"Catalunya? Què és això?" Pregunteu-ho a gairebé qualsevol estranger resident i podreu sentir les respostes següents, entre d'altres: una raó per badallar; un ens fantasma; una paraula repetida constantment pels mitjans de comunicació fins al punt de convertir-se en un gruny sense sentit; el flagell dels estrangers que només volen aprendre espanyol; un pseudoestat ple d'egoistes malcarats que no deixen d'emmagatzemar el seu or; una fàbrica odiosa on treballen els honestos immigrants andalusos; una nosa immensa; una cosa sense importància...

La reacció de la immensa majoria d'estrangers no-residents sol ser encara pitjor. Per ells, Catalunya és, senzillament, un nom, la icona del qual és una bandera espanyola amb més ratlles que les habituals. I punt. no serveix de res, explicar-los que tal i tal menjar, o tal i tal masia, és "molt català", perquè la instrucció mental "Arxiveu sota Catalunya" els és desconeguda i no hi ha res més difícil que la creació de carpetes noves en un cervell aliè.

Impossible, doncs —entre l'anticatalanisme habitual dels estrangers residents i l'anticatalanisme dels turistes— ser català de cara a la galeria internacional. Per això l'adopció, per part de molts catalans, d'alter egos més acceptables per a l'estranger mitjà, perquè aquest no els passi per alt. Per això l'ambigüitat que es respira arreu de Catalunya; per això la propensió de tants catalans a convertir-se, en un tres i no res, en ciutadans del món, en mediterranis, en ibèrics, en espanyols, en barcelonins a seques, en qualsevol cosa reconeixible a la resta del planeta.

(Fragment del llibre CAT: un anglès viatja per Catalunya per veure si existeix. Barcelona: Columna, 2000, p. 15-16)