"L'acció de la novel·la se situa en la comarca del Comtat, en pobles com ara Gorga, Famorca i Castell de Castells, unes terres on encara avui es pot resseguir el rastre morisc. La història comença amb la reproducció d'un fragment de les memòries d'Ibn Moussa, tintorer de la vila de Muro que en el moment de la seua fugida cap a l'Àfrica acompanyat per més de tres-centes persones de la seua raça, després del decret d'expulsió dels moriscs, és atacat per soldats cristians del senyor de Gorga. Les conseqüències d'aquells fets es viuran al cap d'uns anys en el que constitueix la part central i més extensa de la novel·la. Les veus de la vall és una novel·la que pot resultar interessant… per tractar el tema de la tolerància i la convivència entre cultures diferents."

(Josep Manuel San Abdon. "Seguint el rastre morisc", Avui, juny del 2000.)

* * *

"La vall de Seta esdevé així un lloc mític que arreplega alhora elements meravellosos i sentiments apassionats, sang, secrets d'alcova, odis ancestrals, lluites pel poder i amor a la terra. En el fons, per tant, més enllà de l'anècdota dels amants, Escobar relata alguns camins d'anada i tornada del poble cristià i el morisc; ens acosta a la vella dicotomia entre el ius sanguinis i el ius soli, i ens fa prendre consciència de la immensitat de l'odi que genera el vessament de sang: '…no hi ha lloc en aquesta terra per a dos pobles, dues creences i dues llengües. Ni en aquesta terra ni en cap altra. Un poble sempre acaba desapareixent al si de l'altre, si tots dos comparteixen la terra…'."

(Maite Insa. "Dos pobles, dues creences", El Temps, 12 de juny del 2000.)

* * *

"Un testimoni cru d'una neteja ètnica, que sense voler ens du a la memòria algunes de les escenes de la guerra de Bòsnia, però la seua construcció deixa les portes obertes perquè l'autor puga desenvolupar en els capítols que segueixen tota la trama posterior. I ho tanca d'una forma circular, amb la tornada a la vall d'un treballador emigrant algerià, possible descendent d'aquells moriscos expulsats uns quants segles abans.

Escobar, amb el seu llenguatge àgil, senzill i precís, fa un petit exercici d'estil en mostrar en els diàlegs la parla típica dels valencians d'aquell temps i dels colons mallorquins de la vall, un exercici que enriqueix la novel·la i que no resulta gens feixuga."

(Manel Alonso. "Amors impossibles", Levante. Posdata, 23 de juny del 2000.)

* * *

"Són lloables els esforços d'Escobar per portar al paper la llengua del moment als diàlegs, apreciareu els canvis de dialecte entre mallorquins i valencians, mentre que la veu del narrador es manté dins de la normativa moderna. La d'Escobar es una recreació que ens recorda que la novel·la històrica també és la recreació més humana de la Història amb lletra capital."

(Ramon Mora. "A criteri de...", Crònica, 30 de març del 2001.)