Hi havia tot allò que acompanya la vida humana: no hi havia cap casa que no disposés d'un gat o dos; tres o quatre gossos d'un perfil hereditari complex i espurni, estaven establerts en el paratge; un gall ens anunciava l'aparició del matí; dos ases, vells, peluts i bondadosos, semblaven reminiscències d'un passat debolit. La cultura –el que genèricament s'anomena la cultura– hi tenia una representació més aviat magra. No hi havia pedagogs ni s'hi complien les lleis de la instrucció pública. Per a anar a estudi, entre anar i venir, les criatures haurien hagut de fer deu o dotze quilòmetres diaris: la prudència exigia que només hi anessin quan no tenien res més a fer, i encara calia meditar-ho. No hi disposàvem ni d'un trist volum de diccionari Espasa. Molt de tant en tant, ens arribava fent de paperina a l'arròs, als fideus o a les mongetes, un o altre diari endarrerit que ens afanyàvem a llegir –o, millor dit, a somniar– si la seva densitat específica no desapareixia abans en els fogons de la cuina o en el foc de la llar. Les dones, especialment, no tenien cap respecte per la lletra impresa: sempre anaven curtes de paper. És inqüestionable: Fornells, en aquella època, no era pas un centre de cultura apreciable. Però per a viure-hi amb el gust de l'oblit i de la llunyania que demana la fatiga nerviosa, era d'una suavitat admirable. (...)

En aquests llogarrets tan insignificants l'existència passa entre dos extrems: d'un cantó hi ha l'ensopiment, el tedi; d'altra banda la curiositat se us aviva per un no res, per les coses més petites, més allunyades dels vostres interessos. A mesura que la vida passa, us adoneu de la importància de l'ensopiment. Ningú no sap, ni pot resistir, el tedi. La vida us ha ensenyat que una de les fonts més copioses i perennes de dolor és l'agitació inútil, els moviments gratuïts, l'entrada en la vostra vida d'altra gent. Així i tot, resistir la sensació aclaparadora de sentir sobre el cor el pas del temps es fa impossible. Els homes i les dones no poden resistir l'ensopiment perquè creuen –sense cap raó– que ensopir-se és com morir una mica. Així, hom s'evadeix obrint les pròpies portes a la invasió aliena. Hom s'evadeix per patir més. Per això jo crec que una de les pedres de toc més segures per conèixer la força d'un home és la seva capacitat per a resistir l'ensopiment. A Fornells calia tenir, més o menys acusada, aquesta força. Era un paisatge fabulosament tediós.

(Del text "Bodegó amb peixos", dins Cinc històries del mar. Barcelona: Destino, 1987, p. 10-12)