Hi ha un home podrint-se a l’aigüera

Amorrada al mugró de la mare eterna, estrenyent fortament el penis del fecundador, amb les entranyes seques a la boca, la vagina plena de blanques paraules, el semen entre els meus pits... Fa tres-cents dies, tres-centes nits que el sopar és a l’aigüera: Muntanyes de pinyols i restes. La cadena de forquilles a popa, talment un vaixell que s’enfonsa entre onades de microbis. El peix de la mística lliscant entre el sabó i el pa florit. Un gra d’arròs revolucionari al fons d’una cassola vora la llagosta decapitada. Dia i nit barallant-se dins un pinyol... Dins el verdet un vas llisca cap a la superfície del transparent. El pensament se’m beu el caos. Una mosca cau entre dos silencis i entre tres, cau un espermatozou, entre quatre s’omple de sang el canelobre de la veu i s’encén la petita flama de la felicitat.  L’espès mantell de boira va cobrint-ho tot. Creus i ganivets a la boca. Navalles i roses a la veu. Les calaveres dels animals es pregunten si mai els ulls els tornaran a la conca mentre els seus ossets s’embalen cap al forat embussat del temps. Mig d’esma enfonso la mà sota la pila d’atuells i d’immundícia i el trobo. Hi ha un home que es podreix a l’aigüera. Ell i el seu sexe. Els toco. Tres-cents dies sense neteja. Tres-centes nits sense neteja. Soc una porca. Busco sabons amoníac lleixiu desincrustants salfumants desembussadors mentre els cucs foraden la tele, els líquids m’embruten els segons i l’esperit em busseja pel pantà de les emocions en un pulmó lliure i irreversible cap a Ell.
(Jo em sé el nom del meu mort
i el dic amb la boca tancada).

* * *

Massacres

El càtar assassinat per la mà d’Innocenci III.
La mare primerenca que morí amb el fillet a les entranyes dins Nagasaki.
L’orfe de tres anys del camp d’Auschwitz que només deia una paraula.
Tots dins les massacres. I no passà res més.
S’estaven allí entre piles de cadàvers. 
No importaven. Ningú en parlà. Ningú els distingia. Eren un tot.
Com una muntanya. Més. Com una serralada.
Allí deixats. Escapant de la solitud de néixer.
Cada naixement una solitud. Cada mort també. Però ells barrejats,
sobre el terra, damunt l’herba que se’ls menjava.
Fins que algun voltor del cel. I de sobte volaren. O guineu. Volaren. Corregueren.
Cap Déu no els va premiar. Tu vas ser bo, tu vas ser dolent. 
Només animals que anaven a consolar-los. Animals. Com en vida.
Animals venien. Amb boques petites o més grans. També.
Venien núvols. Amb les boques blanques de núvols.
Els Núvols plovien, els animals els abraçaven.
Jugaven a foc amb pedres. Venien a ells arbres.
Que ho digui això també la Història.

* * *

Lleixiu Espiritual

Tartany (o tartrany). m. Llombric, cuc de terra

Arromangada, l’ànima arromangada. I davant meu tot el terra immens de la soledat. He de fregar-lo. Treure’n les petjades. Del dia que jugàrem amb la polsera de perles, els nostres sexes i el teu desmai. De l’altre que ens besàvem mossegant-nos l’ànima. A trossos. Com animals. A trossos i a dentegades. Als peus la galleda. Les rajoles degotant la sang d’una nostàlgia en erupció. Tenies un crani abismal. Els dits obrint-se com flors plenes d’ungles.  Caminava pel precipici de la teva mirada i em deixava caure a dins. Quantes vegades hi vaig morir, rebentada contra els esculls del teu alè excitat en una barra de bar. Quantes vegades em vas carregar a coll fins a la masia on els gossos ja no mengen carn sinó núvols i esperits lliures i em vas dir, mentre negàvem la pàtria, les pàtries i ens besàvem ebris de besar. Em vas dir, torna. Tot el terra immens de la soledat davant meu i el fregall, la seva aspra orografia de la il·lusió, d’un verd alpí i fosc. Torna. No vaig tornar. No ho vaig aconseguir. Fregava. Plena de líquids abrasius, per desencrostar aquell gruix de terra que em tapava la boca. No una aixada, sinó una escombra, no un recollidor, sinó una pala. I els dits bruts. Els fogons que vaig inundar de lleixiu espiritual. Tu somreies i em mostraves els teus dits bruts. Bruts de mi. Treure’n les ditades. Buidar el cos de ditades com qui es buida les butxaques. Eixugar els llavis amb la baieta. Plorar de cansament de tant netejar sempre. No conèixer de l’amor més que la paraula amor. Desar el Lleixiu Espiritual i obrir les finestres perquè entri l’olor de timó de tossal de riu de farigola. Sentir els pardals les cueretes les caderneres xiular. Abraçar-se a la soca d’una perera. No recordar res. Estimar els tartanys. 

El guant de plàstic rosa. Barcelona: Edicions 62, 2017.