Dolors Miquel i Abellà (Lleida, 1960) és poeta.

Escriu des de petita i comença publicant poemes l'any 1980 a la revista de la Universitat de Lleida, "La Higiènica". També escriu Pleniluni, un llibre que és finalista del Premi Miquel de Palol el 1981 i que s'acaba perdent.

La seva trajectòria literària s'inicia a la dècada dels noranta amb la publicació de la poesia en prosa Boris, Lluna i jo, Premi Santa Perpètua de Mogoda (1994, tot i que està escrita a principis dels vuitanta) i d'El vent i la casa tancada (1990), guanyadora del Premi Rosa Leveroni de poesia. A partir d'aquest moment continua publicant els poemaris Llibre dels homes (1998), Haikús del camioner (1999), Gitana Roc (2000), Mos de gat (2002), Ver7s de la terra (2004), AIOÇ (2004), Missa pagesa (2006), El Musot (2009), La dona que mirava la tele (2010), La flor invisible (2011), El guant de plàstic rosa (2016), Heavy Mikel (2018), Ictiosaure (2019) i Sutura (2021).

També és autora dels relats de Maruja Reyes soc jo (2002) i de les versions de Cap home és visible. Poesia catalana medieval (2010).

Ha escrit una vintena de llibres i ha estat reconeguda amb alguns dels guardons més rellevants de poesia, com, a més del Rosa Leveroni, el Premi Ciutat de Barcelona de poesia, el Premi de poesia Sant Cugat a la Memòria de Gabriel Ferrater, el Premi València de poesia, el Premi Ausiàs March, el Premi Crítica Serra d'Or o el Premi de la Crítica en llengua catalana.

És sòcia de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC).


Pàgina elaborada per Sara Serrano per a l'AELC.
Documentació i fotografies: arxiu de l'autora.