"Al contrari d'altres autors, Escobar amb dues o tres pinzellades situa el lector en la segona dècada del segle XXI en una Roma que viu més o menys pendent de la mort d'un altre papa. Els vidres entelats no defraudarà el lector, perquè llegir la darrera novel·la de Rafael Escobar és com mirar per la finestra i de cop i volta descobrir, com si fóra la primera vegada, la vida que tenim al davant."

(Iban L. Llop. "Vides entelades", El Temps, 22 de maig del 2001.)

* * *

"Ben lluny dels registres i l'estil a què ens tenia avesats, Els vidres entelats, novel·la amb què Rafael Escobar ha estat guardonat amb el premi Antoni Bru de Narrativa dels premis Ciutat d'Elx del 2000, ens ofereix el retrat punyent d'un personatge d'escasses perspectives, d'un futur curt i dubtós, de personalitat difusa, no massa diferent del comú que transita pel carrer. Personatge però que l'autor dibuixa i defineix amb encert reeixit a través de les seues circumstàncies. Novel·la ben escrita, dotada d'una prosa amb forta personalitat, clara i amena, que cerca en els racons més interiors del personatge, que deixa el lector a una prudent distància de l'escenari on transcorren els fets, però que enganxa ja de bon principi. És marca de la casa, i del bon saber fer que sempre imprimeix Rafael Escobar a les seus narracions."

(Antoni Zaragozà. "Una quotidianitat insuportable", Levante. Posdata, 22 de juny del 2001.)

* * *

"Rocco Maldini és el personatge central d'Els vidres entelats. La seua existència trista –i tristament volguda per aquest mandrós periodista de tercera fila– sembla que arribe a un punt d'inflexió quan el director del diari per al qual treballa li encomana un article aparentment banal… Rocco tindrà als dits un canvi de vida i el lector simpatitzant li farà costat. Rafael Escobar reïx a crear un personatge que es troba a la vora de L'home del carrer que cantava Espinàs, en una escala descendent, al final de la qual hi hauria, amb perdó dels lletraferits diversos, l'infal·liblement miserable Mister Bean. Felicitem Escobar perquè no és fàcil escriure destrament sobre un antiheroi tan antiheroi, i perquè contribueix a la higiene dels novel·listes pretensiosos, i perquè no hi ha res d'estrident en aquesta novel·la que es llegeix de seguida."

(Maite Insa. "Dissecció d'un antiheroi", Caràcters, núm. 16, juny del 2001.)

* * *

"Un dels mèrits de la ploma d'Escobar el trobem, precisament, en la capacitat de mantenir viva l'atenció del lector. Pàgina rere pàgina, hom creu que no avança cap enlloc, però al final és un autèntic tour de force, un malabarisme literari que dóna a la novel·la un aire que, primigèniament, hauríem pogut considerar com a secundari. Un xic previsible, potser sí, però no com per posar-hi la mà al foc… La relació amorosa del periodista amb Carletta Bianchi, autèntic nucli temàtic, es converteix, de manera progressiva, en el centre de les obsessions del protagonista… la profecia de sant Malaquies, la successió de Pau VII o la fi del món són discretament aparcats per desembocar en un darrer capítol eminentment líric."

(Germà Bustamante. "La fi del món", Avui, 14 de febrer del 2002.)