Des d'un punt de vista social, aquest home esdevenia autor teatral la nit del 14 de juliol en fer-se pública la seva obra gràcies a la concessió del premi Josep Maria de Sagarra. És a partir d'aquest moment que hom tingué ocasió de conèixer-lo quan, paradoxalment, la seva relació creacional amb l'obra s'havia trencat, car la peça literària ja era acabada. No disposem, per tant, de dades objectives que ens permetin de conèixer les intencions i els mecanismes de l'elaboració del text. [...] Només ell, únic testimoni, ens en pot dir quelcom de precís:

L'any 1956 havien passat moltes coses. Estava sol, vaig agafar un full de paper blanc i hi vaig escriure: «Remordimiento. Drama en un acto». Van continuar passant coses i la soledat deixava de ser-ho a estones, només.

A primers del 1973 vaig escriure en un altre paper blanc: «Por. Esdeveniment en un acte». Espero escriure'n d'altres... i que les coses continuaran passant. Sol o acompanyat: no s'ha de ser exigent.

En l'entremig he hagut de considerar que si no és a causa d'una malaltia hereditària, ni d'una destraumatització molt personal, ni d'una aferrissada voluntat d'esdevenir públicament anònim, ¿per quins set sous escric?

Cada vegada, però, que m'he proposat de passar l'estona de qualsevol altra manera, automàticament se m'ha acudit una història en la qual explicaria com un senyor vol deixar d'escriure o com decideix d'aprofitar les estones de lleure fent reproduccions de la Sagrada Família amb escuradents i cola.

És clar que deixar-se estar de teories i d'experiments i dir a l'entorn, «soc ací» té els seus cops dolços. Teatre és arreu un fet de consum restringit. Dins l'arreu més pròxim, un fet minoritari. L'arreu nostre —el de tocant a mà— fa pensar que n'hi ha per a mullar-hi mocadors. Passen coses tan poc sorprenents com que una colla de gent s'esforça per ocupar un parell d'hores a dues-centes persones (xifra indicativa). Que a d'altres no els deixen dir res. Que uns fan de dos-cents receptors soferts. I d'altres es fan rics interpretant el que vol el públic, la gent, el poble, la massa, tothom! (Paraules ben definitòries, oi?)

Quin és el teatre que agrada? Quin és el teatre que no agrada? Quin és el teatre que s'ha de fer? Quin és el que no s'ha de fer? Escric el que a mi em sembla que m'agrada a mi. I si no tinc els admiradors a clatellada contínua per un autògraf, no me'n faig creus. No he fet vot de minoritari ni d'experimental, ni d'independent, ni de comercial, ni de guanyar premis... Hauré de passar, però, per qualsevol d'aquestes coses i anar veient on pot ser l'error i on el remei. I és possible que tot plegat tingui poc a veure amb el teatre. (Jordi Bergonyó i Aroca, Barcelona, 17 de març de 1974).

Es tracta, doncs, d'una decidida voluntat d'esdevenir escriptor malgrat tot, d'un propòsit de cercar en la literatura dramàtica un mètode propi de pensament i una intenció de construir una realitat interior amb prou honradesa perquè pugui ésser manifestada. Del plantejament de Bergoñó podem concloure que el que més cal valorar és l'activitat d'escriure per ella mateixa bo i deixant de banda unes tendències concretes, una moda, una utilització pràctica, un encàrrec. Però, en fer-se pública, l'obra esdevé un cavall de batalla i servirà uns o altres interessos i hom haurà de trencar llances en pro o en contra.

(Joan Castells. "Pròleg" al llibre Por. Barcelona: Edicions 62, 1974, p. 8-10)

* * *

Amb Por es feia conèixer l'estiu passat un nou autor, Jordi Bergonyó, que aquesta primera obra guanyava el Premi Josep M. de Sagarra 1973. Drama que conté ressonàncies pedrolianes —un món i una situació closos, sobre els quals gravita una amenaça creixent—, Por, per la seva estructura dramàtica i el seu plantejament és, sens dubte, una obra que renuncia a la investigació formal. Si estèticament, doncs, podem considerar Por una obra conservadora, la solidesa de la seva construcció, l'entrellat ric i alhora exacte del seu diàleg ens enfronten amb l'exercici d'un escriptor preocupat en gran manera pel domini de l'ofici. Aquesta qualitat, rara en un dramaturg que assaja la primera obra, permet un relleu remarcable d'allò que succeeix en escena: la descripció minuciosa dels tres personatges els quals, a través de llur psicologia, confegeixen unes actituds que salten de l'individual al col·lectiu, a mesura que la situació que els envolta adquireix un grau de transcendència rubricat pel cataclisme final del drama.

Així, els tres escarcellers de Por —Ton, el més jove, l'únic capaç d'abrigar una esperança no renyida amb el realisme; Joan, abocat a l'evasió i a l'escepticisme, i Pere, que amaga la seva covardia en una fe cega en els dogmes establerts— s'adonen progressivament que, alhora que escarcellers, són presos. La descoberta de llur situació veritable els mena al pànic, però llavors ja és massa tard per escapar a l'ensorrada del món que inconscientment havien acceptat, i que en la seva caiguda els arrossegarà tots tres. Bergonyó, en la segona meitat del drama, que és la més arriscada, no es decideix a definir quin és aquest món-presó que s'ensorra: és el món capitalista? És un món metafísic? Quina possibilitat de reeixir en llur rebel·lió haurien tingut els personatges, si la rebel·lió s'hagués produït, i en quin sentit hom l'hauria haguda d'emprendre? Aquests interrogants resten oberts, malgrat que algunes pistes puguin ésser endevinades; tanmateix l'autor sembla deixar-los en suspens, potser perquè pensa aprofundir-los en la seva obra futura.

(Xavier Fàbregas. "Por, de Jordi Bergonyó", Serra d'Or, núm. 174, març del 1974, p. 54)

* * *

Història pot ésser un text dramàtic; però també pot ésser un poema èpic, o pot aparèixer publicat dins una col·lecció dedicada a la narrativa en el sentit més ampli, que és el que ha succeït. Jo, posat a ésser precís, em limitaria a dir que Història és un text escrit en caràcters llatins i en llengua catalana. La resta són especulacions.

El mateix Jordi Bergonyó és molt prudent a l'hora de definir el seu producte: Història, heus ací tot. Història, que en el cas present pot tenir un doble sentit, el que els anglesos distingeixen amb dos mots diferents: history i story. Ja en la seva primera aparició a la constel·lació de les lletres, Jordi Bergonyó evidenciava una notable cautela; el seu drama, Por, que el 1973 guanyava el Premi Josep M. de Sagarra, era qualificat per l'autor com "esdeveniment". De fet, tant a Por com a Història, allò que queda evident és el desconcert de l'home mitjà davant el cafarnaüm dels nostres dies: por, angoixa, no de la soledat, sinó de la companyia. L'autor se sent aclaparat, a Història, per un allau demogràfic que li aboca al damunt un cúmul de signes incomprensibles.

Allò que interessa assenyalar, però, és que el protó que ara tenim entre les mans, cobreix exactament el que l'autor n'esperava. Que sigui drama, poema o narració se'ns apareix com un fet purament circumstancial: si ens arriba interpretat per un grup d'actors direm que és teatre, si hom ens el recita, que és poema; si el llegim acotxats en una butaca, que és novel·la. Aquesta qualitat polièdrica d'Història és la que situa el text dins el procés de destrucció dels gèneres al qual ens hem referit en aquestes pàgines. Una destrucció conscient que és superació i, en última instància, creació. Història, a més, efectua l'audàcia amb una absoluta naturalitat, sense exabruptes, com si no volgués molestar. I en això rau una bona part del seu atractiu.

(Xavier Fàbregas. "De-generació/Re-generació", pròleg al llibre Història. Mataró: Robrenyo, 1978, p. 11-12)

* * *

Si Història no és pròpiament una peça teatral, ni un poema, ni una novel·la, ni una narració, al capdavall què és? Jo diria que primer de tot és la conseqüència d'una voluntat creadora. I això sol, sense eufemismes, ja és de si prou important. [...] Jordi Bergonyó ha volgut expressar-se amb llibertat absoluta, defugint el parany dels compartiments estancs, però no ha renunciat a l'element essencial que configura la infraestructura de l'obra literària i, més remarcablement encara, de la narrativa. Bergonyó explica una història. Senzillament això: una història de tarannà no pas individual, tot i que la constitueixen una summa d'individualitats nominades, sinó col·lectiva, que es projecta cap enfora per mitjà de l'expressió coral.

[...]

Història és, doncs, el tema d'un home sol dialogant amb la soledat pròpia i la dels altres, clamant contra la claudicació i la injustícia, reclamant l'atenció de tothom perquè, al cap i a la fi, és l'aventura de tots allò que interessa. És simplement una història que pot no ser teatre, poema, narració o novel·la —des del punt de vista de l'ortodòxia rigorosa—, però que tanmateix es pot entendre com a teatre, poema, narració i novel·la alhora, perquè en explicar la història, una història molt concreta emplaçada en un temps i un espai molt concrets, assumeix les facultats expressives que caracteritzen cada un dels gèneres dins del seu context autònom. No existeix la novel·la ni el relat, ni el poema, ni el teatre, sense el suport d'una història per mínima o esquemàtica que sigui.

(Robert Saladrigas. "Senzillament una història", Avui, 5 de març del 1978)

* * *

Xerrerofília: afecció a xerrar. Clofollofòbia: aversió a les clofolles. Vet aquí dues perles que Jordi Bergonyó (Barcelona, 1944) extreu del seu acolorit diccionari particular i atribueix als protagonistes de L'estranya presència dels déus, exercici teatral suculent i festí per a gastrònoms del llenguatge. Bru i Dolça, una parella d'actors que comparteixen en un equilibri precari la seva vida professional i la privada, despleguen en escena una deliciosa esgrima verbal trufada de cites, doble sentits metateatrals, sarcasmes i troballes com les esmentades; xerrerofília i clofollofòbia, però, no són conceptes gratuïts o purament enginyosos, sinó que caracteritzen amb precisió el discursejador àcid i torrencial que és Bru, malalt, segons Dolça, de "deliris de grandesa naufragística", d'una heroica atracció per l'abisme.

S'agraeix un text aliè a qualsevol vaguetat pintoresca, sense absurds hams beckettians ni truculències koltesianes. L'estranya presència dels déus resulta meridianament clara i d'una lògica aclaparadora, tot i que la seva claredat expressiva, inusualment rica, no sigui per a tots els paladars i que la seva lògica ens situï al caire de la desesperació. Els monòlegs satírics de Bru tenen la consistència i el suc d'una prosa clàssica d'alta volada.

Essent Bergonyó un dramaturg veterà que al llarg de la seva dilatada carrera ha fet tots els oficis teatrals i que coneix els ets i uts de la professió, no és estrany que aprofiti l'avinentesa per distribuir clatellades entre les figures integrants de la faràndula i altres personatges que hi estan vinculats (alguns gairebé recognoscibles, fins a suggerir un théâtre à clef): l'autor forà, l'escenògraf, els actors, l'autor novell, el crític, el traductor, l'adaptador, el periodista, l'empresari, el gestor cultural, el comediant televisiu, la figura mediàtica i, fins i tot, el públic en les seves diferents facetes (ignorant, díscol, indiferent, entusiasta); tothom rep el que es mereix. I per postres, un inesperat homenatge a la màgia del teatre, autèntica declaració d'amor que Bergonyó serveix amb el punt just de sucre i acompanyada d'una copeta de licor amargant.

(Artur Pascual. "Xerrerofília i clofollofòbia", Avui Cultura, 19 de juliol del 2006, p. 18)