A la llum de l'actual situació de la cultura i la política del País Valencià, podríem sentir-nos temptats a pensar que, en certa manera, el fabrisme i el valencianisme no només són corrents distants sinó fins i tot oposats. Però potser un recorregut històric podria persuadir-nos que en realitat l'obra i la figura de Pompeu Fabra exerciren una influència sobre aquest moviment que en condicionà la configuració. Hi ha multitud de referències a l'autoritat científica i moral de què gaudia Mestre Fabra entre els valencianistes de preguerra, i aquesta obra ofereix una antologia breu de documents i testimonis que proven aquesta connexió.

El filòleg i sociolingüista Vicent Pitarch i Almela (Vila-real, Plana Baixa, 1942) fou dirigent de la formació política Esquerra Independent de Castelló i portaveu de la coalició Unitat del Poble Valencià, i entre d'altres càrrecs en l'actualitat ostenta el de vicepresident de la Fundació Carles Salvador, que ha estat l'encarregada d'editar la present obra. És autor d'altres títols sobre temes relacionats amb la llengua, la cultura i la identitat al País Valencià, com Defensa de l'idioma (1972), Reflexió crítica sobre la llei d'ús i ensenyament del valencià (1984), Fets i ficcions. Llenguatge i desequilibris socials (1988), Parlar i (con)viure al País Valencià (1994), Control lingüístic o caos (1996), Les Normes de Castelló. Textos i contextos (2002).

Pompeu Fabra, l'autoritat admirada pel valencianisme es divideix en quatre blocs precedits d'una presentació i seguits d'un apartat de conclusions. L'autor enceta l'obra assenyalant l'objectiu de confirmar «la influència decisiva de Pompeu Fabra damunt el valencianisme» (p. 7), proposta que el lector ja reconeix en el títol. En els quatre capítols principals, Pitarch explica l'origen i les característiques del valencianisme, parla sobre el Mestre i la seva escola, reflexiona al voltant de la importància del cèlebre text fabrià del 1918 i construeix un pont de cent anys entre els valencianistes del primer terç del segle XX i els d'avui. Completen el volum una secció d'annexos, una bibliografia i un índex onomàstic.

En el primer capítol, “Aproximació al valencianisme”, l'autor defineix el valencianisme i enumera un seguit d'organitzacions culturals i polítiques vinculades als orígens d'aquest moviment. També incideix en dos elements que el caracteritzen: en primer lloc, el compromís amb la llengua del país; i en segon lloc, el paper de Catalunya com a exemple de referència.

“L'autoritat d'una obra decisiva”, el segon capítol, reflecteix l'acceptació que tengué l'obra fabriana entre els valencianistes de preguerra com a model de normativització de la llengua a causa del seu prestigi i rigor científics. L'autor prova aquesta tesi tot relacionant una àmplia nòmina de personatges, entitats i publicacions valencianistes favorables al fabrisme.

La famosa exhortació publicada a la revista Nostra Parla el 1918 és “El text insígnia” a què es refereix el títol del tercer capítol. Pitarch hi comenta alguns aspectes textuals i d'interès filològic, però a més –i en la línia del que es revela com la seva metodologia general per a l'obra– convoca diversos documents ordenats cronològicament que mostren l'impacte que el text tengué al si del valencianisme.

Finalment, en el capítol intitulat “Fabra i el valencianisme de la resistència”, l'autor fa un recorregut a través d'un seguit d'esdeveniments relacionats amb la figura de Pompeu Fabra que se celebraren durant el franquisme, i que considera una demostració del valor que els valencianistes atorgaven al Mestre. De fet, Pompeu Fabra, l'autoritat admirada pel valencianisme es pot considerar l'homenatge personal que dedica Pitarch al Mestre en el marc d'aquesta tradició amb motiu de «les commemoracions dels centenaris de la Secció Filològica (SF, 2011) i de les Normes Ortogràfiques de l'IEC (2013), sense oblidar que al bell mig hi tenim el vuitantè aniversari (2012) de les Normes de Castelló» (p. 9).

Pitarch construeix l'obra sobre el següent esquema sil·logístic: a) el valencianisme està compromès amb la llengua del país; i b) l'obra de Pompeu Fabra és el referent quant a la codificació del català; per tant, c) el valencianisme assumeix l'autoritat de Fabra. Seguidament destacaré tres informacions adduïdes per l'autor que donen força solidesa a la tesi que defensa.

La primera és la importància que adquirí el text «La tasca dels escriptors valencians i balears» entre tots els sectors valencianistes. El «text insígnia» conté una síntesi clara i vitalista de la doctrina fabriana, que se centra en la necessitat d'un procés de depuració de la llengua catalana, n'exposa succintament la metodologia i assenyala els actors que l'han de portar a terme. No tengué una repercussió immediata a causa de l'abast minoritari de la publicació en la qual aparegué, però va ser inclòs erròniament com a cloenda en el recull Converses filològiques uns anys més tard, fet que sí que contribuí a la seva difusió. El lector en trobarà una reproducció a la secció d'annexos (p. 95–96).

Una segona fita significativa adduïda per Pitarch són les visites que Pompeu Fabra féu al País Valencià. El seu tarannà «definit per la prudència i la cautela […] podia encomanar la sensació que Fabra era vist més aviat distant de la situació sociocultural valenciana», però ans al contrari Mestre Fabra experimentava «una sensibilitat notable envers la realitat social del País Valencià» (p. 8). Voldria remarcar el valor que l'autor dóna a la visita que s'esdevingué el 1935, que entre d'altres llocs portà Fabra juntament amb Joan Coromines, Ramon Aramon i Josep Maria de Casacuberta a la seu d'Acció Valenciana (la imatge de portada és una fotografia d'aquesta trobada dels ambaixadors de la Secció Filològica de l'IEC amb algunes figures representatives del valencianisme com Adolf Pizcueta i Carles Salvador). Fets d'aquest tipus provarien no solament l'autoritat atorgada a Fabra, sinó també la relació de correspondència entre principatins i valencians.

Finalment, l'última fita remarcable de què vull parlar és la publicació de les Normes de Castelló l'any 1932. Tant l'acollida de l'exhortació com les visites de Pompeu Fabra al País Valencià tal vegada no són una demostració tan ferme de la veritable influència del fabrisme sobre el valencianisme. L'interès per la doctrina fabriana, per una banda, i les visites del Mestre, per una altra, podrien explicar-se separadament per motius altres que l'acceptació plena del fabrisme lingüístic i polític, però aquests dos elements combinats amb el fet que les Normes varen ser elaborades seguint els preceptes de l'IEC corroboren la tesi de Pitarch. Malauradament, l'autor aprofundeix en els dos primers aspectes però en lloc de dedicar un merescut i detallat capítol a la importància capital que tenen l'elaboració i la publicació d'aquest document tan sols en fa algunes mencions superficials disperses. Per tal d'omplir aquest buit el lector pot recórrer a algun dels treballs que l'autor ha dedicat a aquesta qüestió.

A l'apartat d'annexos, el lector també hi podrà trobar textos apareguts en publicacions com Taula de lletres valencianes, La Veu de Catalunya, Timó i El Poble Valencià, i cartes, apunts i altres tipus de materials que complementen i il·lustren encertadament l'assumpte del llibre. Trob a faltar més referències a aquests annexos en el desenvolupament de l'obra, les quals pràcticament hi apareixen concentrades cap al final. D'altra banda, l'índex onomàstic és prou complet i força útil, però pens que un índex temàtic no hauria estat sobrer.

En suma, l'últim treball de Vicent Pitarch és una obra escrita amb un llenguatge assequible però rigorós, molt proper al llenguatge periodístic, que demostra allò que es proposa: la connexió entre el fabrisme i el valencianisme de preguerra. En paraules de Joan Fuster, «També al País Valencià ha guanyat Pompeu Fabra la seva batalla» (p. 118), però com altrament manifesta l'autor, encara «tenim pendent d'avaluar les dimensions del seu impacte dins l'àmbit concret del País Valencià d'avui» (p. 7). Estic convençut que un excés d'optimisme en aquest punt comportaria conseqüències nefastes a la salut de la llengua i la cultura comunes de la catalanitat, i per això crec que les raons que el lector trobarà en aquesta obra el convidaran a dedicar-hi una més que necessària reflexió crítica.

(Toni Barceló. "Pompeu Fabra, l'autoritat admirada pel valencianisme", blog Acció Cultural dels Països Catalans, 12 de juny de 2016 - enllaç)

* * *

Mentre posava sobre el paper aquestes notes, he apuntat els valors que més admire en Vicent Pitarch. Els diré d'una manera resumida, perquè em sembla que defineixen la seua personalitat i, en qualsevol cas, són el nucli vertebrador, el fonament de les seues múltiples activitats, a què tot seguit em referiré.

Estic al·ludint la solidesa de conviccions i una irreductible voluntat, constantment servida, de dur-les al terreny dels fets, per damunt de les dificultats i de les incomprensions. Amb humilitat, però també amb l'orgullosa tenacitat necessària per a no deixar-se esclafar per ningú, quan es tracta de defensar els principis de la raó.

Hi ha en Pitarch, alhora, un clar sentit, profund i permanent, de la solidaritat i de la justícia, que s'ha manifestat de mil maneres: socialment, políticament, en la relació immediata i diària amb les persones.

M'aturaré ací, discretament, en aquest passatge de la intervenció, i deixaré de relacionar els seus mèrits, per no castigar massa el nostre homenatjat. Són valors, aquests que he citat, heretats d'una manera de ser i de treballar transmesa per la família, assumida voluntàriament per ell. Són pautes de pensament i de conducta que pertanyen a una tradició que ha servit per construir el país. Ja sabem que havien caigut en desús, en la nostra societat, que semblaven per a alguns anacròniques, fins i tot ridícules, dèries romàntiques en definitiva. Bé podem comprovar a què ens ha dut veure-les abandonades fins a extrems suïcides o criminals.

Els valors de Pitarch s'han fet palesos en fets, en realitzacions fecundes, que tots hem pogut aprofitar, perquè en general tenen una finalitat col·lectiva. Aquesta trobada és, sobretot, d'escriptors. Per això convé subratllar la seua identificació plena amb els drets de la llengua catalana, un compromís indefallible amb el seu futur.

Tot això ja començà de ben jove, amb les classes i les conferències durant el franquisme, arreu del país, amb el programa radiofònic Nosaltres, els valencians, amb un seguit d'iniciatives. Aquell activisme juvenil, sovint desfermat, s'ha mantingut fins ara sense perdre el nervi ni la utilitat. Ben recent és la campanya entorn de la llengua viva i està en marxa la dedicada al vuitantè aniversari de les Normes de Castelló. I en vindran més, perquè projectes i realitzacions afortunades són la gran riquesa de Vicent, quasi el seu aliment vital.

Aquesta identificació amb la llengua pròpia, Pitarch l'exerceix també en l'àmbit de la ciència, com a estudiós i com a membre, destacat i actiu, de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i de l'Associació de Sociolingüistes de Llengua Catalana.

(Francesc Pérez i Moragón. "Intervenció en l'homenatge a Vicent Pitarch", homenatge dels XXII Premis de la Crítica dels escriptors valencians [AELC]. Hotel Intur, Castelló, 25 de maig del 2012)

* * *

No és lloc aquest per desglossar la prolixa trajectòria de Vicent Pitarch, els nombrosos estudis, especialment de sociolingüística, que ha publicat, les reflexions distintes i ben abundants al voltant de l'estat del català al País Valencià, les iniciatives cíviques que ha promogut. Una trajectòria fecunda que, no obstant, s'havia mantingut, fins aquest llibre, fidelment vinculada a l'especulació científica i a l'anàlisi sociolingüística. En tot cas, no ha de resultar estrany que la primera incursió que ha realitzat més enllà d’aquestes fronteres haja estat impulsada per una seua altra gran passió: el senderisme. De camí a Fisterra és un relat on l'autor dóna compte de les distintes peripècies que li esdevingueren mentre recorria, en condició de romeu, el camí de Sant Jaume. L'obra s'estructura en dos parts, que corresponen a dos viatges: el primer comença a Roncesvalls i culmina a Santiago de Compostel·la; el segon s'inicia a la zona de Canfranc, davalla per l'anomenada ruta aragonesa i, una vegada assolida la fita xacobea, fa una extensió vers el cap de Fisterra, vers la fi del món. Una extensió gairebé agònica, val a dir, amb els millors ingredients de la novel·la d'aventures. Amb una diferència notable: ací els fets són reals, no hi cap l'etiqueta aquella —ben cínica, per cert— que adverteix que, si realitat i ficció es confonen, és tot pura xamba.

Formalment, doncs, ens ocupem d'un llibre que diuen de viatges. Del Viatge, es podria argüir, no debades la via que acapara el protagonisme —la xacobea— ha estat el camí europeu per excel·lència, una ruta tan sols comparable a d'altres tan notables com la de la Seda o la d'Amèrica i no de menor importància. En tot cas, l'única d'elles que es feia preferentment a peu, com ara l'ha feta l'autor, la ruta que ha vertebrat durant molts segles Europa, una via de divulgació científica i cultural de primera magnitud. Parlem, per tant, d'un llibre sobre un dels viatges a peu més atractius que es poden emprendre, així que tot plegat resulta ben lògic: Vicent Pitarch és un caminant apassionat, d'aquells que no falten mai en les principals fites de l'excursionisme pedestre. No podia passar-li, doncs, per alt la gran cita dels senderistes, versió nova dels antics pelegrins medievals, potser més laica, però igualment devota, si no de Déu i del Sant a qui honora la ruta, almenys de la pròpia passió que alimenta el camí. No podia deixar de caminar la ruta xacobea, Vicent Pitarch, i potser perquè és d'aquells que saben que un viatge, com un llibre, si no et modifica poc o molt el punt de vista amb què encares la vida, és que no ha valgut la pena el temps que hi has esmerçat; potser per això, perquè la ruta de Sant Jaume, amb la càrrega històrica, mitològica, patrimonial, fins i tot mística que atresora, no podia deixar de marcar-li l'esperit amb una empremta ben profunda; potser per tot això, a més de recórrer-lo, Vicent Pitarch es va decidir a compartir-lo.

(Vicent Usó. "La perspectiva del món", Caràcters (València), núm. 25, octubre del 2003, p. 15-16)

* * *

Un dels efectes de la secularització cultural ha estat la menysvaloració del paper de l'Església catòlica en la configuració de les societats modernes. Es tracta d'un factor bàsic per a l'estudi del passat de la llengua catalana, com ho és per a uns altres camps de la història social i cultural. No és estrany, doncs, que haja merescut l'atenció d'historiadors com Jordi Rubió i Balaguer, Modest Prats, Anna M. Torrent o Alfred Agustí, entre d'altres, o d'un assagista tan conspicu com Joan Fuster. Però tot plegat és un camp on les mancances són encara ben notòries i on aquest dèficit de coneixement afavoreix una certa controvèrsia.

En qualsevol cas es tracta d'un domini força suggestiu, on Vicent Pitarch ja va avançar fa dues dècades un primer acostament al debat sobre la llengua de la predicació en terres valencianes durant l'època moderna. Ara, Pitarch, després d'anys de lectura i de recerca laboriosa, ens ofereix una síntesi excel·lent de la qüestió, que, com s'esdevé en els estudis historiogràfics de maduresa, tanca alguns interrogants i en planteja de nous. [...]

Indagar en el passat lingüístic exigeix a parts iguals un minuciós escorcoll documental i un sòlid gruix teòric, que permeta d'extraure una adequada interpretació dels textos. L'estudi de Vicent Pitarch reuneix totes dues condicions. Escrit, malgrat l'aparent especialització temàtica, amb precisió i desimboltura, evidencia les preocupacions de l'autor, el qual, com ha posat de manifest en la seua acreditada trajectòria intel·lectual, entén el coneixement com una forma de praxi. En aquest sentit, el lector trobarà que les contradiccions del període, estudiades per Pitarch en el seu context vital, tenen molts vincles amb els debats contemporanis. Aquest és un dels grans mèrits del llibre. Perquè, en definitiva, fer història és parlar del present amb arguments del passat.

(Miquel Nicolás. "Parlar (i callar) des de la trona", Caràcters (València), núm. 17, octubre del 2001, p. 27)

* * *

El País viscut. Aquest podia haver estat també un títol possible per al llibre de Vicent Pitarch, perquè el recull d'articles que ens presenta és exactament això: un resum panoràmic dels episodis més vitals de l'escriptor de Vila-real. La mostra té un valor exemplar si tenim en compte que correspon a una dècada (1982-1993) en què la vida intel·lectual del País Valencià s'ha vist cada vegada més amerada d'un silenci angoixós per banda de la intel·liguèntsia autòctona. Això mateix és també un aspecte a subratllar. Vicent Pitarch és un dels pocs intel·lectuals valencians que, des de totes les talaies que li ho han permés, ha intentat trencar els mecanismes d'aquest silenci.

Els sis apartats en què Pitarch ens presenta el recull responen fidelment –i això bé que ho sabem aquells que tenim la sort de gaudir de la seua amistat sincera– a aspectes ben concrets de la seua vida. Una vida, cal dir-ho, viscuda amb la passió dels més joves d'esperit. Una passió –això també cal subratllar-ho– en la tradició pròpia de la millor gent del país: de la gent de popa que s'estima la seua gent, que s'emborratxa del seu paisatge o que gaudeix de les seues festes d'una manera sincera, sense retòrica de simpatitzant.

Vicent Pitarch no hi simpatitza: ho viu. Sense crosses estilístiques ni naftalina renaixentista: a mans plenes, a cor obert, amb la sinceritat directa de qui parla entre els seus. Deixeu-me dir-ho: com Josep Pla, com Joan Fuster. Com els millors: com només ho fan aquells que formen part del país d'una manera indestriable, aquells compatriotes universals que són capaços d'emocionar-se amb la santantonada del Forcall i amb els peregrins de les Useres. Però que viuen atents a la punta del pensament d'avantguarda i que "reivindiquen, per damunt de tot, un país obert i ben sincronitzat amb els moviments més creatius, ideològics i tecnològics, polítics i culturals, de l'Europa d'avui i de demà".

No sabríem amagar-ho: el comportament –com a lliterat i com a ciutadà– de Vicent Pitarch esberla l’internacionalisme provincià i el jupisme acrític i acomodatici que s'ha instal·lat de manera alarmant en la nostra societat –panxacontenta fins a la temeritat. La fidelitat lingüística i la lleialtat als principis progressistes de la catalanitat del país són, en aquest context, els perns sobre els quals s'assenta una trajectòria exemplar. Desgraciadament, Vicent Pitarch és encara una rara avis al País Valencià. Però la seua originalitat s'estronca, vull insistir-hi, en la tradició intel·lectualment més innovadora i civilment més productiva: la tradició que va iniciar la vida i l'obra –solatge inequívoc dels escrits de Pitarch– del seu malaguanyat amic Joan Fuster, allà a la primeria dels anys seixanta.

Pitarch mateix ens assenyala que aquests papers podrien ser l'embrió d'un dietari. No cal dir que fóra una bona notícia que això esdevinguera una realitat. La crònica detallada i la reflexió sobre els esdeveniments són recursos de la vida social. Les perplexitats de la vida del País Valencià exigeixen la mirada aguda dels millors observadors. Amb tot –bé que ho sé, també–, Pitarch, com Joan Fuster, escriu sempre "per raons d'estricta eficàcia social" i no pel semple exercici de vanitat creativa. Això mateix el dispersa d'un projecte que, altrament, esdevindria consistent i immillorable. És una mena de les tribulacions de la tenacitat militant de Vicent Pitarch. Si tinguérem dret, li ho pregaríem d'amic a amic. La seua visió crítica de la societat i el seu llenguatge col·loquial elaborat tan ric –com el de Josep Pla, com el de Joan Fuster– són les dues vessants complementàries d'un escriptor de raça.

Vist a l'engròs, l'aventura valenciana és, ara, un projecte més ric. El lector que s'hi endinse en farà un bon tast.

(Toni Mollà. Ressenya a Vicent Pitarch. Aventura valenciana. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993. Levante-El Mercantil Valenciano, València, 1993. Reproduït en Escrits contra el silenci. València: Altriam Media & Events, 2017, p. 70-72)