–Enguany ha estat un bon any per a vostè, pel que fa a l'edició de llibres. N'ha publicat dos sobre la commemoració del 70è aniversari de les Normes del 32, i un altre que constitueix la seua primera incursió en el món de la literatura.
–Sincerament, penque força i em trobe en forma. Sobre les Normes, a banda dels dos llibres esmentats, hi ha conferències, articles, iniciatives culturals diverses... Pel que fa al Premi Ulisses, ha estat una ruptura (millor, un parèntesi) en la meua trajectòria de professional de la ploma; una experiència gratificant, imprevisible per a mi mateix.

–Amb les dues obres sobre el 70è aniversari de les Normes de Castelló, pretenia aportar alguna cosa? Potser recuperar l'esperit de concòrdia i d'acord que va inspirar la creació d'aquelles Normes?
–Ignore si alguna raó biològica em suscita una atracció especial envers les Normes de Castelló. En tot cas, és evident que el meu compromís civil em fa veure en les Normes el símbol de la vella aspiració d'aquesta societat per normalitzar-se i, en contrapartida, el blanc de maniobres pertorbadores. El cas és que les meues primeres recerques a l'entorn de les Normes daten de força abans del 1982. I el 70è aniversari ens arribava amb motivacions afegides: el funcionament de l'Acadèmia i les càrregues en profunditat, originàries de la més alta instància de la Conselleria del ram, llançades contra el nivell de flotació de les Normes.

–No creu que l'esperit conciliador s'ha trencat a l'AVL?
–Aquesta ruptura no és pas d'ara; ve de l'any 78, afavorida per la tríada Attard - Abril Martorell - Broseta, els quals sens dubte haurien beneït avui l'AVL. Per recuperar la racionalitat i la concòrdia, vaig considerar que el 70è aniversari hi podia constituir una oportunitat favorable. És en aquesta direcció que vam promoure el debat civil al voltant de l'actualitat de les Normes, un debat que vam estendre des d'Elx fins a Benicarló, amb participació d'universitats i d'ajuntaments, d'Escola Valenciana i del STE-PV, per exemple, i en el qual va exercir un protagonisme nítid la seu castellonenca de l'Institut d'Estudis Catalans.

–Gairebé tot l'espectre de l'esquerra valenciana esperava molt més de l'AVL. Hom parlava obertament que la creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua posaria fi per sempre més al sempitern «conflicte lingüístic valencià», per dir-ho en termes de Rafael Ninyoles. I se'n va parlar, també, de «pau lingüística».
–Home! No siguem ingenus. La magnitud del conflicte és tal que poc podia aspirar a superar-lo una acadèmia, ni que fóra l'AVL. Arraconar l'estultícia que representa mantenir tres o quatre codis ortogràfics ja hauria estat prou. Però, ja ho veus, ni tan sols en aquesta parcel·la ridícula, no s'hi ha aconseguit cap «pau lingüística ».

–No creu que tot plegat responia més aviat a les argúcies d'Eduardo Zaplana, a l'engany d'aquest senyor per fer créixer el seu protagonisme i alhora beneficiar el seu partit?
–Decididament, la posada en marxa de l'AVL és una operació de maquillatge polític del preministre Zaplana. I no hi ha res més, al seu darrere. Un poti-poti i un trapicheo (no estic segur que trapichech siga valencià genuí!) amb tots els ets i els uts, que encaixava magníficament amb la campanya de promoció del preministre. La cosa patètica va ser que s'hi deixassen enganxar d'altres.

–Des del mateix moment de la creació de l'AVL, es va trair l'esperit que l'animava. Es va dir que almenys dos terços dels seus membres havien de tenir un currículum filològic plenament competent. I això no es va complir.
–Una part no sols considerable, sinó substancial (i remarque aquesta adjectivació), del consistori acadèmic és tan competent en català com en polonès, si fa no fa, i potser serien tan aptes per a una acadèmia de perfils lingüístics com per a una d'agrimensura. Fa basarda de reconèixer-ho. De totes maneres, sembla que en aquella casa s'hi vulga ara començar de zero, una gosadia que fóra insuportable.

–La presidenta de l'AVL és llicenciada en Filologia Espanyola. No és això una provocació?
–Considere vergonyós que una institució acadèmica opte per la genuflexió davant una imposició política d'aquest gruix. Crec que, també ací, hi convé guardar les formes. Tot plegat alimenta el complex d'inferioritat crònic i el servilisme que continuen actius en certs segments de la societat valenciana. […]

–L'AVL, l'IIFV, l'IEC... Quin és l'organisme al qual s'han de remetre els valencians en matèria normativa?
–D'ençà de les Normes de Castelló, no n'hem tingut cap dubte: l'Institut d'Estudis Catalans. L'IIFV s'hi mou, en aquesta esfera, amb lleialtat i coherència estrictes. I l'AVL és una boira absoluta, i això és força greu. I com a tal ho denuncie amb l'energia que convinga.

–Per què l'única seu oficial de l'IEC es troba a Castelló?
–Clar i ras, la societat castellonenca, des dels partits fins a les empreses mediàtiques, des de l'Ajuntament i la Diputació fins a les associacions de veïns, mantenen el seny mínim que escau a una societat dialogant, a l’hora d’identificar la llengua nacional del país, i també a l'hora d'avaluar la tasca científica i social que fa l'IEC. No en va aquesta fou la ciutat de la concòrdia lingüística, l'any 1932. […]

–-Com a membre de l'IEC, quina opinió li mereix l'AVL? Creu que era necessària?
–Reconec que té un paper delicat. Ara bé: la seua actuació fins ara no ens ha reportat el mínim rèdit, i a sobre ha contribuït a introduir nous elements de confusió. La conclusió és clara: l'AVL hauria d'hivernar-se, en aquestes circumstàncies. No era necessària, en absolut. Ara bé, sempre he cregut i continue mantenint que la seua constitució era legítima, en termes polítics; no pas necessària; tampoc convenient en les condicions amb què va constituir-se. I, per descomptat, en la situació present, la veig negativa.

–No creu que l'AVL contribueix a dilapidar la unitat de la llengua catalana? Que en minimitza l'ús, que accelera el procés de substitució lingüística al País Valencià?
–No puc atribuir-li tanta força, per fortuna. Mira: aquesta societat (no sols la valenciana, el conjunt nacional de la catalanitat) va dotar-se de codificació mitjançant els compromisos estrictes de la ciutadania, al marge de qualsevol intervenció institucional. Som una societat amb una magnífica capacitat de resistència, i d'autoorganització. Ja ens aniria bé tenir al costat l'esfera de les institucions públiques. Però la deserció d'aquestes no implica que desapareguem del mapa.

(Juli Capilla: "El capteniment de l'AVL m'ha semblat fins i tot patètic", Caràcters, núm. 23, abril de 2003, p. 5-6)

* * *

Un escriptor, si a més és filòleg —estudiós de la llengua—, és un enamorat de les lletres, de l'escriptura i estima o anhela escriure en cadascun dels gèneres i, si pogués, en totes les llengües, però sobretot en la seua, en la que el va veure nàixer. Moltes vegades aquests comparteixen l'afició, passió o treball per l'escriptura amb aspectes tan plàcids per caminar i conèixer les nostres terres. És el cas del filòleg Joan Coromines que, entre d'altres coses, va desxifrar un diccionari de topònims..., una vertadera joia de la nostra filologia. En Vicent Pitarch també està enamorat de la seua, que és la nostra llengua: el català. En parlem sense embuts, per favor... i és un entusiasta de descobrir els nostres senders i els de més enllà, així tots els anys ell i en Tonyo Fibla —benicarlando, mestre i personatge ben original— fan alguna gran ruta més enllà de les que duen a terme amb el Centre Excursionista de Castelló, que és el grup amb qui tafanegen les nostres terres més properes. [...]

—Hi ha respecte o oportunisme polític per la llengua?
—Els sectors socials que al País Valencià han controlat el poder van desertar de parlar valencià, a finals del segle XIX. És aquesta una dada perfectament documentada. Els continuadors naturals (en l'àmbit econòmic i en el polític) d'aquells poders han descobert que la llengua els serveix perfectament per fer un joc polític, per descomptat brut, en el sentit que, manipulant-la (manipulant una llengua que menyspreen) intoxiquen la societat i, doncs, debiliten els seus adversaris polítics. L'estratègia és ben coneguda, clara i, no cal dir-ho, perversa i covarda.

—Els filòlegs vos sentiu utilitzats pel poder polític?
—La dreta política valenciana té pànic a la Universitat i, en concret, al segment universitari que investiga sobre el català ací i les seues funcions socials. És evident que els polítics instal·lats en el poder voldrien comprar (amb diners públics, és clar) els lingüistes, però no ho aconsegueixen sempre.

—La llengua és una ciència a l'hora del seu escrupolós estudi per part vostra. Ja sé que em diràs que val la pena tot esforç, però i si després ningú vos ajuda? I si després impera el castellà per damunt de la nostra llengua?
—Naturalment, faig meua la vindicació que exhibia Joan Fuster de la seua gran passió pel país i, doncs, per la llengua d'aquesta societat. Aquesta passió implica un profundíssim compromís cívic i alhora una exigència de rigor en el tractament científic de la condició lingüística. Amb aquest bagatge tinc el convenciment que la societat valenciana, si més no una part substanciosa seua, potser la més generosa, sempre la tindrem de part nostra.

—Quin és l'estat actual de les Normes de Castelló?
—Crec que les Normes de Castelló constitueixen un testimoniatge de l'esquizofrènia que s'ha instal·lat en aquesta societat, atès que, d'una banda, són la formulació rotunda de la catalanitat de la llengua de valencianes i valencians i, d'una altra, són invocades tot sovint per una fauna de polítics que manifesten horror a aquesta condició de catalanitat.

—Quines són les properes fites que et marques com a estudiós de la llengua?
—Com a membre de l'Institut d'Estudis Catalans, ara mateix formo part de les comissions de Gramàtica (que elabora la nova Gramàtica catalana IEC) i d'Estàndard oral (en concret, de la sintaxi). Paral·lelament, he començat a redactar un diccionari sobre senderisme i tinc previst d'engegar un antic projecte personal de redactar la biografia dels dos Gaetà Huguet, personatges clau en la història de la llengua al segle XX.

—Quin és l'estat ideal que voldries per a la nostra llengua?
—L'únic estat plausible, normal, per a un idioma és que efectivament vertebre, cohesione, la seua pròpia comunitat de parlants. El fenomen globalitzador decideix que, definitivament, el nostre panorama social exhibeix els colors de la diversitat idiomàtica. Ara, perquè aquesta societat no esdevinga oligofrènica sinó equilibrada i normal ha de disposar d'una llengua de referència general, de compactació, d'integració econòmica i cultural; i aquesta llengua sols pot ser el català, entre nosaltres.

—Segur que enyores n'Enric Valor. Què és allò que vas aprendre d'ell, com a estudiós de la llengua?
—Sens dubte, la seua passió, que en el seu cas va representar dos vessants suggeridors: d'un costat, la passió pels valors expressius del llenguatge, pels registres més rics del català (que ell sempre identificava com a "la llengua sòlida de la Foia de Castalla") i, d'un altre, pel seu compromís amb la sort dels sectors més desvalguts del país, que han estat de sempre els més identificats amb la sort de l'idioma. Valor va ser una autoritat lingüística per conviccions ètiques, segurament per ser un ciutadà d'esquerres.

—Recomanes alguna lesctura imprescindible sota la seua signatura?
—Sens dubte, Millorem el llenguatge (dins l'apartat dels textos gramaticals), al costat d'una selecció de les Rondalles que va adaptar (com a mostra de recreació literària) constitueixen lectures que garanteixen el seu interès.

—Un altre estudiós i treballador incansable fou en Coromines, que compartia també la teua passió per caminar i aprendre de les caminades. Què destacaries d'ell i quines obres ens en recomanaries?
—Joan Coromines se situa a un nivell distint al de Valor. Fou també, com ell, un gran patriota, però va viure els anys més productius de la seua biografia a Amèrica, entre Argentina i els Estats Units. I com a lingüista, era un savi de talla internacional. És considerat com una de les primeres autoritats mundials en etimologia i toponímia del segle XX. Vaig tenir la fortuna de passar amb ell una jornada sencera, a Pineda, durant la qual va mirar de convèncer-me perquè treballara amb ell en la redacció del monumental Onomasticon Cataloniae, en el bloc de toponímia corresponent al País Valencià. Les meues circumstàncies personals no eren aleshores favorables a aquella oferta de col·laboració. Suposo que coneixes l'episodi d'en Coromines proclament, en una ocasió solemne, que bona part de la seua magna obra científica no hauria estat possible sense la seua passió per l'excusionisme.

—Un altre personatge de referència és Joan Fuster; creus que alguns s'han aprofitat d'ell i del seu pensament o l'han utilitzat per manipular-lo?
—És una evidència que Joan Fuster és l'intel·lectual més lúcid i, en definitiva, més interessant que ha produït el País Valencià tot al llarg del segle XX. La seua obra assagística no desmereix en absolut dels grans assagistes europeus del segle passat. A pesar de la seua condició de "solitari de Sueca" (una opció que ell va escollir per fidelitat al seu poble), potser no trobaríem cap altre valencià de tot el segle que haja deixat un impacte més consistent en la seua societat, la qual ultrapassa, no cal dir-ho, els límits estrictes del País Valencià. Com és lògic, un personatge d'aquestes dimensions (la "xamba històrica", segons el diagnòstic de Vicent Ventura) entra per necessitat dins les apetències dels polítics, els quals han de pretendre utilitzar-lo per als seus propis interessos.

(Susanna Anglès: "Un escriptor enamorat dels camins: Vicent Pitarch", L'Estel [Centre Excursionista de Castelló], núm. 49, abril-juny del 2005, p. 17-18)

* * *

–Es pot avançar correctament, en termes lingüístics, quan la llengua rep diferents denominacions: valencià, LAPAO…?
–Sense noms la realitat és un caos; ara bé, tot sovint la fan caòtica. Convé tenir-ho present. Tu mateixa acabes d'esmentar, tot situant-los al mateix nivell, “valencià” (un nom venerable) i “LAPAO”, un híbrid grotesc, producte d'una maniobra política que, a través de la tàctica de denigrar la llengua catalana, té com a objectiu immediat fragmentar-la, en l’horitzó d’exterminar-la. Efectivament, en les estratègies d’extermini de llengües, la diversitat de noms hi sol jugar un paper força actiu, donat que, al capdavall, el nom acaba fent la cosa. Sens dubte, la dispersió de denominacions amb què balears, catalunyesos o valencians tendim a designar la pròpia llengua i, doncs, a identificar-nos nacionalment, constitueix un escull en el procés de la normalitat col·lectiva. Ara bé, l’escull de la nostra crònica «qüestió de noms» anirà esvanint-se a mesura que ens endinsem en la nova cultura de la comunicació digital.

En qualsevol cas, ens hem adonat que, al País Valencià sobretot, hi vam malbaratar excessives energies en els debats, sovint absurds i sempre frustrants, a l’entorn de les qüestions nominalistes. No deixa de ser una ensarronada vulgar el fet de plantejar, en un escenari públic, qüestions de la mena de «la llengua és valencià, no català»; heus ací una disjuntiva tendenciosa, un joc amb les cartes marcades en el qual la defensa a ultrança del valencià excloent no és incompatible, ni de bon tros, amb l'eventualitat que aquest siga assimilat per l'espanyol. Al capdavall, mentre ens embranquem en les disputes nominalistes –pura metafísica– menystenim la qüestió angular del genocidi lingüístic. És la tàctica perversa de la manipulació dels noms que fa servir contra nosaltres l'expansionisme lingüístic espanyol.

De tota manera, la diversitat de noms entre nosaltres no perviu en va, sinó que, de fet, constitueix un testimoniatge d'una realitat social –la catalanitat– que no és pas monolítica, ni tan sols homogènia sinó més aviat marcada per la diversitat –pel distanciament mutu, estratègicament alimentat– política. Sens dubte, aquest és l'escull que s'interposa en el camí de la normalitat lingüística, al costat del qual la qüestió de noms és una simple distracció.

Al capdavall, el nom identifica i la identitat és una generadora formidable de sentiments. Hi ha res més manipulable que els sentiments? La manipulació dels sentiments és un arma política de rendibilitat elevada, amb rèdits suplementaris en temps de crisi, raó per la qual en fan un ús, certament pervers, senyors com Alberto Fabra, José Ramón Bauzà i tutti quanti.

–En el cas de la llengua valenciana, ara que esmenteu els sentiments, també hi ha sentiments en joc.
–Evidentment. És la denominació espontània, popular –històrica i, si n'excloem certs àmbits formals, també exclusiva–, per descomptat legítima i nobilíssima, fins i tot entranyable. Cal, doncs, vindicar per al conjunt de la catalanitat un dels noms de la llengua comuna, “valencià”, tan gloriós i irrenunciable com el de “català”. No cal dir que l'Institut d'Estudis Catalans reconeix tots dos noms com a geosinònims. Per descomptat, per fer pedagogia de la catalanitat hem de partir dels elements que acabe d’esmentar i, en concret, del component d’entranyable, això és, de la capacitat de generar sentiments que manté el nom de la llengua. Personalment, per explicar la «qüestió dels noms» tinc tendència a recórrer a situacions viscudes, solvint entranyables. Per exemple, als meus pares –que no havien anat a col·legi i no sabien cap més llengua que la catalana– no se’ls podia acudir dir-ne català de la seua llengua, alhora que percebien amb una naturalitat plausible la continuïtat del seu parlar amb els parlars de més amunt de l'Ebre i, compte!, no se'ls escapava la descontinuïtat radical amb "els altres", que indistintament anomenaven "castellans". No ignorem, en definitiva, que els binomis "valencià/català" i "valencià/castellà" no han indicat mai el mateix tipus de relació: en un cas expressen complementarietat i, en l'altre, antagonisme.

–Tot això que ens passa és allò de divideix i venceràs, des del punt de vista de l'enemic; o allò altre de la pitjor jugada te la pot fer algú de dins en qui confies?
–No sé si ara i ací és oportú reportar la fundació del País Valencià, la qual (amb noms, fronteres i furs diferencials, respecte del Principat) havia d'introduir elements de confusió en la nostra consciència d'unitat. No fou, però, cap decisió presa amb l'objectiu de dividir-nos, per bé que naturalment ha estat aprofitada més tard per erosionar la nostra comunitat lingüística, nacional. De tota manera, l'ús popular de "valencià" o "mallorquí" (i "català", alto!) per si mateix no té cap connotació secessionista, ni de bon tros. L'assoleix, això sí, de la mà d'aquells –siguen balears, valencians, catalunyesos o forasters– que han fet seua l'opció d'Espanya. Les polítiques desintegradores que ens són imposades des de fora són humiliants, però el suport i la col·laboració que hi presten els de casa són una infàmia. El plantejament autonomista espanyol partia del pressupòsit d'aprofundir les diferències al si de les altres nacions i la gestió actual de les autonomies esdevé ja una croada oberta d’espanyolització, tal com acaba de proclamar un ministre infaust. De tota manera, l'enemic no el tenim tant a fora com a dins, amb el benentès que aquest és el més punyent. Ni tampoc hauríem de desentendre'ns davant el fet que hi ha dèficits clamorosos en el reconeixement de la catalanitat, així com en la voluntat d'acceptar-la, de l'Ebre en amunt.

–Com s’ha arribat a aquesta situació? Els catalans del Principat de Catalunya en podem tenir part de culpa?
–Per descomptat, sense cap mena de dubte. Com és natural, dels guanys i de les misèries que genera un col·lectiu humà –pensem ara en la societat que parla català– són responsables i beneficiaris el conjunt dels sectors que l'integren; èxits i fracassos hi són compartits. Fóra no sols ingenu sino suïcida derivar cap a balears i sobretot valencians les culpes dels nostres fracassos col·lectius. Més aviat, hem de postular, d'entrada, que en la trajectòria erràtica que històricament ha fet la catalanitat una part ben substanciosa de responsabilitats s'ha de carregar a compte del Principat, tocat de la malaltia crònica de contemplar-se el melic massa sovint. És una constant històrica que Catalunya no s'ha interessat gaire pel País Valencià, i ara mateix continua fent la seua pròpia guerra, d'esquena a la perifèria nacional, sense adonar-se que l'horitzó de la catalanitat sols l'assolirem mitjançant la contribució compartida. L'observació és especialment oportuna en el moment actual: el triomf de la independència al nord de la Sénia s’haurà de gestionar (l’haurem de gestionar) de manera que no esdevinga un escull en el camí global per la independència dels Països Catalans.

–I Joan Fuster, quin paper juga en la situació lingüística actual?
–Joan Fuster, un dels pensadors més sòlids de l'Europa del seu temps, va fer de la situació social de la llengua catalana un dels eixos del seu pensament. Ben aviat la reflexió fusteriana va esdevenir el revulsiu més intens de les consciències que ha conegut aquest país durant la història moderna i contemporània. La funció de l’anàlisi i les propostes fusterianes no és sols l’estímul, l’ajuda, la desmitificació..., és la transgressió radical de la ideologia establerta. Som munió els que considerem que hi ha una història de la percepció de la llengua (com a element vertebrador social i de reconscienciació d’un país) anterior a Fuster i una altra de posterior a Fuster. En aquest sentit el seu paper és clau, irrepetible. Vicent Ventura descrivia el fenomen mitjançant l’expressió que Joan Fuster havia estat una xamba genètica.

–Què hi dieu en relació amb aquells que el posen en dubte?
–Per damunt de tot, Fuster també era humà i dins la seua condició humana hi havia limitacions tals com la de no ser economista, ni historiador acadèmic. En les seues anàlisis de la realitat valenciana, per exemple, havia de partir d'unes bases documentals molt primitives. Tanmateix damunt aquella mena de desert intel·lectual va ser capaç de fer una lectura lúcida, genial, del País Valencià. És lògic que en la tal lectura s’escolaren imprecisions i errades que reclamen de ser revisades, sempre. Precisament, cal que l’obra fusteriana (Fuster és l’antidogma) siga rellegida i revisada, constantment, com a clàssic que és. Ara, hi ha el revisionisme fusterià que, des d’un posicionament espanyol, més o menys implícit, combat frontalment el projecte de la nació catalana, el cos doctrinal que va elaborar el geni de Sueca i que constitueix un dels seus llegats impagables, incomparables. En qualsevol cas, considere una iniquitat que els antifusterians responsabilitzen Fuster de les excrescències d'extrema dreta, bel·ligerants tenebroses contra la llengua nacional dels valencians, que identifiquem com a blaverisme.

–I les Normes de Castelló, quin paper hi juguen?
–En la implantació de la normativa fabrista al País Valencià hi va ser clau l'episodi afortunat que coneixem com a Normes de Castelló, en el qual hom va saber combinar amb tacte la convicció de la catalanitat de la llengua amb el reconeixement de la peculiaritat valenciana. Val a dir que l'encert estratègic fou obra en primer lloc de líders polítics, més que no pas de personatges de la cultura. Paga la pena de notar que la signatura de les Normes s'esdevingué el mateix any de la mort de mossèn Alcover, a partir de la qual la normativització triomfava també a les Balears, alhora que podia considerar-se consolidada al Principat. Així doncs, l'any 1932 admet de ser considerat com el del triomf definitiu de la normativització del català contemporani, en un procés coincident arreu dels Països Catalans.

–I l'Acadèmia Valenciana de la Llengua?
–L’Acadèmia Valenciana de la Llengua va nàixer com a una operació política, susceptible, doncs, de ser vista amb reticències, si més no. Disposa d’un marge d’actuació –la promoció de la recerca adreçada fonamentalment a l’àmbit filològic i literari valencià– en el qual pot assolir rèdits formidables, i de fet compta amb publicacions valuoses. En la mesura, però, que no renuncie a generar normativa lingüística divergent de la que dicta l’Institut d’Estudis Catalans no podrà estalviar-se d’alimentar les suspicàcies més preocupants. De fet, neguiteja que no acabe de deslliurar-se dels vincles que la lliguen als poders polítics, precisament els que ara mateix despleguen una política de persecució oberta de la llengua del país, tant a l’ensenyament com als mitjans de comunicació (el tancament de Canal 9, el segrest de TV3 i Catalunya Ràdio són violacions dels drets humans, pròximes al genocidi cultural) alhora que aquests poders promouen el secessionisme lingüístic, davant els nassos de la “seua” Acadèmia, que viu sota l’amenaça de veure’s retallada en una part dels seus membres.

–Independentment de la denominació de la llengua, creus que es manté viva en la teva zona, a Castelló?
–Personalment, em gratifica fer notar que el meu poble, Vila-real (una ciutat industrial de 50.000 habitants) pot ser exhibit, ateses les seues condicions socioeconòmiques, com un dels municipis amb els índexs més elevats de vitalitat del català, dins el conjunt dels Paísos Catalans; si voleu, una ciutat marc de referència per a catalanoparlants. Paga la pena de remarcar que fins i tot durant els períodes de govern municipal en mans del PP, la vida institucional vila-realenca no ha deixat de funcionar en la llengua de la ciutat. També pel que fa a la lleialtat lingüística, Castelló de la Plana excel·leix entre el conjunt de les quatre ciutats valencianes que superen els 150.000 habitants. A la capital de la Plana es pot viure en català, sense cap mena d’heroïcitat. Conserva l’antiga imatge de ciutat intensament catalanoparlant, per bé que aquesta percepció avui és més aviat un tòpic. En qualsevol cas, convé que no perda de vista que precisament la seua lleialtat lingüística fa que els valencians la perceben com a ciutat emblemàtica, una condició en la qual fou decisiva la contribució de la benemèrita Societat Castellonenca de Cultura, la gran protagonista de les Normes de Castelló, fa més de vuitanta anys. No hauríem de perdre de vista que els nivells de lleialtat lingüística i de percepció de la catalanitat flueixen paral·lels, i la Plana –tant l’Alta com la Baixa– n’és un testimoniatge encoratjador.

–Se n’ha de fer bona pedagogia, de la llengua, per poder-la conservar?
–A mesura que la nostra societat –com les del seu entorn– està més dirigida cal un control més estricte del procés sociolingüístic, i en aquest sentit és fonamental l’educació social sobre la llengua i les seues funcions, a nivell personal i col·lectiu, en els àmbits cultural, econòmic i polític. Sota el domini de l’altra llengua que hi fa valer la força de l’Estat, i alhora immersos en el panorama multicultural que ens envolta, naturalment per mantenir activa la comunitat catalanoparlant la llengua nacional ha de vehicular el sistema educatiu i competir dins el panorama de la comunicació pública. Salta a la vista, doncs, que en la planificació d’una societat moderna hi ha dos factors que mereixen la màxima atenció, el sistema educatiu i la xarxa de mitjans de comunicació social. Ara mateix i sobretot del País Valencià estant, hom percep amb claredat les raons per les quals la política espanyola actual s’adreça, de manera compulsiva, a destruir tot allò que puga quedar de productiu en els àmbits de l’ensenyament i de la comunicació social.

–Com veus el futur? Hi ha lloc per l’esperança o senzillament estem donant pals de cec?
–Si «contra la llengua mai no es té raó» (segons la màxima d’Enric Navarro Borràs), el futur ha de ser nostre. La catalanitat, amb els segles d’història acumulada, es manifesta davant el món com una nació potent i obstinada a no deixar-se abatre. Per descomptat, per damunt de les dificultats emergeix l’esperança indestructible que un dia construirem la nació plena de les dones i els homes decidits a continuar vivint amb el nostre català. Serà, sens dubte, una lliçó exemplar per a Europa i per al món.

(Agnès Toda i Bonet: "Vicent Pitarch: quan l'esperança és l'últim que crema", Llengua Nacional, núm. 87, II trimestre de 2014, p. 37-40)