Un petit bar de copes, amb decoració d'antiquari: taules, cadires, butaques i objectes antics, en una barreja anàrquica d'estils i estats de conservació. A una banda hi ha la barra. En un extrem s'hi veu un telèfon públic. A l'altra banda, les dues portes dels lavabos. Al fons, la porta d'entrada, de vidre, emmarcada en una façana també de vidre que deixa veure el carrer.
És carnaval. Del carrer arriba el soroll de les xarangues i la cridòria de la rua que hi passa. Més o menys proper, el xivarri se seguirà sentint ocasionalment, sobretot quan el silenci el faci evident.
Ara la llum permet de veure que en una de les taules seu un HOME, amb el cap entre les mans. Vesteix molt elegant, amb vestit d'etiqueta, potser un jaqué de cerimònia.
ANDREU, el bàrman, surt del lavabo apujant-se la cremallera dels pantalons i es dirigeix cap a la barra. Treu una llibreta que hi tenia guardada. Llegeix el que hi ha escrit, mirant de concentrar-se. Al cap de poc, sona el telèfon. ANDREU s'atura un moment, mira l'HOME de la taula, que continua amb el cap enfonsat entre les mans. Després, torna a llegir com si res. El telèfon segueix sonant una estona abans de callar. ANDREU acaba de llegir. Insatisfet, arrenca el full, el rebrega i el llença. Torna a sonar el telèfon. ANDREU es proposa fer com abans, però davant la insistència de la trucada, molt contrariat, es decideix a contestar.

ANDREU, al telèfon: Què?... Penses trucar cada cinc minuts?... No, encara no... Sí, sí, estic posat... Jordi... Jordi, encara no ho tinc, ja t'ho he dit... Sí, ja ho sé, però ara... M'he quedat en blanc... Ja ho sé... Ja ho sé... Sí, demà... Que no t'estic dient que sí?... Si, ja ho sé, Jordi, ja ho sé, teníem un tracte... D'acord, tenim, tenim un tracte... I ara em toca a mi, sí... Jordi... Jordi... Demà... D'acord?... Demà...

Penja amb un gest de neguit. Torna a la llibreta. Aquest cop hi escriu. Mentre ho fa, se sent la seva veu en off.

VEU EN OFF ANDREU: Episodi número... Una ciutat qualsevol... Barcelona, potser... La ciutat. Sí, això mateix... Sona la música d'un clarinet... No, fora clarinets. (Ho ratlla a la pàgina.) Plou... Sí... Plou... Un bar... Això... Se sent el soroll de la pluja a través de la porta... (Pensa. Es mira l'HOME de la taula.) Un home entra al bar... Va força mullat per la pluja... L'home té una cicatriu al front... Una cicatriu al front... I... (Pausa.) Merda! (Insatisfet de nou, tanca la llibreta)

Al carrer, a l'altra banda de la porta, una dona jove mira cap a l'interior. Entra al local i seu a la barra. Vesteix abric, un vestit i unes sabates de taló alt molt cridaners, que pretenen ser elegants però que en realitat són d'un gust molt discutible. ANDREU guarda la llibreta.

ÀNIA: Hola. Un gintònic. (El bàrman va preparant la copa. ÀNIA observa el local.) Quina moguda aquí a fora, oi?
ANDREU: El carnaval.

Pausa.

ÀNIA: Sempre està tan buit, això?
ANDREU: No, no sempre.
ÀNIA: Doncs avui no hi ha gaire negoci.
ANDREU: Tothom és al carrer. Més tard s'omplirà. De moment només som tres.
ÀNIA, per l'HOME de la taula: Què li passa? Va torrat?
ANDREU: No. No ho sé.
ÀNIA: No es mou.
ANDREU: Sí, de tant en tant es mou: aixeca el cap i fa un glop.
ÀNIA: Tanques gaire tard?
ANDREU: Avui sí.
ÀNIA: I després de tancar, què fas?
ANDREU: Dormir.
ÀNIA: Tot sol?
ANDREU: Depèn. Però avui tinc una feina, me n'aniré al llit molt tard, molt.
ÀNIA: Molt, molt tard? I quan acabis aquesta feina? Et puc esperar.
ANDREU: No acabaré fins demà.

Pausa.

(Fragment inicial de l'obra Quid pro quo. Barcelona: Proa, 2005, p. 17-19)