser dos. Potser algun de nou. Ja sap com el Führer admira el seu art.

(Fragment de l'obra Uuuuh. Barcelona: Proa, 2005, p. 27-29)