Víctor Obiols, poeta intermitent, soterrani i mig secret, troba ací el seu lloc i la nissaga: el llinatge de Gabriel Ferrater (he dit Gabriel!), a voltes es troba als rangs, a estones, de Casasses, o de Llavina, o de Pedrals: ha trigat a venir una nova poesia catalana, i ara ve a batzegades (i Romera, o Gomila...). Els poemes són adés lluminosos, adés obscurs (com deia Brossa: "Ni clars ni obscurs enterament, els galls / serveixen per a tota art d'encanteri"). Greu i burlesc, tràgic i cínic, tot ple de tantes coses (Foix: "Tot n'és ple"). La sensació dominant és d'una rara densitat verbal i conceptual. "Dia nou dinou sota núvol xafogós": un poema, a voltes té tanta d'intensa indagació com un llibre sencer.

Què genera, què ens diu aquest juny tan dur? Solitari, ens repta a fer de saurins del poema i del poètic (i fins i tot, a voltes, potser "del Real Poètic"). Llibre que cal llegir molts cops, o potser llibre que cal llegir per llenques, o llegües, esquinçant-ne els parracs com banderoles, bequetejant: o ens abassega, total, o ens fa una mena de cantúria subtil d'infiltració. Mites del món dels monstres, però també monstres —fascinadors i terrífics— del món dels mites. Tot el llibre és alhora afirmació i desafiament, i només els bons lectors de molta poesia coneixen les lleis i el vocabulari d'aquesta esgrima: la nostra.

(Pere Gimferrer. "El passi de rams", pròleg al llibre D'un juny dur. Barcelona: LaBreu, 2014, p. 8-9)

* * *

D'un juny dur és un llibre plantejat com un dietari poètic, un dietari desconcertant i enlluernador, al·lucinat i bell, en què sovint el so crea el sentit, i l'aplec sorprenent de dues o més paraules produeix una música atzarosa, com la d'un transportista de pianos que, en lloc d'estar conduint, toqués l'instrument mentre es desplaça en el camió. La poesia d'Obiols és perspicaçment combinatòria, i ens revela, per mitjà d'un llenguatge dut al límit, a voltes excessivament carregat, allò que la realitat ens vela. I, així, "el que tens a dir" i "el que tens a dins" es confonen; o, en una escena sobre el surfisme vital, el poeta s'empesca (o pesca) dues felices expressions, "fòrum íntim" i "àlgid mar", per referir-se a tot allò que hem anat perdent vivint i estimant: "Provisòriament ens sentírem / això, aixoplugats, / de variegades nimfes burgesament firats / —l'escalfor de la recerca—, / i, de sobte, una ventada / nus i risibles ens deixa / enllà del fòrum íntim. / No va ni ve ni fuig. / És líquida estultícia / que ens impregna, que ens fa molls, / i xops d'àlgid amar". (Aquest "àlgid amar" em recorda la mar d'amor en què Vinyoli, evocant Llull, feia naufragar el jo líric. També em semblen una picada d'ullet al barceloní aquests altres versos: "Vés fent prou encenalls, / filats de mots, / que cremen bé / i fan festa d'espurnes guaridores".)

[...]

El juny líric d'Obiols actua per acumulació de referents, i el relat que va conformant no és aliè a la ironia (tan escassa, en general, en la poesia catalana contemporània): "S'ha deixatat el centre turgent / en microscòpiques miríades aspergides / en dispersió estratosfèrica. / —No pot dir-se d'altra manera." Precisament, em sembla que una de les lliçons de l'obra és que tot, absolutament tot, pot dir-se sempre d'una altra manera.

(Jordi Llavina. "La metàfora del piano", Avui Cultura, 20 de juny de 2014, p. 17)

* * *

Vaig conèixer Víctor Obiols en una escola, fa més o menys quaranta anys. Ell en tenia catorze, i hi feia d'alumne; jo, dotze més, i hi feia de professor. Tant l'un com l'altre representàvem els nostres papers amb poc convenciment. En el seu cas, no vaig trigar a comprovar-ho. Un dia, en un plec d'exercicis escolars, n'hi havia un que estava signat per un tal "Àlies Rimbaud". Vaig mirar les cares dels adolescents que seien davant meu intentant identificar aquell àlies insòlit, i el vaig adjudicar a un noi de cabells embulladament arrissats i grans ulls foscos, que no miraven iradament com s'hauria pogut esperar, seguint una versió tòpica de l'àlies, sinó amb una mescla de burla i timidesa ostentada, quasi agressiva, més propera a la realitat del model poètic escollit. Era, sense dubte, una bona imitació, perquè no volia ser una còpia.

Uns quants dies després, en acabar la classe, aquell noi em va donar un llibre de poemes seus; acabava de publicar-lo, es deia Opus zero, estava signat per Víctor Obiols i prologat per Joan Brossa. Jo tenia vint-i-sis anys, volia més que res del món ser poeta, encara no havia publicat ni una ratlla, i allà tenia, davant meu, un noiet que, amb una indecisió ben entrenada, sota la qual palpitava molta convicció, m'oferia el seu llibre, quasi com excusant-se de l'orgull que podia dipositar en el gest. El títol del llibret era menys modest del que semblava: hi havia zero, sí, però també hi havia el llatí; i, a més a més, el zero significava que després vindrien l'u i la poesia de debò.

(Pere Rovira. "El fervor i el joc", pròleg a Sol de Lluna ple. Barcelona: Els Llums, 2015, p. 10-11)

* * *

Víctor Obiols (Barcelona, 1960), també conegut com Víctor Bocanegra en la seva faceta d'intèrpret musical, és un poeta escadusser i dispers, malgrat una vida dedicada a l'estudi, la traducció i l'ensenyament de la literatura. Amb la recopilació Sol de lluna ple. Poesia 1974-1999 (Edicions els Llums, 2015) i el flamant premi Carles Riba concedit pel recull Dret al miracle, hauria de començar a assolir un reconeixement merescut de fa temps.

En Obiols conflueixen dues circumstàncies propícies a l'adveniment d'un bon poeta: la llicenciatura en Filologia Clàssica i la carrera de cantautor. Gràcies a la primera, no li serà mai aliena la idea que de res no n'hi ha d'haver massa, no cal dir que adequada a tots els àmbits de la vida però especialment a la poesia; i a través de la segona, haurà comprovat que posar música a una lletra i fer que el públic hi pari atenció no s'aconsegueix mai per casualitat sinó amb esforç, revisió i persistència.

Les 42 composicions de Dret al miracle revelen un interès per fer-se entendre, sense recarregaments innecessaris, cosa accentuada pel to dialogant que adopten en força casos. En un llibre anterior, Versos i contracants (1997), hi apareixia aquesta Divisa: "Compartir l'energia / amb els qui et fan costat / i a les seves esquenes / fer trenes de literatura". És a dir, les interrelacions personals com a prioritat, i en segon terme, l'exercici particular d'enaltir-les per procediments retòrics. A Dret al miracle destaquen els poemes d'amor o desamor, molt confessionals, molt arran de vida quotidiana; com el primer, que tracta de l'imaginari funeral d'un amor en què "Vam abocar-hi molt de tot, i al final era un obès / que no es movia del sofà de casa". Sovintegen imatges d'aquest estil, definidores i cridaneres, però també hi ha moments en què un grau més gran d'abstracció es fa present: "Una fiblada al cor, uns rastres de desig / en insomnis diürns seran com una creu".

(Manuel Castaño. "El rebrot de la paraula viva", El País. Quadern, núm. 1625, 10 de març de 2016, p. 4)

* * *

Guanyador de l'última edició del premi Carles Riba, Dret al miracle (Proa), del traductor i crític literari Víctor Obiols (Barcelona, 1960), és un repte a la lírica des de la duresa del llenguatge rigorós, la tensió entre coherència mètrica i informalisme. Obiols desafia el lector a traspassar els límits de la consciència i el sedueix perquè l'acompanyi a l'univers irracional. Escriu la tragèdia del desdesig i l'amanseix amb ironia. És un llibre seriós, substanciós i cadenciós amb alguns poemes escrits fa una dècada. El títol polisèmic ("dret" com a substantiu i com a adjectiu) juga amb l'elegia i la rialla. De la caiguda als inferns de la primera part —fruit d'una ruptura encalmada: "Hem assistit al funeral del nostre amor"—, a la renaixença i la fusió entre vida artística i quotidiana de la segona, el dret al miracle: "Retrobes l'esperança, amb fe d'alè". A la tercera part, viscut i patit el tedi, el poema es fa cançó i parla de desaparicions. El miracle és un fenomen en principi teològic que el poeta utilitza com a instrument metafísic per parlar de la resurrecció metafòrica d'una vida humana: el voler nou i el saber vell.

(Anna Carreras. "Seducció, miralls de l'ànima i dobles sentits", La Vanguardia. Culturas, 23 d'abril de 2016, p. 40)