OFICIAL SS: Què portes aquí?
DONA: No és res.
OFICIAL SS: Què és això?
DONA: No, sisplau.

[L'OFICIAL li agafa un barquet de llauna, un transatlàntic de joguina que duia amagat sota el vestit.]

OFICIAL SS: No està permès de tenir objectes personals.
DONA: No és res.
OFICIAL SS: Per què ho dus? D'on l'has tret?
DONA: Me l'he trobat.
OFICIAL SS: Llavors és propietat del Reich.
DONA: No, sisplau. El portava un nen que venia amb mi.
OFICIAL SS: Un nen? Quin nen?
DONA: Anava al mateix vagó. La seva mare hi va morir ahir. Em va demanar que me n'ocupés. Se l'han emportat amb els altres. Jo... me l'he quedat de record.
OFICIAL SS: Aquí els records no serveixen de res. Com se diu?
DONA: No ho sé.

[Pausa. L'OFICIAL agafa el got de llet i l'hi ofereix. Ella el torna a rebutjar.]

OFICIAL SS: Puc entendre la teva reacció. El viatge ha sigut llarg, tot és... Però les coses no tenen per què ser sempre tan dolentes. Aquí pots tenir una feina privilegiada. Podries ser l'encarregada d'un barracó. O servir a l'edifici dels oficials.
DONA: És un tracte?
OFICIAL SS: Podem dir-ne així. Serà una bona feina per a tu.
DONA: Esperança a canvi de docilitat? No, gràcies, no participaré en aquest joc. És el que acostumeu a fer: vosaltres establiu les condicions, la gent comença a rumiar... Ho sabeu prou bé, i en traieu profit.
OFICIAL SS: Molt bé, com vulguis.
DONA: Tenen tanta por que trien la sortida més racional, però al final el resultat és el mateix. L'única cosa que aconsegueixen en realitat és col·laborar en la seva pròpia destrucció.
OFICIAL SS: Oh, molt brillant!
DONA: Primer vau decidir que eren inferiors. Podien viure amb vosaltres però sota unes lleis especials. Després vau decidir que no podien viure amb vosaltres. I al final heu decidit que senzillament no poden viure.

(Fragment de l'obra El somriure del guanyador. Barcelona: Edicions 62, 2001, p. 32-33)