Vicent Pitarch i Almela neix a Vila-real (Plana Baixa) l'any 1942, fill d'una família de llauradors assalariats. Estudia el batxillerat al col·legi dels carmelites del seu poble i la carrera de Filosofia i Lletres (especialitats de Filologia Romànica i Filosofia) a les universitats de València i Barcelona; en aquesta darrera es doctora en Filologia Catalana. Ha estat catedràtic de batxillerat, professor associat a la Universitat Jaume I de Castelló i és membre de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i de la Societat Catalana de Sociolingüística (antic Grup Català de Sociolingüística, del qual fou cofundador).

L'any 1979 forma part del tribunal de les primeres oposicions a catedràtics de llengua i literatura catalanes, de batxillerat. Participa en l'organització dels cursos de català de l'Institut de Ciències de l'Educació (ICE) de la Universitat de València. Des del 1985 és membre de l'Institut d'Estudis Catalans (Secció Filològica). Promotor i membre fundador de la Fundació Carles Salvador, és així mateix membre del patronat de la Fundació Huguet. És el delegat de presidència a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans, a Castelló de la Plana, d'ençà de la seua inauguració (2001).

Funda (1969), i dirigeix a Vila-real el programa radiofònic Nosaltres els valencians de Ràdio Popular; l'any 1975 és cofundador del parvulari El Rotgle, la primera escola en català a Castelló de la Plana. Entre 1974-75 col·labora amb Vicent Ventura en la constitució del Partit Socialista del País Valencià a les comarques del nord del País Valencià. Arran de la dissolució d'aquest partit dins del PSPV-PSOE, es dedica a la consolidació del moviment veïnal (forma part del grup promotor de l'associació de veïns El Raval, de Castelló de la Plana) i a l'activitat sindical, al si del STE-PV. A les eleccions municipals de 1979 encapçala la llista Esquerra Independent de Castelló (EIC), dins la qual és elegit el primer regidor nacionalista de la ciutat. Com a dirigent d'EIC contribueix a fundar, l'any 1981, Esquerra Unida del País Valencià, una de les organitzacions que participa en la coalició electoral, el 1982, Unitat del Poble Valencià, que esdevé partit polític l'any 1983, del qual Pitarch n'és un dels portaveus. És autor de l'espai web "Normes de Castelló", a la Universitat Jaume I.

Col·laborador assidu en la premsa periòdica, ha recorregut en diverses ocasions els Països Catalans per dictar-hi conferències. És autor de llibres de text de llengua i literatura catalanes i ha publicat treballs de sociolingüística, sobre la cultura catalana al País Valencià contemporani (especialment sobre les Normes de Castelló, Carles Salvador i Gaetà Huguet) i sobre senderisme, entre els quals hi ha Defensa de l'idioma (1972), Curs de llengua catalana (1977), Reflexió crítica sobre la llei d'ús i ensenyament del valencià (1984), Fets i ficcions. Llenguatge i desequilibris socials (1988), L'eix castellonenc de la cultura contemporània (1995), Control lingüístic o caos (1996), Discripción succinta de la noble y antigua Universidad de Catí (2000), de Gabriel Verdú i amb introducció i edició crítica de Vicent Pitarch, Llengua i església durant el barroc valencià (2001), Converses amb J. Simon, E. Valor i R.Súria. Homenatge a les Normes de Castelló (2002), Les Normes de Castelló. Textos i contextos (2002), De camí a Fisterra (2003), Els valencians de secà. Estampes velles del Maestrat, de Gaetà Huguet i amb presentació i edició de Vicent Pitarch, La Via de la Plata: de Sevilla a Fisterra passant per Sant Jaume de Compostel·la (2005), Pompeu Fabra, l'autoritat admirada pel valencianisme (2011) i Les Normes de Castelló als cent anys de les Normes de l'Institut d'Estudis Catalans (2013). També ha publicat, en col·laboració, Penyagolosa. Llengua i cultura del País Valencià (1981-1982), i El combat per la premsa. Al Vent i Nosaltres els Valencians (2009).

El 1983 rep el Premi d'Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla i el 1994 el I Premi Socarrat Major, de l'AC Socarrats, guardó que en el temps ha compartit amb Raimon (2003), Enric Valor (1997), Isabel Clara Simó (2001), la Universitat Jaume I (1999), el propi Institut d'Estudis Catalans (2008), Jaume Cabré (2013) i Joan F. Mira (2015). Ha rebut la Distinció Cívica de l’Associació Cultural Alambor (1999), el Premi Enric Soler i Godes a la Innovació Educativa (2003) de la Fundació Càtedra Soler i Godes, i el Miquelet d'Honor (2006) de la Societat Coral El Micalet. També és Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians d'assaig 1997, per Control lingüístic o caos i el IV Premi Ulisses (2002) de narrativa per De camí a Fisterra.