No serà, però, el narrador del Quadern, sinó un Josep Pla amb un any de rodatge periodístic, qui donarà la seva versió d'una Barcelona molt allunyada dels tòpics dels cronistes més o menys oficials. Deseixit d'actitud i atrevit en els registres, parlarà de la veritat de la ciutat el 1921 en un article en forma de carta a una noia estrangera –un recurs eficaç i clàssic, que permet jugar amb una certa distorsió producte d'escamotejar el context. A La Publicidad, en la secció "Pall Mall", rúbrica sota la qual Pla acostumava a publicar dos o tres textos breus sobre temàtica molt variada, hi apareix, el 27 de gener, un text que inaugura, per dir-ho així, l'altra manera que tindrà Pla de parlar de Barcelona. La manera crítica que, amb els anys, desembocarà en el llibre [Barcelona (papers d'un estudiant)] de 1956. La "Carta a Mlle. Mathieu, de la Ópera Cómica de París, sobre Barcelona", adreçada a la intèrpret de Carmen en unes funcions recents al Liceu, respon al desig, diu, que la cantant s'endugui de la ciutat una imatge més pròxima a la realitat que la que, potser, el tòpic andalús l'hauria impel·lit a buscar; a la imatge que Pla li ofereix hi ha molt poca quantitat d'elogi i, en canvi, una dosi respectable d'ironia crítica a propòsit del caràcter dels habitants de la ciutat, que potser el clima justifica: "Barcelona es una ciudad un poco húmeda. Los que vivimos en ella y nos preocupamos del diagrama de nuestra salud, sufrimos acidez estomacal. Somos artríticos y biliosos y si el cielo azul nos dejara las manos libres seríamos quizá gente violenta y mala." No s'hi pot, però, fer més: "Y luego, todo es muy fuerte, hasta la verdura. En París, una col de Bruselas es una col de Bruselas. En Barcelona, una col de Bruselas es como una copa de cognac. Le digo esto para que si encuentra usted en Barcelona algún señor incorrecto, piense en la influencia que tiene el clima y el régimen de pastos en las costumbres." Amb una mica més de mala intenció, la teoria sobre la intensitat primària dels colors de les coses als carrers de la ciutat acabarà, en punta, fent servir d'exemple els uniformes de l'exèrcit –una presència habitual en els carrers de la Barcelona del sindicalisme: "Le ruego que se fije usted en el color que tiene todo en Barcelona. Vea usted las casas, los rótulos, las persianas, los árboles y los vestidos de las señoras. Vea usted la inminencia, la violencia, la inmediatez de la realidad. Nosotros estamos en primera fila. No extrañe que hagamos un caso relativo de Descartes. Nuestra filosofía es brusca y no tiene matices. Pero es que ante las verdes persianas de Barcelona no cabe adoptar una actitud mental dubitativa. Y quien dice persianas dice uniformes. Los nuestros, son deliciosos de color. Si yo fuera pintor, los militares no me dejarían dormir. El rojo y el negro de la infantería le recordará a usted seguramente aquel gran pintor romántico que se llamó Eugenio Delacroix. Y calcule, señorita, si viniera Matisse y tomara gusto por nuestros uniformes.

(GUSTÀ, Marina: "Pla i Barcelona: ànsia, badoqueria i crítica", Quadern Central de B.MM, núm. 38)