Just en el moment que estava a punt de marcar la primera línia de sang imaginària en la seva pell, vaig veure com ell en persona, l'article genuí, sortia al carrer, tot embolicat en una bufanda i un abric. Oportunament, el molt fill de puta es va posar a caminar d'esquena a mi. Vaig accelerar el pas fins a arribar al seu costat de la plaça i el vaig seguir, tranquil·lament, a una distància raonable. En realitat no m'havia endut l'estoig sencer, és clar, només un ganivet, un dels curts, a més. Duia una gorra de muntanya que em tapava tot el front, fins als ulls, i una jaqueta de paleta de color fosc amb el coll doblegat cap amunt. Mentre m'hi acostava em vaig adonar, exhilarant, que aviat li tocaria el rebre, a aquell cabró acabat, que jo estava a l'alçada de les circumstàncies, que tenia el que s'havia de tenir, i vaig caminar com més anava més ràpid (sense córrer, però) fins que les natges ja se'm movien com les d'un marxador olímpic, i el vaig atrapar i vaig treure el ganivet de l'infern de la jaqueta, i ràpid, l'hi vaig clavar a l'esquena, provant d'encertar la zona dels ronyons. És clar, l'abric d'aquell fill de la gran puta era d'aquells cars i gruixuts, de manera que la fulla gairebé no hi va penetrar. No obstant això, va esgaripar unes quantes vegades, en successió ràpida. No vaig veure més coses perquè ja corria com una bala, amb el ganivet d'alta qualitat ja desat a l'infern de la jaqueta.

No havia comprat pas els ganivets de cuina amb vista a punxar la pell del proïsme, els havia comprat per trinxar verdures i tallar carn, però un cop presa la decisió, se'm va ocórrer que era força adient utilitzar un bon joc d'estris de cuina per tal d'infligir dolor a aquell imbècil prescindible, la cuina del qual devia ser, sens dubte, plena d'armaris de pi i llibres de cuina luxosos; a més, estava segur que ell solia xerrar sense fi amb els seus convidats sobre l'ús correcte del marduix i com rostir un ànec de granja, amb aquell aire en què jo m'havia fixat al metro, aquell aire despreocupat, aquell aire que jo li havia volgut treure amb una punxada ben forta. Sense alè, vaig alentir el pas i vaig fer cap al riu.

(Fragment del llibre Privilegiat. Barcelona: Columna, 2001, p. 50-51)