La conversació es mantingué en el terreny de la pura superficialitat; però, malgrat la intranscendència del to col·loquial, l'esposa del camiser es considerà obligada a defensar el seu marit, cosa que féu sense, de tota manera, entestar-s'hi massa. La qüestió semblava arribar a un final d'un aspecte passablement còmic: amb l'espectacle de les dues senyores que es veuen obligades a defensar els seus respectius marits sense tenir-ne gens de ganes.

La defensa de la senyora Pagès fou, però, molt curta, perquè tot d'una, de la manera més impensada, Anna Maria la interrompé amb un dels seus estirabots habituals.

– Senyora, per favor –digué–, no parli més, no digui una paraula més, no s'amoïni, perquè aquesta és una qüestió absolutament acabada. El que no té solució, en canvi, és l'avorriment que sento aquesta nit en aquesta casa. No està avorrida, senyora Pagès? Jo no puc més, tinc unes ganes irreprimibles de badallar i d'estirar-me...

Féu l'acció d'alçar els braços enlaire; però el notari Corcoll, davant d'un gest tan desplaçat, quedà tan desagradablement impressionat que li dirigí una mirada tan severa que la féu desistir a l'acte. (...)

– Anna Maria, per Déu! –digué el notari implorant, picant amb la punta de la seva sabateta de xarol sobre l'estora.

– Oh, no s'espanti! –digué Anna Maria–. No parlo pas de don Tomàs, ni de la seva senyora, que trobo molt simpàtics. No. La causa és una altra. Potser són diverses causes. La concentració de botiguers és excessiva, exagerada. Quan es produeix una concentració de botiguers sobre un punt determinat jo m'hi trobo, tinc la sensació que em falta l'aire per a respirar. Senyora Pagès, perdoni'm! Vostè és la senyora d'un botiguer important, però espero que em comprendrà. Aquesta gent ho empetiteixen tot, ho rebaixen tot, ho maten tot! Són persones a mig fer, sense esperit... sense ànima! –afegí amb un aire somnambúlic, absent, Anna Maria. Quan sentiren les paraules "esperit", "ànima", el senyor Corcoll i la senyora Pagès es miraren profundament estranyats, aparentant gairebé un matís de por–. Els ho asseguro: sembla que em roben l'aire!

– Potser no serà tant! –digué la Pagès, revinclant-se.

– És clar! –afegí el notari en el mateix to–. Vostè, Anna Maria, té un moment de confusió i parla amb una lleugeresa inexplicable.

– Com vulguin...! –digué Anna Maria abaixant una mica el cap, deixant caure els braços–. El meu avorriment, aquesta llosa de plom que sento a Vilaplana, podria, és clar, tenir altres causes. El xampany dolç que ens han donat m'aclapara. És una cosa que em desfà. Trobo, a més, que la xocolata entristeix i que potser he menjat un bombó de massa. Déu me'n guard, de fer la menor crítica! La senyoreta Maria Teresa és una monada i els seus papàs són molt simpàtics. Per cert, que m'agradaria de veure Maria Teresa. A vostès, no els agradaria de veure-la en un dia com avui? És una mica estrany que es doni una festa per celebrar el seu prometatge i que ella no hi sigui present...

(Del llibre Nocturn de primavera. Barcelona: Destino, 2006, p. 145-148)