El món de Joan Ferrer permet, com a mínim, tres lectures: la testimonial, la biogràfica i una tercera, més elaborada, que integra les dues primeres vertebrant-les en un sentit que ultrapassa els propòsits de la literatura documental. Les dues primeres concerneixen el gènere memorialístic, atès que el protagonista és una contrafigura diàfana de Jordana; i tot el que s'hi explica de la vida cultural de Barcelona i de l'exili revela no només la vida personal i professional de l'autor, sinó la imatge d'un període molt significatiu de la cultura catalana, en les seves successives etapes d'eufòria, pèrdua i dispersió. En aquest nivell, la novel·la reflecteix les conseqüències de la guerra en l'àmbit cultural, lingüístic i literari a través del paradigma d'una generació d'intel·lectuals perduda. El testimoni sobre l'exili ve donat tant per la situació del protagonista, un professional de les lletres més o menys mal adaptat a una feina que, amb el canvi de país i de llengua, ha perdut el sentit que tenia («què hi feia, allí?», es demana), com a través d'episodis recordats relatius a l'antiga vida col·lectiva a la Barcelona dels anys vint i trenta. O relatius al temps de la guerra, a la fugida de Catalunya, als refugiats en terres franceses.

(Maria Campillo: “Presentació”, dins El món de Joan Ferrer. Barcelona: Edicions de 1984, 2009, p. 9)
 

* * *
 

He procurat explicar que almenys alguns dels intents narratius de Jordana anteriors a la guerra ofereixen, em penso, prou interès per a fer-lo sobresortir d’una anònima corrua de noms menors. Però el cert és que la imatge que a mi com a lector me’n podia arribar era una imatge despersonalitzada, sense atractiu. Un reflex, a fi de comptes, de la que ens oferia la crítica, si és que n’oferia alguna, i que es va veure reafirmada amb la indiferència, matisada, que presidí l’aparició pòstuma de la seva última novel·la, El món de Joan Ferrer.

Dividida en nou capítols, El món de Joan Ferrer (1971) ens mostra un fragment de la vida quotidiana d’un exiliat català instal·lat a Buenos Aires, en certa mesura el mateix Jordana. Els millors comentaristes van dir que ens trobàvem davant la història d’un desgast, d’un trencament intern, el que pateix un desarrelat d’edat avançada. Jo no estic completament segur que es tracti fonamentalment d’això; en tot cas ho és de forma subsidiària. Crec que, si es planteja únicament així, la novel·la resta molt minimitzada respecte al seu abast real. El tema d’El món de Joan Ferrer, molt ambiciós, és, bàsicament, el que el mateix títol indica. Es tracta, ni més ni menys, de donar-nos la visió completa del món d’un home; en definitiva, del món. I no de manera desordenada o a l’atzar, segons com sembla en aparença, dels records, les impressions o la inspiració del moment, sinó seguint un mètode rigorós i d’ampla volada. El constant no passar res del curs narratiu, la grisor dels incidents d’una vida anodina, sospito que han enganyat el judici dels pocs comentadors que han volgut ocupar-se’n.

(Josep Maria Benet i Jornet: “Cèsar August Jordana, més enllà de la pulcritud”, El Procés. Revista contracultural a l'abast de ben pocs, núm. 2, juliol del 2012, p. 7)