—Com és que un londinenc, l'any 1978, es planteja aprendre català?
—Tot això va ser una història d'amor amb una catalana que va tenir lloc a Londres. Aleshores el nostre idioma era l'anglès, jo ni tan sols no sabia ben bé que era catalana, però on vivia hi tenia un póster del Vicent Andrés Estellés amb un poema seu.

—Recorda quin era?
—No ben bé, aquell que va de la polseguera. Però jo aleshores no hi posava gaire interès. En aquella època el nacionalisme estava considerat bàsicament de dretes i la meva actitud era bastant negativa. Però després visito Catalunya, conec la família d'aquesta noia i, concretament, una persona que m'explicà, d'una manera extraordinàriament oberta, tot el que significava per a ell ser català. Arran de tot això vaig canviar d'opinió. Per a mi va ser un gran descobriment, i m'estranyà molt que hi hagués tota aquesta cultura al costat de casa i que ningú al meu país no en sabés pràcticament res.

—Fins a quin punt creu que el pot haver influït, aquest país?
—Vaig entrar en contacte amb la gent catalanoparlant quan tenia 18 anys. Aleshores jo era realment un desastre, una mena de desgraciat. No parlava amb ningú, estava absolutament tancat, tot em feia por... Justament en aquest àmbit social es podria dir que els catalans em van ensenyar moltes coses. Bàsicament el que va fer Catalunya per mi va ser obrir-me la porta de sortida. Jo tenia la sensació d'estar tancat i aprendre a viure en un altre món totalment diferent va ser la sortida sense la qual segurament encara estaria estancat i, també segurament, mig alcohòlic a Londres, avui.

—Per què ho diu, això?
—L'alcohol tingué una gran influència, per a mi, per vèncer la por a l'hora d'escriure, per vèncer aquell fill de puta de crític imaginari (d'autocrític, si vols) que sempre tens allà, mirant-te... La qüestió era oblidar aquest personatge que existeix automàticament en el moment que comences a escriure. Llavors bevia, perquè així m'alliberava dels grillons mentals que limitaven el procés d'escriure. Durant deu anys no vaig publicar res, però va ser un temps d'aprenentatge total. I és dur, de vegades, sobretot per a l'amor propi, perquè vas pel món com un ximple dient que ets un escriptor i quan la gent et pregunta què has publicat ja et pots imaginar la cara que hi poses...

—I participava en lectures en directe, a Londres.
—Va ser una experiència important, compartida amb un grup d'escriptors a l'East End. Em va donar una pista bàsica sobre el que havia de ser la pauta d'escriure per a mi. Perquè la necessitat de connectar directament amb un públic ha de ser present també en la paraula escrita. El procés de llegir en directe no només està bé per a l'autoestima i perquè et treu de l'aïllament de l'escriptori, sinó que és una bona manera d'aprendre a reescriure. Davant d'un públic entens de seguida les coses que funcionen i les que no ho fan.

—Què en queda, d'aquell anarquista londinenc de mitjan anys vuitanta?
—Aleshores vaig entendre unes quantes coses sobre com funciona realment la policia, per exemple. No podem oblidar que la realitat que digerim a través dels diaris i els mitjans és molt diferent de la realitat-realitat, que continua essent una cosa molt brutal, molt imprevisible. Això és important a l'hora d'escriure, si busques la realitat-realitat, i no pas la xerrameca que tens al voltant.

[...]

—L'han confós mai amb un personatge de ficció?
—Un escriptor és, senzillament, una persona que escriu. No hi ha cap misteri ni hi hauria d'haver cap mitificació. Però els mitjans, no sé per què, no es concentren en persones que fan sabates i sí en persones que fan llibres, i això vol dir que a poc a poc et van convertint a tu mateix en una mena de personatge. I quan et presenten, fan: "aquest és el tal, escriptor". Quant a mi, a més, hi afegeixen: "Un cas raríssim, etcètera...". I encara que per a mi tot això de ser un escriptor angloparlant que també escriu en català m'ha estat un procés totalment normal, molt gradual.

—Després d'haver publicat, de guanyar premis literaris, encara hi ha qui el mira com un espècimen exòtic?
—La major part de la gent, tant lectors com dins el món de l'escriptura, ho han acceptat amb normalitat. Però hi ha dues reaccions afegides, també. Hi ha alguna gent que diu que és fantàstic que un guiri escrigui en català, i un altre grup que diu: "tan malament estem, que hem de donar premis als estrangers?".

—També hi ha qui el considera una mena de crític del país que ens mostra la seva imatge en un mirall.
—Potser la diferència és que jo no vaig néixer i créixer aquí i, per tant, no tinc el concepte Espanya dins del cap, com la major part dels catalans. Per a mi Espanya és realment un país estranger, i això, és clar, dóna una certa distància. Els catalans estan molt obsessionats amb la seva relació amb la resta de l'estat espanyol, i no veig per què. A mi m'interessa molt més la relació dels catalans amb el món en general, que això sí que és la relació dinàmica.

—El seu darrer llibre es titula CAT. Un anglès viatja per Catalunya per veure si existeix. Quina conclusió n'ha tret? Existim?
—És clar. De la mateixa manera que els portuguesos i els escocesos.

(Núria Cadenes: "Catalunya em va obrir la porta de sortida", El Temps, núm. 866, 16-22 de gener del 2001, p. 58-59)

* * *

Born in London in 1958, Matthew Tree has lived in Catalonia since 1984, after leaving behind an unconventional life with a large component of social protest, which he himself revisited in the volume Memòries! 1974-1989, published in 2004. He writes in English and Catalan. He has published novels that explore the human condition both familiar and strange, ironic essays about the reality surrounding him, or more serious ones on the great problems of human beings, such as God seen from the atheist point of view. Like any writer, he has an interesting life, and there are always autobiographical elements that add intensity to what he does, experiences, and writes.

—It's quite unusual to find an Englishman writing in Catalan.
—I learned Catalan without any intention of writing in this language. I learned it because I was living in Catalonia, in a small town, and the life around me was in Catalan. After six months I had interiorized the language. Years later, I discovered that I also thought in Catalan when it came time to write and that writing in Catalan I could free myself from a whole series of obstacles I had stumbled over when writing in English.

I wanted the flexibility of American English, in which you can "go from angels to dung" according to George Orwell's phrase about Henry Miller's style. In British English, to speak of the angels obliges you to use expressions that have a varnish of the upper-middle class and to speak of dung, to use what we might call workers' phrases. A generalization, but more or less that's the way it is. When I began my first text in Catalan, the feeling of freedom was instantaneous: with the foreign idiom, I could do whatever I wanted. Freedom!

—Do you write in Catalan or in English depending on what you want to write about?
—Years ago there was no division of labor between the two languages, but now there is. I began to write, whatever it was, only in Catalan. A novel, stories, a road-book set in Catalonia: ten years of writing in Catalan only. Afterwards I had an idea for a novel with English themes: the words came to me in English. I discovered that English had also turned into a half-foreign language, with which I could do what I liked. I now had my voice! Thus, I first wrote the novel (Privilegiat, Priveleged, 2001) in English, later in my own Catalan version (and it was even translated into Spanish). From then on, ideas for fiction came to me in English. In English, inevitably, I have a bit of a wider margin in terms of my mastery of the vocabulary.

—Do you write differently when you write non-fiction?
—Not completely, since everything is creative writing, to put it one way. If you want to tell the intellectual history of racism in ten pages, for example, which I tried to do in my most recent book (Negre de merda, 2010), you have to take out superfluous sentences, choose adjectives, create expectation, exactly as if it were a fictional story. In non-fiction I've only worked in two genres: diatribe, which is a genre that lends itself to a certain literary manipulation; and personal essay, in which well-researched information and autobiographical elements can be mixed in a way that I personally find very satisfying.

—Do you keep in mind that you're writing for a more narrow market in Catalan?
—Mentally, when you get to work, you are writing for everyone, even if you know that this "everyone" must have access to the language. You never ask yourself how many speakers there are in the language you are using. It would be absurd.

—You have just published a book of essays entitled Negre de merda?
—There's a subtitle: El racisme explicat als blancs (Racism Explained to White People). It speaks, in general, of where racism comes from and what it is and what some of its consequences are, with concrete examples. There are two chapters that deal with how this issue is experienced in Catalonia (and concerning Catalonia, things are always sui generis).

—In writing so intensely of experiences that might be universal but that have an immediate, personal component (this is one of your characteristics as a writer), you are able to make the reader look into a mirror.
—I hold on to a phrase of William Burroughs that appears in a conversation he had with the painter Jasper Johns: the purpose of writing is to make it happen. If the last page leaves the reader in exactly the same condition as when beginning the first, we have failed.

(Patrícia Gabancho: "Matthew Tree: the intensity of experience", Catalan Writing, núm. 8, juny del 2010, p. 2)