–En la major part de la teua obra anterior has tingut tendència a mirar cap al passat. ¿Per què ara has decidit mirar cap al futur?
– En realitat no acaba de ser totalment cert, això, però sí en part. En l'obra publicada hi ha llibres, com ara, Els vidres entelats, que és una novel·la on l'acció se situa al voltant del 2020/2030, i està també el recull Històries urbanes, cinc relats curts ben actuals. I també es desenrotllen en el més rabiós dels presents gran part dels contes i relats, així com les novel·les curtes, que em publicaren en edicions institucionals i, per tant, menys divulgades però que, d'alguna manera, ahí estan, formant part del conjunt. Però la pregunta té la seua part de raó perquè és possible que se'm relacione principalment amb la novel·la històrica.

–El futur que ens presentes en aquests relats és un futur molt deshumanitzat i cruel. ¿Creus que la humanitat va a pitjor?
–No. Jo crec que el percentatge de crueltat en l'espècie humana ha variat poc al llarg dels segles, el que passa és que ara tot té més ressó per l'omnipresència dels mitjans de comunicació. Ahir mateix, li vaig escoltar a l'Àngels Barceló, a propòsit de la càrrega dels mossos a la plaça de Catalunya, que "per fortuna, hui, allà on hi ha una porra hi ha una càmera". Crec que és una frase molt encertada. En realitat, pense i espere que la gent "bona" continua i continuarà sent majoria. El que passa és que la gent "bona" i les bones notícies solen ser "menys notícia" perquè sembla que haja de ser l'obligat i esperable.

–Un aspecte positiu que presentes en aquestes narracions és que, malgrat tot, sempre hi ha personatges disposats a lluitar per la seua llibertat. ¿És així?
–Decididament sí. Mai, en cap moment o situació, faltarà gent disposada a no deixar-se arrabassar la seua llibertat. És una de les més nobles característiques de l'espècie, dit siga en honor de l'espècie.

–Un fet que em crida l'atenció és que en totes les narracions hi ha referències a la mitologia clàssica. ¿Per què aquesta preferència?
–La veritat és que aquesta associació ja em venia donada amb antelació. De fet, tota la nomenclatura dels astres coneguts des de més antic es recolza en la mitologia clàssica, potser perquè l'Astronomia és una de les ciències més antigues, possiblement des que la Humanitat deixà d'anar a quatre potes i pogué mirar cap al cel. Si ens fixem podrem veure que aquesta nomenclatura clàssica s'aplica amb una gran coherència: al planeta més gran del Sistema se li dóna el nom del més gran dels déus, Júpiter/Zeus, i el nom dels seus satèl·lits es treu de personatges que tingueren a veure amb el Pare dels Déus. Amb Saturn/Cronos passa el mateix, com a la resta de planetes. Per això als dos satèl·lits de Mart/Ares, déu de la guerra, se'ls anomena Phobos i Deimos, és a dir, Terror i Espant.

–Entre els escriptors en llengua catalana n'hi han pocs que han conreat la ciència ficció, potser Pedrolo i pocs més. ¿Has tingut algun escriptor de model a l'hora d'escriure aquest llibre?
–Potser n'hi ha més, però jo no en tinc constància. Tinc la meua teoria sobre el fet que planteges. Pense que el fenomen de la diglòssia està més arrelat del que pensem, fins i tot entre gent que podríem anomenar "nostra" i que en principi hauria de tenir açò molt clar. Si mirem enrere veurem que hi hagué un temps en que només es considerava (i consideràvem) "normal” fer poesia, però no, per exemple, novel·la. Després arriba la Transició i es posa de moda l'assaig que podríem dir "insiderista", però no, encara, la novel·la -quin atreviment!-; això ve després – parle del País Valencià, òbviament–, i en acabant venen les traduccions, altre pas que tampoc no tots veien clar, però que ja està ací. I ara, dins del camp de la narrativa, alguns pensem que per què no la de ciència ficció? Està clar que es va avançant però no de manera uniforme. Respecte a la segona part de la pregunta, tinc una gran admiració per autors com Asimov o Clarke, però no crec tenir-los de model, almenys a nivell conscient.

–En el relat "Morat?", a partir de la idea d'un disminuït psíquic, indirectament l'escriptor Arnold Mac Kinley escriu un llibre. ¿Pretens amb això criticar la petulància de certs escriptors?
–De cap manera, tot i que seria absurd negar l'existència de petulància en alguns literats, però no en un percentatge major que el que dóna qualsevol altra professió. Això sí, en literatura la petulància es nota de seguida, més aviat que en altres camps. Però jo tinc molt clar que la majoria dels autors sabem que, en un elevat percentatge, les idees ens venen de fora, del dia a dia, de la quotidianitat, i de tota classe de persones a les quals hem d'estar agraïts i hem de respectar, perquè potser escrivim millor que elles, però elles ens superen en altres aspectes de la personalitat i de la vida, com per altra banda sembla normal i lògic.

(Josep Manuel San Abdón. "Entrevista amb Rafael Escobar", 3x4.info, 1 de juny de 2011)

* * *

—Esperava guanyar els Octubre?
—No, de veritat que no, ha estat una sorpresa.

—Però si es presentava era perquè en tenia alguna esperança.
—Jo quedí prou content amb la novel·la quan l'acabí. Els Octubre em sonaven massa fort, però tenen l'avantatge que hi ha diverses votacions i pots saber si has quedat bé o regular, pots provar l'obra i aquesta era la idea; però quan les votacions passaven i vaig veure que hi havia possibilitats van venir els nervis, fins el happy-end.

—Aquella nit va ser presentat com a autor inèdit, però vostè ja havia publicat algun llibre anterior com Les hores de Vulcà. Quin canvi representa L'últim muetzí en la seua trajectòria?
—És la primera novel·la de durada llarga que m'han premiat. Fins ara m'havia dedicat a la narrativa curta i amb aquesta em ficava per primera vegada en la novel·la llarga, i el fet que fóra llarga i també històrica m'esglaiava un poc. Vaig descobrir, a més, que escriure quatre fulls no costa el doble que escriure'n dos. La dificultat no creix en progressió aritmètica, sinó exponencial.

—En l'anterior novel·la també hi havia un rerefons històric, la història sempre és un motiu present en la seua obra?
—Sí, i actua com a motivador, sobretot si tenim en compte que és una història que s'ha contat molt poc. Hi ha molts temes valencians com la germania, on tenim un mestre que és Lozano, o la guerra de successió que conviden a ser treballats; i és clar, la història dels nostres predecessors en el territori, com són els moriscos, són una mina.

—A la novel·la dóna una visió ben diferent de la clàssica, els moriscos veuen els agermanats com uns assassins.
—Faré una trasllació una mica exagerada: Atenes era una democràcia, però només per als ciutadans. La història de la Germania, parlant ucrònicament, com la de l'enfrontament entre la dreta i l'esquerra valencianes però sense tenir en compte un tercer grup: els moriscos. A mi m'interessava ficar-me en la pell d'aquest sector. He volgut donar la visió dels vençuts. Els moriscos són com els nostres indis, que nosaltres expulsem. Fent una comparança una mica còmica es podria dir que la novel·la és una pel·lícula d'indis i cow-boys on els indis són els bons.

—Hi ha un tòpic que qualifica la novel·la històrica com un instrument de reflexió sobre l'actualitat; hi ha aquesta reflexió a L'últim muetzí?
—Sí, la meua idea era expressar que es pot exterminar un poble de moltes maneres. El poble morisc de la Xarquia, les terres valencianes, era molt conscient de la seua identitat diferenciada, fixa't el que pot passar amb un poble que no en siga tan conscient.

—Ha estat fàcil trobar informació; és un tema suficientment treballat per la historiografia?
—Hi ha molts treballs, el problema és que moltes voltes es tracten temes concrets, locals i redactats a vegades de manera volenterosa però sense massa rigor. No obstant això, si prens totes les coses soltes i disperses i les reuneixes pots formar-te un puzzle aclaridor.

[…]

—Hi ha el perill que L'últim muetzí es llegesca més com un document que com una obra literària?
—Sí, en sóc conscient. Mentre escrivia, em plantejava que hi ha aquest risc, però crec que ho he resolt dignament. No obstant, ara, en la distància, veig que en alguns fragments hi ha un gra massa d'historiografia, però havia d'explicar la sort dels moriscos des de l'arribada de Jaume I fins el moment de la seua expulsió, i això era complicat.

—A l'hora de buscar documentació per a una novel·la què té més importància, el document històric o la llegenda?
—He tractat de conciliar les dues coses i també la tradició popular, que és molt important, perquè fins fa quatre dies en la societat valenciana hi havia moltíssimes referències als moros: la sèquia dels moros, el cementiri dels moros, al meu poble la gent encara sap on és aquest cementiri [i ara Escobar remarca que, tot i haver nascut a Burjassot ha viscut sempre a Manises]. Jo recorde algunes expressions, com fer harca, que vol dir tirar-se pedres uns xiquets a altres, que són totalment àrabs i que ara han desaparegut perquè els xiquets juguen amb els Nintendo, però que eren quotidianes fa molt poquet.

—El personatge central de l'obra, el muetzí, té trets d'heroi romàntic, d'aquells homes que no poden superar un destí irreparable
—Sí, era inevitable, perquè és una persona major, un vell i, per tant, té més dificultats a adaptar-se a una situació nova que, i ell n'és conscient, implica la desaparició del seu poble. A més ell té una responsabilitat perquè, com deien els capellans cristians: "los ulemas y alfaquíes sustentan la morisma". El seu romanticisme creix perquè ell confia en una antiga profecia que diu que la pèrdua de la terra de la Xarquia serà provisional.

—Aquesta profecia existia realment?
—N'hi havia més d'una en aquest sentit, però ja venien d'abans del temps de l'expulsió; sorgeixen quan les coses no comencen a anar massa bé. No són les mateixes a la Marina que a la Serra d'Espadà, per exemple, però totes van en aquest sentit, eren una mena de sustent espiritual que garantia que les coses s'arreglarien.

—L'obra esà molt centrada en la comarca de l'Horta i, en especial, en un poble.
—És Manises. El fet de no dir-ne el nom no respon a res d'especial, és un caprici. Per què Miró li deia Oleza a Oriola? No apareix la paraula Manises perquè parlen els moriscos i per això utilitze Manzal, tot i que tampoc és clar que siga el topònim correcte perquè Escolano cita Menezil, encara que és l'únic. Altres estudis apunten Manzal i per això l'he triat.

—Això implica que també hi ha hagut una investigació en el vocabulari.
—Sí. Era una part molt important. Volia donar una imatge de realitat, per això també he tractat de recuperar en els diàlegs el llenguatge valencià del segle, amb les incorreccions incloses.

—Com ha fet per fugir del localisme?
—És que jo no volia fugir del localisme. N'era ben conscient, d'això, de la voluntat de centrar la novel·la a Mansises, però això no vol dir que el procés d'evolució dels moriscos, des que eren un poble lliure fins que van ser expulsats tinga un interès geogràficament.

—Vostè és un escriptor que només ha editat quan ha guanyat algun premi, però aquests guardons tenen molts detractors, quina és la seua posició?
—Ara m'és molt difícil parlar malament dels premis, és clar. Però és cert que si no hi haguera premis no hi hauria tantes oportunitats de publicar. És molt complicat anar a una editorial a pèl i demanar que et publiquen una determinada obra. Tenir un premi és una certa garantia. Hi ha molta gent jove que comença amb premis modestos i que després s'incorporen al circuit d'escriptors, jo espere que de la quantitat isca la qualitat.

—La quantitat és ara major que mai, però, potser, el panorama social no és tan bo com pot semblar pel nombre d'escriptors.
—Mai de la vida s'ha escrit tant, però l'idioma es troba en una situació crucial. El procés de substitució continua, però al mateix temps mai no hi ha hagut tanta gent que sàpiga escriure i llegir la nostra llengua. Les dues tendències existeixen i del que fem en els pròxims vint anys dependrà el futur del valencià.

[…]

—Vostè començà a publicar fa relativament poc, ja havia escrit abans?
—La idea d'escriure em batega fa molt de temps. Però el primer premi literari, no se m'oblidarà mai perquè és com la primera nòvia, va ser a Almenara, l'any 90. Era un premi modest però m'encoratjà. Ja veus, vaig trigar molt a escriure ficció. Abans havia fet algunes coses en premsa, a Alacant, on vaig viure entre el 72 i el 80. Formava part d'un col·lectiu d'opinió, Benacantil, i publicàvem articles des del punt de vista nacional, ni tan sols nacionalista. I si busquem la sinopsi històrica, doncs solia traure bones qualificacions en redacció.

—Es pot parlar de L'últim muetzí com d'una novel·la amb missatge?
—Sí. En el meu cas ha estat molt conscientment. No és acceptable fer un pamflet però cadascú de nosaltres té una posició determinada i una manera de veure les coses i jo volia expressar clarament la idea que un poble no es perd, un poble es pot acabar, i de vegades hi ha prou a creuar-se de braços perquè un poble s'acabe. A bastonades o amb altres mètodes més suaus, però s'acaba.

(Jordi Sebastià. "He volgut donar la visió dels vençuts", El Temps, 15 de novembre del 1993, p. 70-72)