SENSE CICATRIU

Avui tocava ser sol davant del mar

Ferida que no tanca.
No tallo cap branca
de l'arbre de l'amor.
Qui estima no pensa
què vol dir aquest mot.

Ferida que no tanca,
carícia que manca
en un moment de mort.
Qui estima somia
què pot ser aquest sot.

Ferida que no tanca,
natura que no és franca.
La boca es menja el cor.
Qui estima sospita
què agrirà aquest llot.

De mot a sot.
De sot a llot.
De llot a mot.

Dia 1

(Del llibre D'un juny dur. Barcelona: LaBreu, 2014, p. 15)

* * *

SURFEJANT A LA FREDA MAR BRAVA

A P.R.

La vida que ve,
que no sabies en quin disseny et perfà,
ficats en el motlle més o menys dúctil
que ens anem, mal que bé, preparant, per trobar.
Còpies de claus, de portes de cambres...
franquejades avui o fa segles.
Com un neoprè d'afectes, de desafectes,
que ens protegeix o ens pot deixar escamnats,
a la viscosa intempèrie.
Provisòriament ens sentírem
això, aixoplugats,
de variegades nimfes burgesament firats
—l'escalfor de la recerca—,
i, de sobte, una ventada
nus i risibles ens deixa
enllà del fòrum íntim.
No va ni ve ni fuig.
És líquida estultícia
que ens impregna, que ens fa molls,
i xops d'àlgid amar;
en entrelluc, veiem, flagrant,
la sàvia llum que havíem oblidat,
com estantissa llàntia de capella.
Era allò, era fàcil i era bo, i ho sabíem.
Ho hem tingut i gaudit. I negat. Era meu, i nostre a voltes.
I ara la lluita: filferro del desig
que agafa bella forma si en saps pagar l'alt preu —o la rebaixa.

Dia 3

(Del llibre D'un juny dur. Barcelona: LaBreu, 2014, p. 18-19)

* * *

LA MEVA CREU

No sap fer-ho d'altra manera.
És meva i no és meva,
i la passejo, pesada, a l'esquena.
Hi veu i no hi veu,
quan puja i quan baixa,
la meva creu.

No sap fer-ho,
no sap com fer-ho
d'altra manera,
altrament
—també és la seva—,
ai, quin turment.
No para, no calla, no creu
i diu que el fons és bo...
que en el fons és bona,
la meva creu.

Dia 7

(Del llibre D'un juny dur. Barcelona: LaBreu, 2014, p. 25)