A fi d'orientar-nos adequadament en la direcció del tema que ací se'ns proposa convindrà de tenir present que Carles Salvador va ser un valencianista d'avantguarda i, a més, precoç. En efecte, als catorze anys prenia consciència activa de la seua condició de ciutadà de la catalanitat, el component cultural i lingüístic de la qual començava a percebre'l aleshores en termes força nítids, alhora que se li devia començar a desvetlar la pròpia realitat nacional. Ens ho confirmava ell mateix, a l'autobiografia (La vida nova, 1920), en recordar que de l'Assemblea Valencianista de 1907 «isqué motlletjat el meu esperit [...] Llavors, vegí que els catalans són germans nostres». Ben mirat, va ser un valencià afortunat per tal com les seues circumstàncies ambientals van fressar-li el camí vers la descoberta de la pròpia condició civil; de fet, ens consta que son pare va introduir-lo als Jocs Florals del Rat Penat —segurament els del 1904, quan Carles era, doncs, un xiquet d’onze anys—, una cerimònia que va deixar una empremta emotiva en el futur fabrista valencià.

[...]

Un altre dels cercles intel·lectuals que va freqüentar amb més assiduïtat Carles Salvador i en el qual la figura de Pompeu Fabra era tinguda amb la consideració més elevada fou la Societat Castellonenca de Cultura. De fet, el mestre de Benassal figura entre els col·laboradors més constants del Butlletí de la Castellonenca, des del seu primer volum (1920), una col·laboració que no solament va ser efectiva durant la seua estada a la vila de l'Alt Maestrat sinó que la mantingué fins al final de la seua vida. Com és sabut, aquest grup d'intel·lectuals castellonencs (que ací podem exemplificar mitjançant noms com ara Salvador Guinot, Lluís Revest, Àngel Sánchez Gozalbo, Enric Soler i Godes, i naturalment Carles Salvador) fou determinant en la propagació del fabrisme al País Valencià.

[...]

Fou justament l'agost de 1932, durant l'Escola d'Estiu de la Generalitat de Catalunya, que s'esdevingué la trobada entre Fabra i Salvador, la primera, per cert, que tenim documentada. Tres anys més tard, aquest farà de missatger entre l'Institut d'Estudis Catalans i l'entitat Acció Valenciana, tot anunciant la famosa visita que hi va fer Pompeu Fabra, acompanyat de Ramon Aramon i Josep M. de Casacuberta, a finals de novembre de 1935.

Sens dubte la trobada de 1932 entre Fabra i Carles Salvador va ser especialment determinant —i així ho constata el professor Vicent Simbor— en la trajectòria de l'activitat gramatical del mestre de Benassal. De fet, tot seguit aquest va lliurar-se a una activitat frenètica en la redacció definitiva del seu Vocabulari ortogràfic valencià, una mostra de la participació intensa de Carles Salvador en la fase decisiva de l'acceptació de les Normes de Castelló, les quals, convé tenir-ho en compte, constitueixen una de les decisions d'ordre civicocultural més transcendents que va prendre la societat valenciana del segle XX. Sens dubte, les Normes del 32, en la mesura que situaven la societat valenciana dins la reforma fabriana, esdevenien una porta que obria el país a la modernitat europea.

Tot d'una Carles Salvador va posar la seua extraordinària capacitat de treball al servei de la socialització de les Normes: les explicava i les desenvolupava mitjançant els seus tractats gramaticals, i les divulgava a través dels cursets que posava en circulació. Tot plegat constituïa una tasca admirable d'educació popular en la publicació de la qual trobà el suport impagable del setmanari El Camí i de l'editorial L'Estel. Una tal croada de valencianització —en la línia, no ho oblidéssem pas, dels plans nacionalitzadors que impulsava Pompeu Fabra, dins els quals era ben present el País Valencià, alto!— fou estroncada, per descomptat, sota els efectes de la guerra, però el compromís obstinat de Carles Salvador envers la llengua nacional aconseguí de recuperar-la l'any 1948, mitjançant la creació dels cursos de Llengua del Rat Penat, «l'activitat de la resistència autòctona més reeixida de la dècada dels cinquanta i una de les que més conseqüències positives ha deixat» (Santi Cortés). En efecte, els cursos del Rat Penat —la darrera gran aventura patriòtica de Carles Salvador— aportaren una contribució prodigiosa a la transmissió culta de la llengua, al manteniment de la consciència nacional dels valencians, a la promoció de valencianistes dispersos arreu del país i, en definitiva, a la continuïtat de les Normes de Castelló. Fet i fet, esdevingueren un factor clau perquè l'any 1963 Joan Fuster arribara a afirmar que «també al País Valencià ha guanyat Pompeu Fabra la seva batalla».

Fet i fet, Carles Salvador fou un apassionat de Pompeu Fabra; un fabrista no pas d'emocions, sinó d'acció, que va esmerçar les seues energies vitals en la difusió del fabrisme al sud de la Sénia. Ell que s'havia autodefinit com a «polític de l'idioma», no dubtava a reconèixer que «Jo prenc Fabra i l'explique i pose exemples. Res més, si no és el d'adaptar-lo»; ben mirat, una tasca que certament va compartir amb d'altres compatriotes, entre els quals excel·lí de manera admirable.

("Carles Salvador, el primer fabrista valencià", Saó, núm. 404, maig del 2015, p. 29-31)