Jo tenia dotze anys

(Divendres, 12 d'abril)

Això va passar a la dècada de 1970, quan encara no hi havia sistemes de comunicació global de cap mena (o en tot cas només en tenien els militars). Ni mòbils, ni navegació per satèl·lit, ni internet, ni aquestes remaleïdes i fàtues abreviacions de la xarxa com ara LOL, ni tampoc aquests maleïts comiats d'email comprimits, com ara "Siau!". En aquell temps només teníem telèfons, a dins de casa o (a fora) en unes cabines vermelles de vidre i acer que sovint feien pudor de pixum. Jo tenia dotze anys, i vivia escindit entre embrutar-me a terra jugant amb ninots d'Action Man (posava els seus dits rígids de plàstic al voltant dels Armalites, i els girava el tors de manera que cabessin confortablement dins els seus caus de franctiradors) o pensar en coses més elevades, com per exemple en la Lucy, que tenia catorze anys, la cara pàl·lida, les celles primes, tot plegat emmarcat per uns cabells negres onejants; cada cop que ella somreia, que no era gaire sovint, la seva cara es transformava en una porta darrere la qual es podia imaginar un paisatge tan desconegut com esplèndid i excitant.

Quan la Lucy era a prop, em sentia ben ximple, jugant amb ninots i simulant ràfegues de metralleta amb el Roger, que també tenia dotze anys però aparentment no entenia que, quan ella apareixia, el nostre deure era deixar de banda aquelles criaturades, aixecar-nos d'un salt com dos soldadets professionals galants i encantadors i oferir unes classes breus de judo a la Lucy i la seva amiga.

(Fragment inicial del llibre De fora vingueren. Barcelona: Columna, 2016, p. 11-12)