—Com arribes al teatre?
—A peu. És a dir, com a espectador de Ventafocs, sarsuela, Pastorets... De tot això, en van sortint teatres de cartró, representacions en miniatura i, fins i tot, un teatre de fusta de caixa de xampany. A mesura que van passant els anys arriba un punt en què decideixo d'omplir quartilles —que era el que tenia més a l'abast de cara a fer un pas endavant— amb la sana intenció de ser un nen prodigi. Fins que vaig deixar de ser nen... Llavors volia intervenir en el teatre que veia als Lluïsos, però ni per l'edat ni pel que escrivia —o com ho escrivia— no vaig veure que m'haguessin agafat seriosament. D'altra banda, com a actor, creia que dalt d'un escenari hauria resultat força ridícul. I ja em tens fent de tramoia. Al cap d'un parell d'anys van canviar els aires de la secció de teatre i, amb uns altres plantejaments, em vaig atrevir a trepitjar les aules. Com a curiositat: el meu primer paper va ser el d'enterramorts a Hamlet. I que consti que no el vaig triar jo. Tot un començament.

—És definir-se, escriure en català?
—A mesura que es va assolint una certa normalitat [...], crec que escriure en català va deixant de ser una definició per esdevenir una cosa tan normal com ho pot ser escriure en castellà per un senyor de Valladolid. I, posats a ser pràctics, ja seria ben poca-solta que a l'hora d'aprendre a utilitzar l'eina de l'escriptor, hagués dedicat el temps a la llengua que m'és un afegit polític i cultural.

—On diries que estàs?
—Quan un escriu una obra, que no és exactament la primera, però sí la primera de què se sent responsable, i li donen el Sagarra, el que ha de fer —penso— és aturar-se i veure què ha passat. Fins llavors havia vist les obres que es premiaven, n'havia llegida alguna, i em costava de decidir-me a provar-ho, fidel a la meva "tradició" de veure les coses negres i difícils. Al capdavall, un concurs depèn de moltes coses: del nivell de les obres que es presenten, del jurat, i pot dependre, també, de les circumstàncies del país en un moment concret. Jo pensava escriure'n dues o tres i enviar-les als premis, si més no per poder mesurar forces. I quan escric Por no penso en el Sagarra, que em sembla picar massa alt, sinó en en el Santamaria, que era una mica abans. El que passa és que faig tard. Bé, aleshores un, com a lector de diaris, de "Serres d'Or", de "Destinos"..., veu que es convoquen premis, que hi ha nits de premis, i pensa que aquella gent es promociona, que guanya algun diner i que passa alguna cosa. Després, quan un s'hi troba al mig, veu que li fan un muntatge, unes representacions, que li editen el text... però s'adona que no ha passat res, que res no es commou. Aleshores l'única cosa útil és pensar que ja tinc un problema menys; ja no haig de tenir la preocupació de guanyar cap premi, perquè ja l'he guanyat. Aquí sóc.

—Una mica decebut.
—No, no. Ja m'he fet el plantejament que, ara com ara, m'haig de guanyar la vida pintant rètols; llavors, com que m'agrada escriure escric. Ara, si escric sis obres de teatre i continuo així, no sé pas què fotré.

—Oblidat?
—No, tampoc. Mai no he estat "integrat" en allò que se'n diu "el món del teatre".

—Què és el que et mou?
—Haver-me adonat que no tot és una bassa d'oli i que és possible de canviar-ho tot.

—I què creus que pots fer?
—Ben poca cosa, però amb la intenció que el poc que hi pugui fer tingui la idea i els plantejaments d'aquell qui tingués a l'abast la possibilitat de fer un món per a homes, i no per a titelles.

—Por, és Pedrolo?
—Em sembla que no. Veuràs, passa una cosa: quan escric m'adono que, de les poques coses que conec, n'he agafat un "aire". No sé si és falta de personalitat, això. Ja em torna a passar amb el que estic escrivint ara, penso que em recorda altres coses; fins i tot coses meves anteriors. Potser és allò: que sempre s'escriu la mateixa obra. El teatre de l'absurd —denominació molt discutible i que el mateix Pedrolo rebutja— em va sobtar molt quan en vaig veure les primeres coses. I la utilització que en fa Pedrolo, obligat a parlar gairebé en clau per dir segons què, em sembla vàlida; o m'ho va semblar fins a cert punt, perquè després he vist que repetia molt la hipèrbole. La constant del teatre de l'absurd és la situació límit, els personatges es pensen, són idees... Aleshores jo vaig procurar que els personatges tinguessin una porta, que l'obrissin, que la tanquessin, que pixessin, que mengessin. Els seus noms són corrents: Pere, Joan i Ton. Vaig plantejar una situació normaleta: uns escarcellers que fan la guàrdia en una presó. Escarcellers, però, que no semblen escarcellers, presó que no sembla presó. A mi em sembla que, del teatre de l'absurd, hi ha ben poca cosa, encara que el fet de ser tres personatges i una habitació tancada hi pot fer pensar: hi ha elements de l'absurd. Sí, ja sé que en comentar aquesta obra es va parlar de Pedrolo. Però també es va parlar de Genet, i això sí que, en aquell moment, era impossible. De tota manera, el que he escrit i escriuré després em sembla que ho situarà tot al seu lloc. El que em molesta és que em puguin enganxar una etiqueta i hi hagi de consentir amb un somrís als llavis.

—Què en penses, de la societat que t'envolta?
—Penso que, malgrat tots els anys i tots els costums, la gent no és tan enze, i que s'està demostrant que la situació evoluciona a una marxa forçadíssima. Tots plegats ens anem adonant que les coses no són tan dolces ni tan boniques. Per fotuts que estiguem o per idiotitzats que ens vulguin tenir, la resposta hi és. Ara bé; la situació actual és tristíssima. Recorda't del final d'El jardín de las delicias, la pel·lícula d'en Saura. Segurament arribarà un moment que direm: que rucs que hem estat!

(Antoni Bartomeus: "Jordi Bergonyó", fragment de l'entrevista publicada al llibre Els autors de teatre català: testimoni d'una marginació. Barcelona: Curial, 1976, p. 351-353)