El camí de les bardisses
"Sense ni un bri de nostàlgia, però sí des de la memòria pròpia i la dels altres, Escobar ha tornat la Història arrere. Ha reconstruït el passat… Així ho han deixat escrit també Manolo Vicent en Tranvía a la Malvarrosa, Ferran Torrent en Gràcies per la propina i Albert Hernàndez en la seua impagable Temps de fang. Tots quatre han escrit del mateix temps; un des de València, a través dels ulls d'un jove estudiant de Dret, els altres tres des de pobles de les rodalies, Benicolet, Belgina i Benialfar, tots quatre amb la imatge del tramvia com a mitjà de comunicació, com a imatge col·lectiva de transició. Tots quatre s'han negat a fer de jutge, però tots a l'ensems han passat comptes als seus fantasmes… El camí de les bardisses és un llibre exquisit, escrit des de l'amabilitat més pregona i la comprensió més ampla. Rafael Escobar ha construït una prosa elegant i bellíssima, amb un lèxic farcit d'expressions recuperades, vives encara però en desús lent i progressiu, i, sobretot, de les delicioses descripcions amb que retrata els personatges d'aquell temps… Una prosa excel·lent, entenedora i comunicativa, que recrea una societat des de la memòria. Un exercici de lectura sense prejudicis, amb respecte, totalment lliure. Un llibre excel·lent."
(Antoni Zaragozà. "A la recerca d'un temps oblidat", Levante. Posdata, 6 de juny del 2003.)
* * *
"El poble és descrit amorosament, amb tots els petits fets i les persones que s'han quedat a la memòria de l'autor (el capellà, el metge, els municipals, el lladre que van veure passar emmanillat…). Aquest fresc, saludablement prosaic, sense un excés d'idealització, es trenca en l'última part del llibre (Quan tot comença a canviar): l'estampa rural va deixant pas a una realitat suburbana, que arrasa, en poc més de deu anys, la manera anterior de viure, la llengua i el paisatge."
(Carles Miró. "Postals en sèpia", Avui Cultura, 10 de juliol del 2003.)
* * *
"Rafael Escobar recrea el paisatge rural i urbà de la seua Manises natal, encara que amb el nom fictici de Benialfar perquè vol implicar tota la comarca.
En la seua reconstrucció del passat aposta per la recreació d'atmosferes, coloracions i olors que viuen en la memòria de l'autor, el qual demostra una capacitat extraordinària per descriure, com ara, fins al més mínim detall, el funcionament dels tramvies o la dinàmica de les fàbriques de ceràmica."
(Francesc Calafat. "El País Valencià en blanc i en negre", El País 30 d'octubre del 2003.)
* * *
"Quien conoce el entorno de Valencia, adivina que Benialfar es Manises, tan justa y bella es la descripción del pueblo que, a pesar de ser industrial, tiene huerta, río y ramal de acequias y, sobre todo, la cúpula de una iglesia con tejas de reflejo metálico que el sol enciende. El camí de les bardisses brinda las memorias de un tiempo pasado, una crónica llena de vida… Sin polemizar, con un tono de humor que supera a la nostalgia, el libro deja constancia fiel de un tiempo que se escapó en la pequeña ciudad… Como una película neorrealista se leen las hojas de este Camí."
(María Ángeles Arazo. "En busca del ayer", Las Provincias, abril del 2003.)
* * *
"El libro de Escobar, al margen de sus valores literarios, indudables -es lírico, con un punto de nostalgia corregida por la razón, destila una amable amargura y jamás cae en la cursilería-, es, de hecho, un inventario antropológico/etnográfico/sentimental de cosas, paisajes, modos de vida, cultura, educación, vivencia y también esperanzas perdidas o casi remotas.
Un servidor no es fan de los libros cuyos autores, olvidándose de lo peor de su niñez y de su juventud -y del, en general, penoso marco sociológico, histórico, cultural y económico- tienden a idealizar el tiempo pasado, la magdalena, la berza y también el levantamiento de piedras. Pero este relato de Escobar (medido, de estilo directo, pudoroso, algo fatalista y esforzadamente racional) me ha gustado, y creo que es muy útil e instructivo."
(Antonio Vergara. "Crónica sentimental de Benialfar", Levante, maig del 2003.)