(Runes fumejants, parets ennegrides, portes calcinades, terra encatifat de cendra. Una cortina de fum, que puja del terra, fa filigranes en l'aire. Se sent el gemec queixós de les brases que encara viuen. Unes veus llunyanes s'acosten cridant. Apareixen ELS TRES BOMBERS, cada un per una banda, sense alè, traient-se els cascos ardents, deixant anar les destrals i descordant-se les samarres)

ELS TRES BOMBERS: Oheeehooo!
Oheeehooo!
Oheeehooo!
Ei, aquí!
On?
Aquí!
Qui sou?
No hi veig res!
Aquí, companys!
Aquest fum maleït!
Ja m'hi acosto!
Aquí, camineu cap a la meva veu!

(Es troben entre el fum. Es miren, es donen a conèixer.)

A Roma tots els camins duien espurnes a la pira imperial. El foc era etern, i l'aigua també, milers de fonts sagnaven per les ferides. Un món de gats s'hi va socarrimar!

A Londres el riu baixava ple de llumenetes vermelles. Les calaveres dels bufons deixaven anar una riallada i es tornaven a soterrar.

A Berlín, el fum era negre i caqui, i la flama llarga i esmolada. Quan la cúpula es va desplomar, el firmament es va tornar fosc i s'hi van calcinar els últims àngels.

Sempre queda una pregunta en l'aire. I què hi deien les brases?
(Tots tres.) Ssssssh!

(S'han reconegut. Riuen, s'abracen.)

(Fragment inicial de l'obra Carnaval de cendres. Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya, 2001, p. 15-16)