22 d'agost. Triacastela—Samos—Barbadelo

Samos, 8 del matí.—Ens havien informat que a les 8 hi hauria missa dels monjos amb cants gregorians i, al nostre ritme, hem arribat a Samos a les 7.20. Per fortuna he pogut saber que a les 8.20 ens obriran una porta del monestir i podrem assistir a la missa conventual, al cant de Laudes, i fins i tot ens faran una visita guiada al monestir, exclusiva per a pelegrins. Veurem si les expectatives quallen. Per començar, i en el millor dels casos, tenim una hora lliure. Faig un volt per l'exterior del monestir i l'església, i els trobe anclats al segle XVIII, en època de Feijoo, monjo de la casa. Sembla que de la desamortització no se n'haja eixit encara amb fortuna. Visitem la capella preromànica, del segle IX, al recer de la qual es dreça el xiprer majestuós, qui sap si mil·lenari. Em duu a la memòria el xiprer de Silos i fa que m'hi represente Gerardo Diego, embadalit davant seu, amb el sonet emblemàtic. Prenem un cafè mentre esperem que la lentitud de les hores en aquesta matinada gallega esdevinga suportable. L'hostatger que m'ha segellat la credencial m'hi ha posat: El peregrino más madrugador.

Vaig al meu aire, sense preocupar-me gaire pel temps i per això pare en qualsevol raconet del camí i em pose a escriure. Tot el dia camine sol, perquè la tendinitis no em deixa seguir el pas de Richard i Robert. Fins a Samos, ben de nit, era per carretera i no hi havia, doncs, problemes d'orientació. Després també m'han deixat de seguida i ja no els tornaré a veure, potser fins a l'alberg. Ni ganes. Tal vegada dinaré pel meu compte, allà on caiga. A pocs quilòmetres de Samos, una desviació imprevista m'ha menat per dreceres sovint incertes. El meu sentit de l'orientació m'ha estat una guia increïblement valuosa. Fa temps que no passava tantes distàncies sense marca, i sempre hi he encertat. Fins i tot he tingut la sensació que era apassionant caminar a la deriva, ignorant de si portava bon camí, o fins i tot de cap a on anava. I és que sóc tan calamitat que els documents cartogràfics que porte no aprofitarien ni per a circular al volant d'un cotxe.

És deliciosa, aquesta soledat, passejada, a més, per un camí que no és l'oficial i, doncs, gairebé sense transitar. (La desviació a Samos, ja ho he dit, no és ben bé canònica). De fet, des de Samos no he tingut ocasió de percebre la mínima petjada de ningú. La meua tranquil·litat em permet copsar l'encant que encomana el minifundisme gallec: aquests bancals, com els llogarets, semblen de joguina. Fa la sensació que tot és petit, dèbil, en aquesta Galícia suau. També hi puc percebre la meravella de les flaires del camp. M'arriben olors humides i olors d'anís, flaires càlides d'estable i amables olors refrescants, olors a mels i a rierols, a garrofa fermentant i a vi bullit, olors de diverses tonalitats de la userda... olors abundants, entranyables, mesclades... I és que les aromes feréstegues es rebel·len a ser etiquetades per la pituïtària que ha deixat eixuta el medi urbà.

Avance i continua acompanyant-me una vegetació esplèndida. Amb tot, a mesura que hi perdem nivell, percebem que la frondositat de l'arbreda, els majestuosos castanyers centenaris, comencen a cedir el pas a camps oberts. Més endavant, encara m'han aparegut boscos d'alzines, roures i castanyers. A prop de Sarria he tingut ocasió de fartar-me de móres, tot recordant vivament la marxa pels Pirineus, de l'estiu passat.

Ara que em trobe plàcidament instal·lat a la meua llitera m'adone que les sensacions del dia han estat d'allò més variants i encara oposades. Per començar, enfocava la jornada amb reticències a causa dels quilòmetres extres que exigia la desviació a Samos; aquesta, però, ha esdevingut reconfortant, experiència única. L'hora que hi hem hagut d'esperar –de 7.20 h a 8.20 h– s'ha fet suportable entre la visita a la capella del xiprer i el cafenet. Els monjos han abocat en nosaltres les millors atencions. Ens han pujat a la capella privada –una sala funcional, freda– on han fet laudes i missa; tot cantat, però res de gregorià; i en espanyol, bon fiasco. Per cert, m'ha sobtat que Samos funcione com si fóra al cor de Castella: ni una expressió gallega. Heus ací, però, la sorpresa que el monestir em tenia preparada. El monjo que tocava l'harmònium m'ha cridat força l'atenció perquè de colp l'he relacionat amb Montserrat. En acabar la missa, ens han obsequiat amb una visita excepcional, als dos claustres, a l'església i a la biblioteca. Davant la meua curiositat, el monjo cicerone m'ha informat que l'organista era certament l'abat dimissionari de Montserrat, Cassià Just. Una estona més tard, ens hem trobat fortuïtament, dom Cassià Just i jo, al bell mig d'una ampla escala. Ens hem saludat, hem intercanviat quatre mots, se n'ha alegrat i m'ha donat records per al doctor Badia. Hi hem recordat els caps de setmana que vam passar a Montserrat l'equip de la Secció Filològica que redactàrem la proposta de l'estàndard.

Samos m'ha fet una impressió pobreta. Si aquest monestir ha de ser la Montserrat de Galícia, malament rai! Entre l'un i l'altre monestirs s'interposen distàncies com la del cel a la terra. L'abat Just m'ha dit que ha de passar ací un any llarg per ajudar la comunitat, perquè el claustre de monjos és raquític... A la capella només n'he comptat catorze, i això que un parell hi són prestats.

Samos, al capdavall, ha estat una experiència irrepetible en el Camí. A poc d'abandonar-lo, hem deixat la carretera i m'he endinsat per camins, dreceres i carreteretes que m'han fet passar hores delicioses. Cap a la una, però, el sol picava, la tendinitis m'oprimia i l'entrada a Sarria ha esdevingut feixuga, ardorosa. He recordat, ben solitari, vivament la visita nostra, aleshores en cotxe, de l'estiu passat. Però no hi he pogut ni dinar. Amb presses, he deixat el poble, exhaust –m'he vist obligat a descansar, no gaire–, amb ànsies de trobar un lloc per dinar –que no n'hi ha–, he passat estones a través de senderes lluminoses, indefectiblement suant, suant força.
Per fi he arribat, a les 14.45, a l'alberg, on he topat amb un contratemps descomunal: tancat fins a les 16, amb la desgràcia complementària que pels voltants no hi ha cap botiga de queviures, ni bar, ni restaurant, ni tan sols una fonteta que t'oxigene... El panorama no podia ser més depriment. M'hi esperaven abatuts Richard i Robert; ells, de tota manera, ja hi havien pogut descansar. No teníem previstes tantes contrarietats i, doncs, gairebé no ens quedava res de menjar. Llavors els meus dos amics han decidit de fer un quilòmetre extra a la cerca d'un possible entrepà. Jo he preferit de restar ací, estès a terra sota un roure monumental, reconfortant, tot i que d'aigua me'n quedava poca i de menjar només tenia una llandeta d'anxoves, una porció de formatge i un rosegó.

L'entrada a l'alberg de Barbadelo ha estat brutal. No hi ha sinó una vintena de llits i de cap manera l'hostatgera m'ha permès que hi entrara les motxilles de Richard i Robert. La presència de la trouppe dels antipàtics scouts amenaçava de deixar fora l'alberg els meus dos amics, els quals es retardaven de manera ben preocupant. Al capdavall hem pogut resoldre la situació satisfactòriament. Tots dos reconeixen que el dia ha estat difícil. Per la meua banda, considere que més aviat ha estat complex, contradictori, carregat de llums i d'ombres alhora. En fi! En última instància, avui ja era la darrera etapa dura que teníem pendent fins a Sant Jaume. I l'hem superada ja. Vet ací, doncs, una raó irrefragable per a l'eufòria. Demà mateix, així que començarem a caminar, passarem pel km 100. Ara sí que sembla que això s'acaba.

Quines joies romanen amagades per aquests indrets! Poc podia imaginar-me que en un llogaret com Barbadelo, d'un parell de cases disperses i poc més, s'hi mantinguera una església romànica tan preciosa i extraordinàriament ben conservada. Sols m'ha estat possible de visitar-la per fora. L'he fotografiada.

* * *

La història de l'abadia benedictina de Samos s'enfonsa en l'Alta Edat Mitjana, potser sota el regnat sueu de Galícia; és, doncs, la més antiga del país i segurament la més famosa, un mèrit que pretén de discutir-li el monestir d'Oseira. Dreçada en la vall del riu Ouribio, exercí jurisdicció damunt unes dues-centes possessions, entre viles i monestirs. Naturalment, l'abadia fou un pol d'atracció dels pelegrinatges vers Sant Jaume i hagué de disposar d'alberg; aquest, però, era reservat en exclusiva als pelegrins de la noblesa; la resta havia d'allotjar-se fora del clos monàstic.

A un centenar de metres del monestir hi ha la venerable capella del xiprer, coetània de l'església d'O Cebreiro, humil, commovedora, custodiada pel xiprer, inseparable seu potser al llarg de la seua història profunda.

Tornem a travesssar l'Ouribio, per entrar a Sarria, una altra vila medieval bastida damunt un antic castrum, que també creix a la vora del Camí. I és al seu recer que s'hi dreçaren les esglésies de Santa María i del Salvador, el convent de la Magdalena i l'hospital de San António. Finalment, baixant de Sarria, creuem el riu Celeiro per la Ponte Áspera, un encant de pontet medieval d'un sol ull.

(Dins de l'obra De camí a Fisterra. València: Tàndem Edicions, 2003, p. 111-117)