Un document venerable
L'arxiu de l'Aula Museu Carles Salvador, de Benassal, conserva, en la seua col·lecció d'imatges, la fotografia que constitueix el focus d'atenció d'aquestes notes. Va exhumar-la, l'any 2009, el malaguanyat Pere-Enric Barreda, al seu llibre Carles Salvador: una vida en imatges i posteriorment vaig trobar una altra ocasió propícia per divulgar-la a través de la premsa diària. Sens dubte, és una fotografia interessant i àdhuc un xic venerable, que mereix de ser tinguda en consideració pels lectors de Serra d'Or, per raons ben justificades. Feta fa setanta anys, manté l'atractiu –en aquest 2015, declarat any Carles Salvador– d'il·lustrar l'amistat intensa que va conrear el poeta castellonenc Bernat Artola amb el mestre per excel·lència de Benassal i alhora aquesta imatge fotogràfica ens aproxima al valencianisme de catacomba que subsistia sota el primer franquisme a Castelló de la Plana i, per extensió, a la mateixa València.

Els components de la imatge
D’entrada, hem de constatar que tenim ben datada la nostra fotografia; exactament, fou feta el 22 de gener (festa de sant Vicent màrtir, el patró de la ciutat de València) de 1945. Així mateix el lloc el reconeixem a primera vista: l’apartament en què buscava refugi Bernat Artola, al carrer de Catalunya, núm. 17, de Castelló, i que ell acabava de convertir en la pròpia “turris eburnea” on rebia les visites, tal com anota el seu estudiós el professor Lluís Meseguer. Ben mirat, era “ma cova solitària”, en expressió del mateix poeta, en la qual consumia el propi exili interior.

Com és sabut, Bernat Artola i Tomàs (Castelló de la Plana, 1904 – Madrid, 1958), personatge polifacètic, pintor i crític d’art, fou un dels poetes rellevants de la generació de 1930, autor d’una extensa obra en català, que ha publicat completa el profesor Lluís Meseguer. Participant actiu en bona part de les iniciatives culturals que va dur a terme la seua ciutat, ha esdevingut un dels castellonencs emblemàtics del segle XX. Sens dubte, Artola i el seu gran amic Carles Salvador són els dos grans poetes valencians del seu temps.

Tots dos, sobretot Artola, ocupen la centralitat de la fotografia, que escenifica l’acte emotiu, d’admiració i suport, que li ret una colla d’amics. Hauria d’esperar un parell d’anys a ser objecte d’homenatges diversos, precisament arran d’haver obtingut la flor natural, l’any 1947, a les festes majors de la Magdalena, en les quals, per cert, hi deixà una empremta com més va més viva, en el seu «pregó» i en el disseny dels actes simbòlics de la festa. D’altres homenatges públics, més o menys oficials, li va retre la seua ciutat els anys 1949 i 1950.

Ara, la imatge, corresponent, tal com avançava més amunt, al gener de l’any 1945, constitueix el testimoni impagable d’una visita que feien a Artola uns amics, castellonencs els uns i procedents de València els altres. I bé, els tenim identificats els quinze, tret en tot cas del dubte que mantinc respecte de Monfort Tena. Així doncs, integren la fila superior de la imatge, tots drets, d’esquerra a dreta, els dotze personatges següents, per aquest ordre: Francesc Almela i Vives, Josep Simón Hernández, Ricard Sanmartí Bargues, Manuel Segarra Ribés, Francesc Soriano Bueso, Francesc Esteve i Genovés, Carles Salvador, Antoni Monfort Tena (?), Antoni Senent Micó, Miquel Aparicio Bernat, Eduard Codina Armengot i Agustí Alaman i Rodrigo. Els tres asseguts, d’esquerra a dreta, són Josep Ma. Mira i Orduña Bas, Bernat Artola i Àngel Sánchez Gozalbo.

De València («els bons amics» de València, que escriurà més tard Artola) procedien F. Almela (per bé que era vinarossenc, com Mira i Orduña), R. Sanmartí, F. Soriano, F. Esteve, C. Salvador, A. Senent i A. Alaman, tots set vinculats al Rat Penat. Els altres vuit eren veïns de Castelló. Juntament amb el president de la diputació (Mira i Orduña), hi estaven ben representades la Societat Castellonenca de Cultura (A. Sánchez Gozalbo, J. Simon i C. Salvador, per exemple) i la Junta Central de Festes (J. Simon n’era vicepresident, E. Codina i el mateix Artola), la qual feia dos mesos que era constituïda. Lligams de parentesc unien J. Simon amb Salvador Guinot, l’ínclit president de la Societat Castellonenca de Cultura. Notem, a més, que al cap de deu anys, en les noces de B. Artola, Segarra Ribés –un altre personatge de referència en la vida cultural castellonenca de l’època, com Sánchez Gozalbo– i Mira i Orduña hi actuarien de padrins. Tampoc no hauríem d'oblidar que aquest, des de la presidència de la diputació, havia esdevingut l’element decisiu perquè l’any 1943 fos autoritzada per la censura la representació de l’òpera còmica La filla del rei Barbut, en la creació de la qual havien estat protagonistes Segarra Ribés i Artola. Ací no hauríem de deixar passar per alt que aquesta òpera, musicada per Matilde Salvador, és una adaptació de Tombatossals, l'obra mestra de Josep Pascual i Tirado. Per la seua banda, l’historiador E. Codina, en qualitat d’alcalde de Castelló (1960-1967), presidiria la constitució, l’any 1962, i la primera etapa de la benemèrita Fundació Huguet, que assoliria un paper de mecenatge rellevant de les activitats del valencianisme fins a la desaparició de la dictadura.

Un flaix del valencianisme de catacomba
Definitivament, a través d’aquest document fotogràfic, de fa setanta anys, ens és donat d’aguaitar als anys més negres del règim franquista durant els quals el valencianisme, mentre resistia amb actitud heroica a l’exili, a l’interior mirava de refugiar-se en iniciatives de signe divers, com ara la literatura o les festes locals. I arribats ací se’ns obri un interrogant central: quins eren els motius que van mobilitzar catorze amics perquè visitaren Artola, en un homenatge privat i emotiu alhora, el gener de 1945? Considere que en podria haver estat la causa qualsevol de les que esmente tot seguit, i encara la conjunció de totes tres.

En primer lloc, la visita potser constituïa un homenatge de desgreuge per la condició que arrossegava Artola de ciutadà depurat pel règim franquista, una situació que també el llançava a un estat laboral desesperat. De fet, és precisament aquest estat («la meva delicada situació») que l’empeny a participar en els certàmens literaris, tal com confessa en carta a C. Salvador. En segon lloc, i paradoxalment, potser aquella colla d’amics lleials van aplegar-se a casa d’Artola amb l’objectiu de felicitar-lo en ocasió d’haver estat nomenat membre de la Junta de Festes de la Magdalena. I finalment, un tercer motiu de la visita –així mateix paradoxal– el podia constituir el fet que el jurat del certamen literari de la Magdalena de 1945 va refusar el poema –segurament per no estar escrit en la llengua del dictador– amb què Artola hi optava al premi. En qualsevol cas, la visita que comentem, aquest homenatge privat, ens retrotrau a un altre homenatge, sens dubte emblemàtic, que van retre els incondicionals de Gaetà Huguet a Carles Salvador, el 30 de desembre de 1932, en desgreuge pels atacs que aquest va haver de suportar a causa de vindicar el seu dret a fer una conferència en català, davant una mena de congrés de «de Maestros de Levante».
Siga com siga, a través del poema artolià proscrit, intitulat «Balada del cor distret», el poeta es plany de «sos íntims drames» en una circumstància política que el manté desterrat («ma veu mateixa empresonada») a la seua pròpia terra. Vull remarcar que des del començament («Pel blau camí de la mar / una nit de lluna plena»), la balada d’Artola ens transporta als versos commovedors («Una nit de lluna plena / tramuntàrem la carena») de «Corrandes d’exili», de Pere Quart. A ningú no se li escapa, doncs, la coincidència prodigiosa que s’estableix entre dos poemes d’exili –l'interior d’Artola i el físic de Joan Oliver–, redactats segurament en moments simultanis però distants en l’espai, això és, l'un a Mèxic i l'altre a Castelló. Encara em permet de notar que l'anàlisi contrastiva de tots dos ens desvetlarà coincidències i divergències sorprenents entre dos poemes que foren redactats sense que cap dels autors corresponents tinguera notícia de l’existència de l’altre poema.

De tota manera, hem de tornar a l’escena de la nostra foto. Tan sols dotze dies després de la visita a Artola, moria son pare, a qui dedicaria, tot seguit, A l’ombra del campanar. El franquisme, doncs, li permetia publicar l’any 1945 aquest poemari, escrit, no cal dir-ho, en un català impecable, de la mateixa manera que el 1941 no li havia interdit l’edició de Festívoles. Finalment, el mateix 1945 Bernat Artola –que havia estat refusat pel jurat del certamen literari de la Magdalena– acabaria sent premiat als Jocs Florals de Castelló, pel seu poema «Reverències», una sàtira personal. Al capdavall, el poeta guanyaria la flor natural al certamen de la Magdalena del 1947, precisament amb la «Balada del cor distret», la mateixa que dos anys abans li havia produït la contrarietat profunda, gràcies a la qual, potser, avui disposem de la foto preciosa que reuneix Bernat Artola amb Carles Salvador i d’altres amics. Ben mirat, en un ambient advers, adés de circumstàncies paradoxals, adés d’agressions implacables, el valencianisme feia el seu camí, dins i fora de casa.

(Publicat a Serra d'Or, núm. 667-668, juliol-agost de 2015, p. 33-35)