Ramona Moreu es distingia de les seves companyes per les seves poques pretensions d'artistisme. Potser per això el seu art no era reconegut pels anuncis ni per la cronologia de l'espectacle; però el més fàcil era que aquesta falta de reconeixement extern fos deguda al caràcter especial d'aquell art, tan natural, subtil i fort que el seu imperi era tan difícil de confessar com de defugir. I així el cant de la picor (el qual, com a cant, era ben negligible) ocupava un dels primers llocs, en el temps, del programa; però alhora era el número en què solia hom pensar, quan volia recordar una cosa que determinés verament la raó d'existir, a la memòria, el Coq d'Or.

D'aquesta manera Arnau havia brodat imaginativament entorn de Ramona. Però llavors que la tenia davant en camisa, ni que fos a distància, no podia lliurar-se a pensar en l'art de Ramona, perquè l'art (que només era cos, remor, moviment) de Ramona el tenia encisat. Tota la seva carn era un abrandament de dolçor que convergia en un punt amb una intensitat i una tensió gairebé doloroses.

Sota la camisa, des de sota els pits fins a la part superior de les cuixes, Ramona portava una mena de vestit de bany blanc. Però només se n'adonaven els espectadors de les primeres files de butaques del pati, perquè la noia graduava tan bé els seus ensalivadors alçaments i abaixaments de camisa que l'ànima de l'espectador tremolava entre l'esperança de veure encara i la temor de no poder-ho resistir.

(Fragment d'Una mena d'amor. Barcelona: Proa, 1979, p. 44)

* * *
 

La vinguda d'un detectiu no m'agradava gaire. Jo hauria preferit d'investigar pel meu compte sota la tutela agradable del meu amic; però l'enuig d'aquest em semblava una mica exagerat. Volia veure fins a quin punt el tal enuig era veritable i anava a reprendre la conversa, quan els nostres noms van ésser cridats amb entusiasme. Els crits venien d'un dels amples caminals de la finca, situat més enllà de l'arbrat on ens trobàvem. En aquell caminal ens esperava Mr. Xuriguer, acompanyat d'un individu d'alçada mitjana, espatlles amples, cara d'actor, cabells de safrà, i indumentària sòbriament negligida. Era Mr. Fog, agent principal de l'entitat detectivesca universal «Omnipotens».

Mr. Fog era un home d'edat no precisable, però que no devia passar dels quaranta anys. Tenia, com he dit abans, una cara d'actor, una d'aquelles fesomies difícilment aferrables que sembla que esperin una addició o una transformació per acabar de definir-se. Parlava un català correctíssim, amb una petita deformació de l'accent que jo vaig atribuir tot d'una a la nacionalitat escocesa. Aquell home xuclava lentament el broquet d'una gran pipa en què es rostien filagarses de navy cut. Mentre Mr. Xuriguer ens estava presentant el detectiu, arribà en Ramonet esbufegant i carregat amb un gros volum que no era, fet i fet, un llibre de versos. El disgust que aquest descobriment va donar al pretendent de la Núria va ésser disminuït per l'alegria que aquest tingué en trobar-se davant mateix de l'eminent Mr. Fog. En Ramonet s'entusiasmà a base d'ell, l'anomenà «Mr.Frog» i volgué fer-li una diluïda i confusa exposició dels fets misteriosos.

(Fragment del llibre El collar de la Núria. Barcelona: Curial, 1988, p. 72-73)
 

* * *
 

Sento la veu de les sirenes...

Com que, de fet, no la sento —perquè, altrament, potser no estaria per parlar-ne—, no té res d'estrany que em tregui, de moment, de l'actualitat per a dur-me als temps d'Ulisses. I des d'allí em poso a constatar que en les sirenes i llurs veus sempre hi ha hagut quelcom profundament antipàtic. I no em refereixo precisament al que tenen de més clarament enutjós: el perill que anuncien o representen.

A les sirenes que esperaven el pas d'Ulisses era atribuïda una veu tan atractiva que se suposava que els qui la sentien es tiraven de cap a l'aigua per tal d'acostar-s'hi. Ulisses, com ja sabeu, va ordenar als seus companys que es tapessin les orelles amb cera, i ell es va fer lligar al pal de la nau per escoltar sense perill. Tot això sembla exagerat si considerem que les sirenes d'Ulisses eren ocells —del coll en avall— de l'ordre de les gallinàcies. Llur aspecte havia d'ésser capaç de refredar tots els entusiasmes.

Una cosa semblant havia de passar amb les sirenes marines que es presentaren més endavant. Algues per cabells i cua escatosa, tenen un prestigi innegable a distància i sota el clar de lluna. Però imagineu-vos, per exemple, de dormir sobre el pit d'una sirena d'aquestes, tot ensumant les algues i sempre a punt d'ésser raspat per l'escata.

(Fragment de “La veu de les sirenes”, dins Barcelona 1938: la veu de les sirenes. Barcelona: Edicions de 1984, 2008, p. 27)
 

* * *
 

Joan Ferrer es trobà de sobte en un carrer d'una vila vaga i concreta. Era concreta perquè era la seva Vila, evidentment, i era vaga perquè només en veia un carrer, i només unes quan-tes cases d'aquella banda. La resta es perdia en una mena de boira, i la gent que passava per la vorera també eren alhora coneguts i vagues. Joan veia algunes persones gairebé senceres, d'altres a mitges, i també n'hi havia que no es veien gens, però ell sabia que hi eren i sabia qui eren, encara que l'única cosa que en sabia era que sabia qui eren.

Tot cofoi, escometia aquella gent amb una carta a la mà.«Mireu —deia—, mireu! M'ha escrit! I una carta llarga! No com allò de Veni, vidi, vici. No com allò de l'Eo rus. Llarga, llarga!» Els altres passaven sense fer-ne cabal, i Joan s'enutjava. «Ell, ell, m'ha escrit! Ell, Juli Cèsar!» I, en dir això, Joan va sentir que s'expandia i va canviar l'enuig per menyspreu envers la indiferència dels altres. «Quina gent més insubstancial!» I, de fet, estaven perdent la poca substància que podien haver tingut, perquè s'esvanien, i amb ells les cases i el carrer i la Vila...

Era una gran plana. Malgrat la seva gran foscor entre núvols del cel i boires terreres, Joan va saber de seguida on es trobava, perquè estava dividida en tres parts, encara que no es veiés en res que estava dividida. «Divisa est in partes tres. És clar que si! No en conec d'altra. Gallus cantat!» I, quan va sentir el quiquiriquic, Joan Ferrer, sense deixar d'ésser Joan Ferrer, era també Juli Cèsar. Així creixia, creixia. Era, verament, un colós, amb el cap als núvols i amb els peus ferms a terra... Darrere seu, si en voleu de legions! Tot de soldats arrenglerats, amb els centurions pintats de verd, perquè el verd és esperança i fa pensar en la victòria.

(Fragment d'El món de Joan Ferrer. Barcelona: Edicions de 1984, 2009, p. 17)