BRU: Justament, quan anava a entrar a l'escala, he sentit que algú em cridava, m'he girat i m'he trobat una dona gran al davant: la Cinta! T'ho he dit abans, que l'havia vista, te'n recordes? Era una veïna de casa dels pares, vídua, sense fills; ens rentava la roba, cosia, anava a plaça amb la mare..., l'ajudava a portar els cistells... N'ha de tenir seixanta-cinc o setanta, ja..., i m'ha reconegut així que m'ha vist! M'ha hagut de dir qui era, però, si no, jo no l'hauria reconeguda de cap manera. En canvi ella es recorda fins i tot del Menut: el meu gos!
    L'únic gos que he tingut.
    La Cinta!... De tant en tant, a l'estiu, quan li vagava, si feia bon temps, se'ns emportava, tota una colla de marrecs, a banyar-nos a la platja; allà..., al capdavall de la riera d'Horta.
    Aquells feixistes, ho vaig saber de gran... —a vegades, des de davant de casa o des dels marges de la riera, jugant, vèiem aparèixer inesperadament a la llunyania el furgó gris misteriós amb un petit reixat lateral rectangular arran de sostre, un furgó gris que passava rabent darrere un altre cotxe negre, un turisme, cotxe particular en dèiem..., riera avall..., riera amunt...—, aquells feixistes, ho vaig saber de gran, encara assassinaven gent, llavors, continuaven assassinant-ne, un grapat d'anys després de la guerra, victoriosos, impassibles, davant el mar...

(Fragment del llibre L'estranya presència dels déus. Barcelona: AADPC, 2006, p.84-85)

* * *

BRU: «Vés-te'n a un convent.»
  (Divertit, pel públic:) I ja els veuríem, els més espavilats de la concurrència, clavant-se copets de colze per damunt els braços de les butaques i intercanviant ostentosament els somriures còmplices de conill!...
  —Això és del Hamlet, tu!
  Del Hamlet, sí...
  Quin acte i quina escena, però?
  És fàcil!
  —Ho diu el Hamlet a l'Ofèlia.
Sí: el príncep dels cagadubtes ho diu a la reina possible de les bledes: cap al convent, cap al convent!...
  Acte i escena, he preguntat.
  —Acte tercer?...
  Ja ho tenim: l'acte tercer!
  —Acte tercer..., escena primera?...
  Escena primera!... I en quin moment?
  Vinga, vinga, que el joc m'agrada!
  En quin moment?
  —En el diàleg entre ells dos que segueix el famós monòleg.
  El famós monòleg...
  —El «To be or not to be»!
  El «To be or not to be»... I què més?
  —«That is the question.»
  Magnífic! Do you speak English? Quin goig!
  «Aquesta és la qüestió.»
  —Puges a l'autobús a l'estació Victòria —la d'autobusos, és clar—, la Victoria Coach Station, i et deixa a Stratford-on-Avon mateix!
  —Hi ha un jardí amb estàtues dels personatges de Shakespeare, i la casa on va néixer i on va viure, i la seva tomba, i el seu escriptori de no sé quan!...
  —I un teatre i una botiga de records i postals!... I quins penjolls que hi venen!
  —I mira que el dia era gris —tan anglès, oi?—, però quines fotos!
  Cap al convent! Cap al convent!
  —Diuen que una rigorosa anàlisi semiòtica de la dramatúrgia shakespeariana mena a la conclusió que...
  Cap al convent, que hi falta gent!
  Tot ho sabeu, de segur!
  «Morir, dormir. Dormir!... qui sap si somiar!...»
  Ja ho saben tot, ells, Taltibi!
  Néixer, viure. Viure!... i també vetllar!
  Deu fer prou bé l'efecte que no sé ben bé el que em dic?...
  «Vet aquí el tràngol.»

(Fragment de l'obra L'estranya presència dels déus. Barcelona: AADPC, 2006, p. 127-128)