ELL: I és clar que coneixia gent!... I és clar que tenia amics!... I és clar que em volien ajudar!... I és clar que sí!
Si em topés de cara amb algun conegut...
Divuit, tretze, sis, trenta-dos, setanta-cinc!...
Somriures i paraules amables..., un fotimer de promeses..., gesticulacions..., esperances!... I és clar que coneixia gent i que tenia amics!
Set, setze, vint-i-quatre, setanta-set, deu...
Costa poc, sí, ben poc que passi el temps...
Puc contemplar l'individu mig ajagut de cantó, arrecerat entre la columna i l'envà de vidres fumats, entaforat en l'espai mínim, ni mort ni viu, embolicat amb una manta encartonada... No és un ninot.
Dotze, sis, quaranta-tres...
O la vella de sempre, bruta i pudent..., parapetada darrere un munt de bosses de plàstic plenes de pa sec... Només caldria que m'hi acostés una mica i l'ensumés, si no és que de lluny, a tres o quatre passes, ja put prou, molt més que jo, per no intentar l'experiència de cap aproximació.
Tot va bé, Jaume.
Cinquanta, trenta-dos, noranta-sis... (Tus.)
(Respirant amb dificultat.) Si no fos per la tos i el mal al pit, per aquesta ressecor de coll i el pols que em batega com un cavall, per dir-ho així!...
La colla de jubilats de misèria que repapiegen cada dia hores i hores en el mateix banc...
I segueixo el rastre del sol, tan fermament com puc, en el terra entapissat de clapes de xiclet, vestíbul enllà, cap a les andanes...
Si podia oblidar les paraules!...
La venedora de loteria prometent incansable amb la veu estrident la gran sort de totes les fortunes a qui li compri un sol número, i la filla fent-li costat, mostrant els dècims, amb les faccions de mesella històrica sense possibilitat de recuperació...
No hi puc fer res.
Quaranta, catorze, setze!..., dinou!...
Caldria que tornessis cap a l'entrada... L'aire viciat no t'ajuda gens...
La florista prenyada, el quiosquer llardós, els pispes que tothom coneix..., el vailet guerxo del bar...
El raig de sol, però, m'escalfa...

(Fragment de l'obra inèdita El viatge. 1991)