"–Per parts, senyora meua. Estàvem en el primer error: el fet d'haver vingut ací. Jo sabia, estava segura, que el cometria. És una psicòloga de fama i, a més, molt vanitosa. Li agrada ser sempre a l'ull de l'huracà, o del tifó com diria el meu avi. Vostè no podia resistir la temptació del protagonisme.

–Féu uns lents assentiments amb el cap i prosseguí–. Jo, en canvi, no sóc tan brillant, sap? No sóc més que una mestra d'escola, però sabia que vostè vindria, i ha vingut. La tinc en les meues mans.

–Correcte. Estic en les teues mans i ho accepte. Però potser seria més ajustat a la realitat dir que tu i jo estem en mans d'aqueix matxet, o d'un mal moment que pugues tenir, com podem tenir-lo tots. Si això passa, tallaràs la corda i les dues morirem. Em voldràs dir per què? Pense que hauràs de tenir algun gran motiu per a fer això perquè tu de cap manera no eres una assassina que actue per pur sadisme. Tu tens alguna pena, Lissette. Alguna pena i gran. No me la voldràs confiar?
–Aquest és el seu segon gran error, sap? Pensar que a mi em passa alguna cosa. A mi ja no em passa res. Allò ja quedà enrere."

(Fragment de La dona menuda. València: Generalitat Valenciana, 1992)

* * *

"Em vaig apropar amb una certa prudència perquè no m'agradava la mirada del meu amic. Quan arribí al seu costat vaig obeir-lo i allarguí una mà cap al vidre. No vaig trobar altra cosa que la tranquil·litzadora duresa de la seua superfície, la qual sonà nítidament, com si fos una campana. L'Armand semblà desconcertat, però la decisió tornà ràpidament als seus ulls.

–Molt bé. Tu no pots però jo sí. Tinc el convenciment i la fe necessàries. Mira!

He de confessar que vaig perdre l'alè quan viu el seu braç submergir-se fins al muscle sota la superfície d'aquell cristall demoníac, però allò que realment em va posar els cabells de punta mentre el formigueix s'apoderava de tota la meua pell va ser l'apagat soroll, com de seda esquinçada, que féu el vidre en ser travessat."

(Fragmnet de L'espill de Tamanrasset. Benissa: Ajuntament de Benissa, 1993)

* * *

"–Vostè no sap el que diu si pretén canviar tota la representació sols perquè ha trobat aquests papers. Vostè encara no coneix bé la gent de Benimoraia i jo sí. Es troba contenta i cofoia amb el que té i no vol canvis. Si ho sabré jo!
–Canvis ja es van fer, i ben negatius. I ningú no protestà.
–Ah, sí? Quins?
–Doncs, per exemple, el cant de l'Àngel. M'ha dit el senyor pàrroc que la xiqueta que el representava apareixia cantant per la finestra redona de la façana, la del cor. I d'això no fa tant. Però ara ho fa a la pròpia plaça i amb això es perd gran part del sentit de l'acte i es deixa perdre una tradició centenària. Després tenim el tema dels cantants que es porten de la ciutat. Cada vegada participa manco gent del poble. I aqueix és un canvi també ben recent… i ben lamentable. Per no parlar ja del fet que tot es fa en castellà.
–Ja hi som!
–Sí que hi som, mossén Pau, perquè, amb tot el respecte que vosté em mereix, he de dir-li que la festa de l'Ascensió, tal com ara es fa, es una farsa coënt i provinciana.
–Moltes gràcies pels adjectius si tenim en compte que sóc jo l'autor d'alguns d'aqueixos canvis dels quals tant blasma. La xiqueta canta a la pròpia plaça perquè és menys perillós que fer-ho des de la finestra del cor. Els cantants de la ciutat han realçat la representació, conferint-li dignitat. Quan a l'idioma he de dir-li que, evidentment, no sóc jo qui disposà que es fes en castellà. La cosa, com es pot suposar, ve de llarg perquè ni els més vells del poble recorden haver-ho escoltat mai en valencià, així que d'aqueix tema no em pot culpar, si és que fer-ho en castellà és un delicte, cosa també molt opinable.

El coadjutor estava una mica sorprés pel to que havia adquirit la conversa i pels canvis que observava en l'expressió del vicari a qui se li marcaven clarament les venetes del front i a qui al llarg d'alguns dels moments de la parrafada li havia tremolat la veu. Mai no pensà que s'ho arribaria a prendre d'aquella manera. Allò era inesperat fins a cert punt però també li semblava com una mena de coacció que no tenia per què admetre."

(Fragment de Les hores de Vulcà. Paiporta: Camacuc, 1993)

* * *

"Mossèn Joan engolí saliva. Segons com relatés el seu problema podia, fins i tot, semblar ridícul. Millor seria exposar la situació, sense afegir ni treure res.

–Senyora, a l'interior de l'església es troba un morisc fugitiu. Un dels que burlaren l'autoritat del Baró, el vostre cunyat. Ha tancat les portes per dins i resulta impossible l'accés a l'edifici perquè deu haver acumulat obstacles al darrere. Ara està dalt del campanar i des de lo balconet recita les seues oracions agarenes en llengua d'algaravia. Els veïns es temen que no estiga cridant la seua gent.

La Vídua escoltava hieràtica però l'expressió dels seus ulls s'havia modificat.
–Un fugitiu morisc, dieu? I per què no vos heu dirigit al batlle o al justícia de la vila.

El rector es mogué nerviosament.
–Senyora, de vegades les coses vénen com vénen i ha plagut a Déu que, en aquesta circumstància, també el batlle i el justícia es troben absents a València.
–Més correcte seria dir que ha plagut al dimoni. El poble sense autoritats i amb un moro fugitiu dins de l'església!
–Potser, a més, que no es tracte d'un fugitiu corrent. Alguns veïns diuen que es Àngel Ferrer, l'antic alfaquí, encara que altres ho dubten perquè no és fàcil distingir les seues faccions. Però, qui siga, desafia el Baró i la seua autoritat i profana la casa de Déu. Disposeu vós què fem i considereu que potser sia cert que crida los agarens perquè mos ataquen.

L'esfinx que tenia al davant es mostrà sarcàstica.
–Crida els agarens! No haureu begut massa vi, ans de consagrar-lo, mossén Joan? Sabeu bé que lo regne és ja ben net de moriscos."

(Fragmnet de L'últim muetzí. València: Tres i Quatre, 1994)

* * *

"Uns moments després tots els pèls del meu cos es posaven literalment de punta. Sóc un bon fotògraf coneixedor del meu treball i comprenia que allò que veia no era atribuïble a cap errada meua ni a defecte del material. Sobre aquell petit rectangle, al lloc que havia d'haver ocupat Huguette, només apareixia una silueta tèrbola, com una aura de boirina que deixava veure al seu través, encara que esmorteït, el verd de la gedra que cobria el mur del fons.

No podia donar crèdit al que contemplava però em veia obligat a admetre-ho perquè, com ella havia dit, una càmera és la cosa més objectiva i freda del món. És un robot implacable i desproveït de sentiments que reflexa exactament allò que veu, lliure de les emocions i els sentiments que sovint afecten la mirada humana."

(Fragment d'"El pou del francès", dins Històries a la llum del cresol. València: Edicions Cardells, 1998)

* * *

"El governador féu un gest de resignació abans de contestar.
–Sóc vell i puc mirar los fets passats des de la llunyania i la comprensió ja que no des de l'orgull. Matances, despulles, robatoris… Però ells, los agarens, no eren millors que nosaltres, només més dèbils, però foren també ferotges i violents enemics de Jesucrist i del rei. Tu no conegueres, ni les coneixes perquè ací mai no arriben, les malifetes dels pirates turcs i barbarescs.

–Turcs i barbarescs venen de fora però los tagarins eren fills d'aquesta terra des de molt de temps abans que los cristians baixaren pels camins de tramuntana i prengueren per força d'armes lo Regne.

Es féu un nou silenci. El vell es mirà alternativament el dorsos i els palmells de les mans abans de contestar amb una gran calma, aparent si més no.
–Els valencians portem vora quatre-cents anys en aquest territori i això mos dóna títols més que suficients per a considerar-lo nostre. I ara escolta lo que te diu un vell que està de tornada de moltes coses i sobre tot de paraules buides i engolades, llunyanes a la realitat de cada dia: no hi ha lloc en aquesta terra per a dos pobles, dues creences i dues llengües. Ni en aquesta terra ni en cap altra. Un poble sempre acaba per desaparèixer al si de l'altre, si tots dos comparteixen la terra. Un dels dos parlars engolix l'altre i una fe esborra la contrària. I no hi ha altra veritat.

–I açò si no ocorre de grat ocorre per força, no és així?
–Així és. Els tagarins, com tu els anomenes, jamai no volgueren admetre aquesta llei de la Història, que és dura però justa i calgué fer-los la guerra. Eren ells o nosaltres. I tampoc no ho férem tan malament. Ara tenen la llibertat que tant volien, en una nova terra, al costat dels seus germans amb qui comparteixen raça, parla i creença.
–Tret d'aquells que jauen al peu de la morera.
–Tret d'aquells que ho volien tindre tot… a ca nostra.
–… que abans fon seua. Calgué matar, robar…
–Calgué.
–Vós féreu també totes aqueixes coses, pare?"

(Fragment de Les veus de la vall. València: Tres i Quatre, 2000)

* * *

"El Rocco havia perdut feia temps la seua pretesa fredor crítica i deixava anar un sarcasme rere l'altre.
–Vaguetats i més vaguetats. Millor dit, concreció fins al mil·límetre pel que fa als papes anteriors a l' 'aparició' dels papers, al 1590, i després vaguetat i molt de morro. Una falsificació grollera, trapella i desmanyotada. Com feta per un xiquet.
–Vegem: ací tenim, com ara, el lema 99, Vir religiosus, corresponent a Pius VIII. Home… Si no diu altra! Per no parlar d'aquest altre d'ací, De bona religione. Això sí que és arriscar a mort, sí senyor! Un brindis pel profeta! Ara, seriosament, no em negaràs que divises així li quadrarien a qualsevol papa. Vés mirant, vés –el Rocco resseguia amb l'índex tota la relació–. Mira, Crux de cruce, Lumen in coelo, Fides intrepida, Pastor angelicus… Açò és una broma, eh? Tot són simbolismes catòlics genèrics i adaptables a qualsevol. Com siga aquest el llistó d'exigència per a ser profeta jo m'apunte.

–Estàs fent trampa, estimat.
–No faig trampa no, que la trampa ja està feta. Jo em limite a assenyalar-la. Anem a pams: tenim una profecia que es pretén de l'any 1143 però que, vés per on, apareix a les acaballes del segle XVI de la mà del frare Arnoldo de Wion. I resulta que els lemes corresponents als papes anteriors a l' 'aparició' dels documents són concrets i ajustats al detall mentre que els posteriors –ací voldria jo veure, el profeta!– no arrisquen el més mínim i es perden en vaguetats. Canta moltíssim açò, xiqueta.

La seua amiga, ben segura dels arguments del seu llibre, el deixava parlar i després li posava els entrebancs.

–Sí que fas trampa, sí. Fas una selecció de lemes al teu gust perquè vols arribar on vols arribar. No és veritat que totes les divises anteriors a l'aparició dels papers de la profecia siguen clares, ni tampoc que siguen fosques totes les posteriors, si t'ho mires amb deteniment."

(Fragment d'Els vidres entelats. València: Tres i Quatre, 2001)

* * *

"Festa de primavera, amb els carrers de terra acuradament ruixats i emanant la seua flaire característica que es mesclava amb la de l'enramada de matapuça, amb els pètals de roses que duien les xiquetes de primera comunió, nevades i menudes emperadrius amb safata floral de paganes reminiscències; amb la campana major sonant solemne i solitària…

Festa de primavera. Olor a dia de Corpus. La primavera regirava la sang, proporcionava empenta, ganes de viure… Festa plena, fet integral que anava molt més enllà del seu nucli originari purament religiós.

Primavera esclatant. Un dels tres dijous que il·luminaven l'any segons la dita popular.

Ningú no sabé com s'ho va fer però és el cas que Paco va comparèixer a la plaça de l'Església vestit de Sant Pere. S'estava encara en els prolegòmens de la processó, la plaça plena de gent endiumenjada, els militars de gala, el rector i el sagristà anant i venint, mirant d'organitzar l'eixida…

És va quedar atònit, el senyor rector, davant la minsa i il·lusionada figura d'aquell Sant Pere inesperat, i la sorpresa l'impedí tenir compte del seu gest, de les seues paraules i del seu to. Es girà cap al clavari major, amb els braços oberts primer, assenyalant el Paco després.
—Però, home! És que no heu pogut trobar atre, en tot lo poble, per a fer de Sant Pere?

Ja està dit que Paco era molt viu i no se li escapava res. En escoltar allò va prémer fortament les enormes claus del cel, símbol importantíssim en la seua caracterització, i per uns moments es pogué pensar que les llançaria furient al cap del senyor rector, a qui, no obstant, respectava moltíssim. Però no fou allò el que va fer. Badà les parpelles i dirigí al clergue una mirada carregada d'adolorit rancor, premé contra el seu pit, com defensant-les, les claus de la Glòria i quasi serrà les dents, ell que sempre duia la boca oberta, quan amollà al rostre del seu ofensor la invectiva primària. L'insult punyent. Definitiu.
—Maïcó!

Li va eixir de l'ànima, al Paco. Ho amollà amb tot el lleu mentre premia més fortament encara, amb les dues mans, aquelles claus distintives d'un personatge absolutament interioritzat."

(Fragment d'El camí de les bardisses. Lleida: Pagès, 2003)

* * *

"–Vostè sabrà. Però ara diga'm. Quin és el seu secret per a guanyar tants premis?

L'així homenatjat s'inflà com un paó. 'Què dir-li, a aquell infeliç?' No anava a descobrir-li que calia tenir bona ploma perquè allò era obvi. Estava l'altre tema, el de les picardies. 'Li ho diria?' Dubtà un moment. 'I per què no?' Li ho diria perquè tampoc no li anava a servir de res i ell quedaria bé. No bastava tenir bons plans si no hi havia prou cervell i disposició per a saber executar-los. I aquell ser irrellevant mai no arribaria a ser una planificador i executor brillant, d'aquells que mai no oblidaven cap detall.

I va ser aleshores quan Dídac Sempere va sentir el canó de la pistola junt a la seua orella dreta."

(Fragment d'"Impecable planificació", dins Històries urbanes. Catarroja: Perifèric Edicions, 2003)

* * *

"La vella s'apropà ranquejant a la gàbia de ferro que penjava de la porta.

Al més íntim del seu cor volia pensar que el rostre del Josep reflectiria una gran serenor, una pau final ben merescuda. Que algú hauria tancat amorosament les seues parpelles...

Ai! En allò l'enganyà totalment el seu instint... o el seu desig.

Alçà lentament el fanal apropant-lo a l'horror que l'esperava dins de la gàbia.

D'alguna manera, compatible amb l'esperança, havia volgut fer-se una cuirassa de fortalesa anímica que li fera resistir qualsevol visió... tret de la que tenia al davant.

La dona tremolà, com escomesa per febre terciana.

Aquell rostre no era el seu fill! No ho era, aquella cara morada, que mostrava encara senyals de colps i de ferides. No ho era aquell gest horrible, de derrota absoluta, de fi irreversible, configurat per aquella barra despenjada, mostrant les dents, i aquelles tristíssimes parpelles badades que deixaven entrellucar uns ulls entelats que, reflectint la flameta del fanal, quasi semblaven agressius...contra ella.

El rostre ominós d'un ésser estrany i desconegut.

La dona acotà el cap i deixà caure el braç que sostenia el llum.

No arribà a llegir de forma coherent el paper clavat a la porta, devora la gàbia: 'Josep Navarro, dit general dels rebels... malfactor del Quarter de la Marina... per haver alçat senyal contra el Rei... 1694...'. Lletres cargolades, fetes per mans amb punyetes, mans de notaris o d'homes lletrats...

Sí que va mig veure, o endevinar, els xorrolls de sang que, des de la gàbia, havien regalimat per la porta i arribat a terra. La sang de la seua sang."

(Fragment d'El crit de maig. València: Tres i Quatre, 2009)

* * *

"Observà, darrere de l'horitzó tan proper, el fluid groguenc que escapava de l'invisible volcà Patera i analitzà la seua situació.

Havia conclòs feia unes hores la instal·lació del medidor de radiacions i havia avançat visiblement en l'ensamblatge de les primeres plaques metàl·liques que constituirien una part del sòl artificial de la segona de les bases fixes a Io, la segona punta de llança per a futures explotacions mineres del petit satèl·lit. L'altra s'havia instal·lat, feia escassament dos-cents dies, al pol sud.

Aquell treball l'havia tingut ocupat al llarg de tota la jornada. Un treball molt dur però allò no constituïa cap novetat per al capità Pratti, acostumat des de feia anys al perillós quefer en les estacions controladores del cinturó d'asteroides. Un treball 'exterior' compensat, dos dies per cada un, amb les tasques burocràtiques a l'oficina de la base Jovis VII, a Europa.

En un d'aquells períodes de treball-vacança fou quan conegué la Zuleima, l'esposa del coronel comandant de la base.

La combinació d'aquell nom d'antigues ressonàncies mediorientals amb el seu rostre manxú i amb un cos que podia haver servit de model al Fídias grec del qual parlaven alguns erudits constituïa un imant massa poderós per a ser resistit. I Pratti, amb el seu físic atlètic i la seua pell bruna, se sabia igualment atractiu per a les dones.

'Els designis de Zeus són incontestables', deien en to de broma els colons europans referint-se als condicionants de la seua dura vida de pioners.

Però aquella vegada el pare dels déus semblava haver pres una decisió més aviat agradosa per als dos joves mortals."

(Fragment d'"El resplendor de Zeus", dins Històries espectrals. Benicarló: Onada, 2010)