Decididament, els masos s'han guanyat un lloc d'honor entre els testimoniatges més sòlids que conservem del patrimoni cultural valencià. I caldria que aquesta societat en prengués una consciència ben viva i, doncs, cabalment compromesa: amb els masos, per descomptat, i amb la formidable densitat de valors de caire històric, arquitectònic, demogràfic, econòmic, sociològic, antropològic... que acumulen.

Ara mateix, en aquesta societat valenciana terciaritzada, no hi resulta gens d'estrany sorprendre el nostre veïnat més o menys embadalit davant la contemplació d'un mas, amb un posat d'una certa càrrega romàntica. A ningú no se li escapa que l'estampa d'un mas qualsevol del nostre paisatge rural suscita en el visitant circumstancial d'avui —urbà irreductible, no cal dir-ho— efluvis d'un entusiasme idealitzador, de nostàlgies difuses. Bé que em faig càrrec que aquesta mena de reaccions sentimental(oide)s disposen del seu diagnòstic habitual en la psicologia social. Sens dubte, l'embadaliment davant un indret rural, sobretot si es troba en un estat de decrepitud, constitueix una reacció bàsica de la ciutadania que mira d'escapar, el cap de setmana, de les angoixes que l'atrapen a unes condicions de treball i de convivència força deshumanitzades.

I bé, si reduíem l'encant dels masos —amb el seu entorn incorporat— a la simple capacitat evocadora, aleshores esdevindríem víctimes d'una miopia penosa. Certament, més enllà del seu poder d'evocació, el mas valencià es dreça —sovint entre ruïnes— com un monument majestuós de la nostra història, com una de les fites més sòlides del nostre patrimoni col·lectiu. Per descomptat, el mas ha constituït un dels elements clau en la vertebració de la nostra societat, en ocasions potser amb un protagonisme equiparable al de les mateixes viles, o nuclis de població agrupada. De fet, en una societat que ha estat profundament agrària, tot al llarg de la seua història fins ahir mateix, la funció dels masos com a eixos de l'economia agropecuària no podia ser-hi sinó transcendental. Sens dubte, el mosaic de masos que cobria la superfície de cada terme municipal, hi marcava la distribució de les propietats rurals i alhora hi desplegava una xarxa espectacular de camins i senderes que contribuïen a compactar el país. Una part, per fortuna, considerable d'aquells entranyables habitacles i admirables vies de comunicació han arribat als nostres dies com a manifestacions alliçonadores d'una vella i profunda relació que l'home ha mantingut amb la seua terra, un contacte que havia estat basat en el respecte i en la racionalitat a l'hora d'explotar els recursos que li ha ofert la natura, tot al llarg dels segles.

I val a dir que aquest model d'hàbitat rural compta amb una tradició tan venerable dins la història del país que hi ha deixat una marca inconfusible d'ençà del mateix moment en què aquesta societat nostra assolí el perfil nou de cristiana. De fet, el mas fou una de les aportacions bàsiques de la conquista catalana a la creació del poble valencià.

Considere que no és aquesta l'ocasió més oportuna per plantejar les afinitats i les diferències que identifiquen el mas respecte de la masia (fins i tot del maset), així com respecte de l'alqueria, un terme aràbic, l'etimologia del qual ens suggereix un "poble menut, o llogaret". Per la seua banda, el mas, un mot patrimonial que deriva del llatí tardà, significava sense més "lloc d'estada" i ha gaudit d'una popularitat que s'ha generalitzat arreu de l'àrea catalanòfona. La seua presència, amb tot, ha estat especialment intensa en dues zones, totes dues septentrionals: l'una, que comprèn el Rosselló i l'Empordà, al nord del Principat, i l'altra que abraça les comarques del Maestrat, els Ports, l'Alcalatén i la Plana Alta, al sud, doncs, de l'Ebre.
Des de sempre, en el mas hem identificat l'heretat que integren la casa de conreu i el conjunt de possessions que hi són adscrites. L'estructura clàssica del mas consta de la planta principal de la casa, en la qual es localitzaven les estances destinades a l'habitatge, i de la planta superior, que allotjava els graners. Havia estat una constant històrica en els nostres masos la relació entre els senyors directes i els seus criats, o masovers, que hi conreaven les terres i guardaven el bestiar. De fet, els masovers —una família completa, sovint ampliada mitjançant la reproducció de nuclis familiars nous, o bé gràcies a la incorporació de llogats— eren els habitants estables del mas, autèntics manents, que hi vivien i treballaven de per vida, tot explotant els recursos del mas amb un cert règim d'autarquia, un règim que sens dubte es perpetuarà fins a la mateixa masoveria que coneix Gaetà Huguet.

En qualsevol cas, la vida rural, especialment al secà de l'interior valencià i, encara més, envoltada de la solitud que imposava el mas, sempre fou radicalment austera, exempta de les prestacions mínimes de caire escolar, sanitari, assistencial o de lleure, oberta a les adversitats, sovint penosa: la biografia real del masover tipus era exactament l'antípoda de qualsevol imatge de tons idíl·lics que puga suggerir la fantasia idealitzadora. Sobre la base d'aquestes condicions va anar desenvolupant-se la vida dels nostres masos, els quals han bastit una història certament espectacular sobretot a l'interior de secà, i especialment a les zones fredes de muntanya mitjana. No oblidem que especialment en alguns termes, com ara Morella, Vilafranca, Castellfort, Ares, Catí o Llucena, la dinàmica de l'activitat generada pels masos va assolir fites remarcables.

Durant la llarga etapa històrica que transcorre des del segle XIII fins a les darreries del segle XVIII, la ramaderia —amb el comerç que se'n derivava— fou el motor econòmic de l'activitat dels nostres masos. Tanmateix, el tombant d'aquest segle coincideix amb el canvi de l'economia ramadera per l'agrària. Precisament als segles XVIII i XIX, sota l'impacte del creixement demogràfic, es produeix el fenomen de la proliferació del mas valencià. Aquest model agrari assoleix el seu zenit durant la dècada 1890-1900, i tot seguit va entrar en una decadència accelerada a partir del 1910, la qual, amb els daltabaixos corresponents, va abocar a la crisi definitiva del mas valencià, que podem situar vers l'any 1960.

Així doncs, al llarg de la primera meitat del segle XX, la població masovera s'adona, amb una consciència cada vegada més nítida, que restava marginada del progrés que es concentrava als municipis i aleshores comença a abandonar el seu hàbitat tradicional per aplegar-se dins el recinte de la vila, una fugida que fou notòriament intensa pels anys 1945-1960. D'aquesta manera, especialment al secà sense indústria, s'hi iniciarà un procés general de despoblament que es dirigeix cap a d'altres latituds, com ara el litoral i algun centre industrial. Com a derivació d'aquesta decadència, potser d'aquells primers anys del 1900 data la profunda davallada en la consideració social que va patir el masover entre els seus veïns, una condició denigrant que ha restat reflectida en la coneguda facècia, amerada d'ironia i crueltat, que perviu als pobles valencians de tradició masovera, i que s'hi reproduïa en boca del veïnat vilatà, cada vegada que el toc de morts anunciava el traspàs d'un masover:

—Qui s'ha mort?
—No ningú; un masover.

El cas és que l'ensorrament dels nostres masos anunciava la desintegració de la societat rural valenciana, tot clausurant, doncs, un cicle transcendental en la història del país. L'any 1978, Joan F. Mira no dubtava a assegurar que «el camp ha condicionat, i encara en part condiciona, tota la història i tota la societat valenciana». Resultava normal, doncs, que l'antropòleg i escriptor hi reclamés amb èmfasi la necessitat que teníem de disposar d'estudis rigorosos (una feina que «és quasi tota per fer», constatava) sobre aquesta faceta del nostre tarannà col·lectiu i és en aquest sentit que convocava historiadors, sociòlegs rurals i antropòlegs a analitzar en profunditat la dimensió que ha assolit el fenomen rural al llarg del procés històric que ha protagonitzat la societat valenciana.

Naturalment, des d'aquesta perspectiva els nostres masos recuperen un protagonisme decisiu. D'entrada, és evident que constitueixen peces clau del patrimoni històric i etnològic valencià. Per fortuna, tot just acabem d'ingressar en una època que, d'acord amb indicis abundants, es manifesta especialment sensible envers nombroses mostres d'aquest patrimoni. En efecte, la societat dels nostres dies acaba de redescobrir l'interès pel coneixement i per la conservació d'elements bàsics de l’arquitectura rural, tals com les neveres, els molins, les sénies o les construccions (cabanes, parets, etc.) en pedra seca, autèntics monuments que bé disposen de mèrits sobrers perquè siguen declarats patrimoni, no sols de la cultura valenciana, sinó de la humanitat. En aquesta mateixa direcció s'ha situat l'atracció pels masos. Ho corroboren Joan F. Mateu i A. Hernàndez Dolç, mitjançant una observació convincent: «És des dels anys vuitanta quan es reprèn l'interès per la recuperació d'aquells vells paisatges oblidats. Persones que els varen habitar o els seus descendents; romàntics que es delecten en la percepció estètica del paisatge; o simplement el ciutadà urbà que cerca unes arrels, han propiciat el retrobament dels indrets de la memòria».

("Presentació" a Gaetà Huguet Segarra. Els valencians de secà. Castelló de la Plana: Universitat Jaume I - Fundació Huguet, 2003, p. 11-13)