Ignasi Aragay: Diu que vostè "pagaria un sopar per saber més anècdotes de Pla".
Valentí Puig: La vida íntima de Foix o Riba no m'interessa perquè no és una forma de vida que comporti una interpretació del món. En canvi, en Pla hi ha molta vida exterior. I cada presa de posició vital seva és una lliçó.

I. A.: Quines lliçons ha après de Pla?
V. P.: Primer he après a tenir un sentit del ridícul i a saber que a l'hora d'escriure és més important l'orgull que la vanitat, perquè la vanitat obstrueix la intel·ligència i l'orgull la incentiva. Una altra cosa important és la coherència i consistència de la seva actitud conservadora. En el fons era un individualista que creia que la societat ha de ser conservadora perquè els individus perden llibertat aniquilats pel canvi sobtat brutal. (...)

I. A.: Comenti'm aquesta frase del llibre: "Ferrater trobava irònic que Pla fos aleshores (1924) el crític del feixisme i Foix el profeixista, quan després de la Guerra Civil seria a l'inrevés".
V. P.: És una manera de dir que Ferrater s'equivocava. Perquè Pla no va ser mai feixista i Foix sí. Foix tenia una idea bastant delirant de la política, no tenia sentit de la realitat. Fins i tot estava disposat a pactar amb els falangistes si haguessin acceptat fer les seves revistes en català. Això Gimferrer ho ha estudiat molt bé. En canvi, Pla sempre va pensar que els falangistes eren uns bojos. Ferrater pecava de doctrinari i no se n'amagava. I pecava d'intel·lectual quan pensava que perquè Pla havia seguit Cambó quan aquest va donar suport a Franco, això volia dir que era feixista.

I. A.: Cambó i Pla van optar per l'ordre autoritari?
V. P.: Sí. El problema de la dreta és que en moments de crisi opta per l'autoritat davant de la llibertat. I el problema de l'esquerra és que, quan ha d'optar entre llibertat i igualtat, dóna prioritat a la igualtat, una igualtat que degenera en igualitarisme.

(Ignasi Aragay: "Entrevista a Valentí Puig en motiu de la publicació de L'home de l'abric", Avui, 10 de març de 1998)

* * *

La presentación de Laura Freixas, que es escritora y editora, parece tener punto básico en que a Josep Pla se le represalió por parte de la intelectualidad antifranquista al no concederle el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes por haber apoyado a los "nacionales". (...)

Los diversos miembros del jurado compartían, votasen o no por Pla, que el solitario de Llofriu después de la Guerra Civil y desaprovechando el estar en el bando de los vencedores, se encierra en su pueblo, del que había marchado para ir a grandes ciudades, para escribir en catalán y mantener el catalán. Otros escritores catalanes que habían tomado el mismo partido en la "guerra de los tres años", tal como le gustaba llamarla a Jaume Vicens Vives, no adoptaron esta actitud de cambio profundo y continuaron "pasados" al castellano. Para hablar señalando, que es una manera eficaz de entenderse: Pla se concentró en su lengua y en su cultura dando un viraje en redondo que no fue seguido por un Ignacio Agustí o por un José María Gironella.

Josep Pla, en cuanto callaron las armas, sintió el honor, el profundo honor, de trabajar y defender una cultura y una lengua que podían morir. (...) Pla se la jugó al defender una lengua perseguida y por ello la utilizó y se encerró en Llofriu para practicarla. Quiso ser fiel a su lengua y a su cultura.

(Ernest Lluch: "Votar o no votar Pla", La Vanguardia, 24 abril 1997)