En els afers sentimentals, els italians tenen fama de no disposar de massa sentit del ridícul. Tenen el cor d'una musicalitat esfilagarçada. Quan hom arriba a Itàlia amb les idees i els sentiments de la societat que ens ha construït, amb la hipocresia, la timidesa, el sentit del ridícul, el gust de la clandestinitat que ens caracteritza, trobem que l'expansionisme, l'exhibicionisme verbal, té un impudor estrany. Però no arribéssim, per aquest camí, a interpretacions massa simples, excessivament unilaterals. La desfibració cordial és una mera malaltia infantil que acaba per resoldre's en fredor de dibuix, passió constructiva, gust per l'anàlisi, lucidesa seca, desproveïda d'il·lusions, lleugerament amarga. Així jo veig l'Itàlia. (...)

A primera hora del matí albiràrem, a ponent, la grandiosa costa oriental de Sardenya. La frescor del rou de l'alba posava sobre el granit rogenc del coster una humanitat formiguejant. El vaixell enfilà el golf degli Aranci, deixà a la dreta l'illa de Caprera, pàtria de Garibaldi, d'una superba nuesa mineral, i penetrà fins al port de Terranova. En aquest port vaig prendre el tren fins a Sàsser.

Com en totes les illes del Mediterrani –com a Menorca i a Delos, a Corfú i a Elba–, l'arribada a Sardenya us fa sentir com una immersió en una estranya, remota, llunyania. A les illes tot té un punt somort, d'atonia, de calma somniosa: és com si portéssiu cotó fluix a les orelles. Hi ha persones que no poden sofrir-ho. Jo m'hi adapto sense gaires compliments. La vida intensa m'empipa. Quan vaig veure que el tren enfilava un paisatge de terres altes, muntanyós, poblat de suredes i de pins, l'aire ple d'olors de farigola, romaní i espígol, amb les flors grogues de la ginesta, el sòl cobert d'argelagues florides, solitari i desert, em semblà trobar-me altra vegada a la meva terra materna. Encant de Sardenya!

Sàsser és una petita població provinciana, posada sobre una gran planura, una marina blanca, verda i trèmula. El mar es veu al nord, en llunyania, i l'aire hi palpita en una lluïssor blava i lleugera. Il leve tremolor della marina. Des de la part elevada de la vila, es veu l'illa Asinària i les boques de Bonifaci, l'estret entre Còrcega i Sardenya, terror de la navegació antiga. El paisatge és esventat, masculí, d'una puresa lineal fascinadora. Les taques de blanc, sobretot, estan situades en aquell punt dolç entre l'esmorteïment groguenc i l'explosió africana: són els blancs de Corot, exactament.

(Del llibre Illes mediterrànies 2. De Còrsega a Malta. Barcelona: Destino - Edicions 62, 1986, p. 65-67)