Potser algun lector es queixarà de la falta de malícia dels meus personatges. La queixa, però, no té fonament de cap classe. Els meus personatges són bons i tan maliciosos com els que ho puguin ésser més: el que hi ha és que no ho demostren. Els meus personatges són de la nostra època i avui les passions són rares. En altres èpoques les passions eren iguals i si semblaven més fortes era perquè la gent tenia molta més instrucció i més facilitat de paraula. La primera cosa que es necessita per a sentir una passió és saber-la expressar. És indescriptible fins a quin extrem ens hem tornat curts, espessos i ignorants. Som uns perfectes ases. Però això no vol pas dir que mai les passions hagin tret la gana o la son de la gent corrent. Martí i Concepció menjaren, begueren, dormiren i somniaren, en el punt més culminant del seu primer amor, com en els dies més normals. Que estaven enamorats, ho demostrava només el procés de la formació d'una imatge i la concentració de gairebé tota la seva memòria més viva en un punt determinat. Eren maliciosos com tothom, quin dubte hi ha? Totes les concentracions de memòria sobre una imatge precisa segreguen voluptuositat. Però, com que havien tingut sempre bones companyies, no havien estat contaminats de cinisme, i la seva vitalitat física era simplement corrent; no sabien, com aquell qui diu, què fer dels seus desigs. Fora d'això, eren persones com les altres i exactament igual a com som tots plegats. En general, eren delicats, i en particular, si no hi havia més remei que cometre una ximpleria o una petita crueltat, tiraven al dret, i en paus.

Havent dinat, seien al corredor. Hi havia a l'aire la frescor pesada de la marinada. Les taques de sol ballaven a les parets blanques. A les escletxes de les portes la llum explosiva s'irisava. Conxita, asseguda al balancí, entresuada, es ventava. Martí, en cos de mànigues, amb el coll de la camisa esbatanat, portava descordats els botons alts dels pantalons.

— Conxita, he fet una altra cançó.
— Treballes massa...
— Quan passen els moments bons s'han d'aprofitar.
— Tens raó: d'enamorat només se n'està una vegada...
— No trobes que és bonic estar enamorat?
— No comencis altra vegada.
— M'estimes, Conxita?
— No comencis, et dic!
— Què vols dir?
— El que passà ahir no vull que es repeteixi...
— Oh, només et vaig besar dues vegades!
— Després la gent parla, i no m'agrada.
— Deixa-la estar, la gent.
— Mira, el poca-vergonya.
— Avui t'he somniat, Conxita.
— Et recordes del que em deies en una carta?
— Sí, què?
— Que somniar és immoral. Qui t'ho va dir? En López-Picó?
— No, l'Esclasans. I què vols dir, amb això?
— Em penso que l'arròs m'ha fet mal.
— Era massa fort.

(Del llibre El quadern gris. Barcelona: Destino, 2004, p. 267)